Polítics i política

Polítics i política

Hi ha moltes maneres de fer política. Primerament per la diversitat de visions de la societat i dels seus problemes, diversitat de prioritats i, en conseqüència, hi ha diversitat de propostes. Aquesta diversitat en principi enriqueix el panorama polític. Però avui em voldria fixar en una altra diversitat, que m'atreviria a caracteritzar de qualitativa. Proposo tres maneres de fer política, que alhora les pens en una certa seqüència temporal. 

            La primera seria la clàssica. És aquella que exerceix el polític que té l'Estat en el cap, com digué Fraga, però es pot aplicar als diversos nivells en els que actua el polític: la ciutat, la regió o la nació; tots ells formen part de la polis, a la que es dedica el polític. És el polític amb visió de conjunt i mira per el bé del conjunt i no sols per al d'un grup ni per a l'instant d'ara mateix, sinó que pondera les conseqüències, és a dir les necessitats i les solucions, a llarg termini. El polític obra com home d'Estat, com vertader estadista. Entén que la seva tasca és la cura de la ciutat, de la seva construcció; perquè tota comunitat està en contínua construcció, mai és ja feta, sinó sempre en fer-se. Això implica conèixer la situació de la ciutat, les seves necessitats i possibilitats, els seus sofriments i esperances, especialment els punts flacs, que són els que requereixen més atenció i cura. Conèixer la situació vol dir conèixer també allò que és latent i que demana ser atès, per a la qual cosa cal copsar "allò que és al temps" (Hegel), allò que demanen els nous temps, per a la qual cosa es requereix sobretot una sensibilitat desperta i oberta i saber interpretar i donar curs a inquietuds potser encara no formulades de manera expressa. 

            La finalitat de la tasca és que tots els ciutadans puguin anar desplegant les seves capacitats, de manera que es creï una dinàmica positiva i alhora cooperativa. Aquesta finalitat és el que Aristòtil anomena eudaimonia, tradicionalment traduït per felicitat, del que avui se'n cerquen noves traduccions, com floriment humà (M. Nussbaum), perquè consisteix en el desplegament de les capacitats humanes. Per tal que la cooperació pugui ser efectiva, cal crear o simplement deixa desplegar espais públics on es pugui dialogar i deliberar, criticar i proposar, perquè només uns consensos poden fer emergir fins comuns i guiar i afavorir cooperacions. Per això en aquest model té tanta importància la paraula, de manera que la retòrica era la peça clau, l'eina de la política, era la manera de regir la polis, com ho és avui la idea de comunicació. 

            Pel que fa al nostre context polític, crec que en aquesta línia s'hi poden situar tants els polítics fundadors del que ha arribat a ser la Unió Europea, però també els polítics que guiaren la transició espanyola. Tant uns com els altres es caracteritzaren per la seva visió ampla i de llarg termini i de construcció de la polis. 

            La segona manera de fer política vingué per una transformació de la política. Es partia de què la polis estava ja construïda i calia només atendre a qüestions concretes, sobretot de caire econòmic i social; ja no es pregunta quina classe de societat volem. Així sorgí la política com a gestió. Els polítics ja no eren els que ausculten, acullen, interpreten la realitat social i donen curs a inquietuds, sinó que són els gestors de recursos, humans i econòmics. Ja no es plantegen el conjunt, no tenen la polis al cap, no es delibera sobre els fins, sinó tan sols sobre els mitjans i les tècniques. És una política de tapar forats, sense una planificació a llarg termini. El polític ja no és un home d'Estat, sinó el cap del partit que governa. 

            La tasca és aconseguir eficiència: que el que es té produeixi el màxim amb el mínim esforç i màxim estalvi, per tal d'atendre a la major quantitat de necessitats possibles. En aquesta política la tècnica o les regles de gestió han substituït qualsevol ideologia. O, més exactament, la ciència i la tècnica s'han convertit en la ideologia, com afirmà Habermas, no sols perquè elles són les que guien l'acció política, sinó també perquè l'assentiment de les masses s'aconsegueix gràcies als rendiments que la ciència i la tècnica han fet possible. D'aquesta manera la política és gestió, i aconsegueix legitimitat gràcies als resultats, aquests justifiquen tota política. 

            La tercera manera de fer política és la que es basa en la comunicació. Però no aquella comunicació de la què parla Habermas, en la qual tots hi han de tenir les mateixes oportunitats de participar i en la qual el que val és el millor argument, vengui d'on vengui. No, no és aquesta comunicació, que crea comunitat i societat. Es tracta més tost de màrqueting. Aquí ja no hi ha arguments, sinó imatges, eslògans o tuits; la referència no és la veritat, sinó l'impacte. Es podria pensar que hem tornat a la política basada en la retòrica, però en el fons, a diferència d'aquella, aquí la paraula ja no vals res. No hi ha paraula, sinó paraules o veus o crits; no es parla, sinó que se xerra, fent xerrameca. Com mai s'estan emprant els mitjans de comunicació, però sempre de dalt a baix, sense escoltar mai els de baix. És ver que hi ha més mitjans de comunicació, i els saben aprofitar, però el problema no és el seu ús, sinó la manera com en fan ús. No es tracta de dir i deliberar com són les coses, les necessitats, les tasques i els projectes, sinó de dir allò que caurà bé a la gent, amb la qual cosa es banalitza i s'infantilitza la ciutadania, se la fa menor d'edat, incapacitada de pensar i sense arguments per pensar per ella mateixa. 

            Aquí ni tan sols es mostren resultats, com feien els gestors, sinó que es presenten narratives sempre autojustificatives i d'autoelogi (sense la menor sensibilitat vers les víctimes de la seva acció política). Davant una nació convertida en un camp de cadàvers i muntanyes de ruïnes de morts, llocs de treball, negocis, aturats, contagiats, etc., el governant no té altra paraula a dir que la dels seus èxits i afirmar repetidament que ho ha fet tot bé. Hi pot haver impacte mediàtic, però no sintonia. La política és convertida en permanent campanya electoral. Aquí el que es té al cap no és la polis, sinó les pròximes eleccions; el polític no és ni tan sols el cap d'un partit, amb una trajectòria clara i un programa, sinó el cap d'una mena de coalició electoral. Ens trobem tan lluny de la construcció de la polis, que aquí més tost s'ha de parlar de destrucció de la polis, perquè els ciutadans no compten per a res, més que com a súbdits i receptors passius dels missatges enlluernadors i encegadors del polític de torn.

            Fichte deia que cada filòsof fa la filosofia segons és ell. Aquí també podríem dir que cada polític fa la política segons és ell. He presentat aquestes tres maneres de fer política com si fossin etapes de la història recent, i crec que aproximadament es poden presentar així, donada una certa preponderància d'una manera de fer política. La darrera és la dels nostres dies. Dit això, s'ha de dir que no val solament la mirada diacrònica, perquè sempre hi ha, i segurament hi ha hagut, polítics de tota mena, també ara. I cadascú fa la política segons és ell personalment; i que possiblement cap tipus de política descrita es doni exactament en cap polític en concret; són reconstruccions estilitzades de les maneres de fer política que la nostra generació ha vist desfilar. 

comentaris