Fa uns mesos, Joan Burdeus, en un article titulat “Antònia Font no competeix” (Núvol.com), tornava a ressuscitar el tòpic de Mallorca com l’illa de la calma assegurant que:

“Antònia Font, que no són de Barcelona, sinó de Mallorca, ens porten una cosa tan subversiva com la possibilitat d’una Modernitat tranquil·la. Potser a les rebregades ànimes catalanes ens farà bé escoltar una mica de socialisme.”

Els mallorquins fa més de dos-cents anys que som escodrinyats com a poble per part de visitants i estudiosos fins al punt que hem arribat assumir com a propis els tòpics que se’ns atribueixen. Una actitud molt més econòmica i efectiva que haver de generar un relat nacional particular. Per a què fer-ho si ja ens ho fan els altres?

Tanmateix, l’interessant article de Burdeus ens ha de dur a una reflexió necessària encara que incòmoda per la peresa que ens ha fet tradicionalment psicoanalitzar-nos col·lectivament.  Què significa Antònia Font per als mallorquins?

Hem de partir del fet que, per a bona part del públic mallorquí, Antònia Font és el grup de música moderna per antonomàsia. Si bé és cert que en una societat tan heterogènia com la mallorquina, això és dir molt. Amb tot, la capacitat dels seguidors mallorquins d’aprofundir en les lletres en un nivell més concret que la resta de fans catalanoparlants provoca que, a través d’un codi simbòlic compartit i particular, s’estableixi una relació especial entre públic i grup gairebé basada en un argot o en un criptoidioma.

Aquest lligam particular s’amplia en forma de fenomen taumatúrgic que aconsegueix revertir, com si fos per art de màgia, una sèrie de tòpics que pesen com una llosa sobre el poble de Mallorca.

L’èxit d’Antonia Font més enllà del territori insular, a la resta de Països Catalans i al món, ha estat una injecció d’autoestima a l’històricament malmès orgull propi mallorquí. 

Tot i haver triomfat a l’illa, cap proposta musical anterior d’encuny illenc tenia possibilitats d’assolir aquestes cotes de seguiment fora Mallorca (exceptuant Maria del Mar Bonet).

L’autoparòdia d’Ossifar en aquella Mallorca dels anys noranta que podria haver esdevingut un país, i no fou, era excessivament localista i en Tomeu Penya, tot i que ha tengut més projecció, ha arribat a un punt, acceptem-ho, que no passaria el filtre violeta. 

La modernitat d’Antònia Font, que Joan Burdeus al seu article qualifica de tranquil·la i de socialista, també fa esclatar pels aires els tòpics de pairalisme i ruralisme que hem assumit els mallorquins. La modernitat de plàstic i satèl·lits que ens proposa el grup trenca i ens allibera de les argolles de rostoll, ensaïmada i sobrassada que ens mantenen encadenats al fat de ser un país de panfonteta. 

La mescla melòdica i lírica de la ciutat, el camp, l’espai exterior, la quotidianitat i la joie de vivre a la mallorquina ens aboquen a una modernitat còmoda per als illencs, amb la qual ens sentim molt més identificats que amb qualsevol anunci d’Estrella Damm.

La capacitat d’arribar al gran públic d’una llengua col·loquial, d’ús comú, amb dialectalismes i també amb algun barbarisme és una esmena a la totalitat a anys d’academicisme, puritanisme i autoflagel·lació lingüístics. 

La lliçó que ens ha ensenyat Antònia Font és que la primera passa per ser un país i una llengua normal és posar-ho en pràctica. Sense excepcionalismes, ni escarafalls, ni lemes reivindicatius a cada lletra.

Els mallorquins, en un altre tòpic assumit, som gent que arrufa al nas davant qualsevol reivindicació excessiva. Som el país del ma non troppo (no de bades, amb el permís dels menorquins, som els catalans més propers a Itàlia). 

Reprenent el fil de Burdeus, Antònia Font sí que ens proposa una utopia i per a alguns mallorquins és el país que voldríem i que no aconseguim construir. Com més s’encamina Mallorca cap al Turclub distòpic que pronosticà Llorenç Villalonga a Andrea Víctrix, més enyoram l’illa fantasiosa que es descriu a “S’univers és una festa”.

A més, la utopia antoniafontenca és neta, pura, asèptica i profilàctica. No ha hagut de passar, com a altres països, pel mal tràngol de la fàbrica, el carbó i el fum. La seva proposta etèria, espacial i robotitzada beu directament d’una arcàdia agrària i preturística que mai no va existir. Una vegada més, els únics paradisos són els perduts. 

Per si no n’hi hagués prou, Antònia Font juga amb avantatge perquè tota la utopia que ens fan passar per davant els ulls pot ser assumida com a real sempre que es miri a través del prisma de l’escepticisme mallorquí. 

Els habitants d’una illa que rep cada any prop de deu milions de turistes estam avesats a veure de tot i res no ens sembla impossible. Com diuen en el seu darrer disc: “sa vida normal i corrent és luxúria exquisida”.

Podem assumir com a corrent a la Mallorca actual tant la vida en parella de “Vitamina Sol”, que dos cossos es gastronomiïn mentre els aspersors els reguen (a ells i als codonys), un astronauta rimador, que l’edifici de GESA es desmoroni o que Clint Eastwood faci un conillet a la llauna enmig del Pla de Mallorca. Res no ens pareixeria estrany.

De fet, per molt inversemblant que sembli, podríem arribar a veure ben normal que un dia baixessin del cel uns extraterrestres per muntar un complex de luxe de l’hòstia.

Ens havien avisat, “d’aquí dos anys me retir” i, quan havíem après a viure sense ells des d’aquell  punt i principi de desembre de 2013 al Teatre Principal de Palma, ara tornen.

D’aquí poc, per fi, aquell codi propi, compartit  entre el públic mallorquí i el seu grup, podrà recuperar-se. Els més sortats a Barcelona. La resta haurà d’esperar unes setmanes i veure’ls a Inca. Allà tornarà a conjurar-se la relació especial. Única. Talment com dos amants perfectes, per alienes circumstàncies, separats.