La recent desaparició de Francesc Trobat Garcies (Montuïri, 1943-2023), el primer batle democràtic de Montuïri després de la dictadura, ens recorda de manera irreparable com el pas del temps aviat provocarà que siguin cinc les dècades des del començament de la Transició Democràtica i, consegüentment, com els seus protagonistes comencen a arribar a una edat on és cada vegada més difícil que segueixin entre nosaltres.  

En Xesc tota la vida va dur el títol d’haver estat el primer batle que prengué la vara amb les sigles del Partit Socialista de Mallorca. Hom pot pensar que va arribar a la batlia d’un poble de tradició agrícola i conservadora per la combinació atzarosa d’una sèrie de factors. Per exemple, la barata entre el vot dels regidors del PSM a Palma Jaume Obrador i Josep Bernat perquè Ramon Aguiló (PSOE) fos batle a canvi dels quatre anys de la batlia de Montuïri. Tanmateix, la fortuna afavoreix els audaços i en Xesc Trobat, llavors, ho va ser.

La seva politització es produí, per una part, de la mà de les Comissions Obreres de GESA que feia temps havien adoptat l’estratègia de l’entrisme per copar el Sindicat Vertical franquista i, per una altra part, a través de la delegació local de l’Obra Cultural Balear que des de 1974 havia estat una insuflada d’aire fresc dinamitzant els joves més reivindicatius del poble

Ambdós corrents confluïren en la decisió d’en Xesc Trobat d’afiliar-se al PSM l’any 1977 i preparar una candidatura per a les eleccions municipals que s’havien de celebrar l’abril de 1979. La llista que presentaren els nacionalistes d’esquerres a Montuïri era una combinació de la part de la tradició republicana de la vila que no havia decidit anar-se’n amb el PSOE (no debades, en Xesc descendia d’un antic president d’Unió Republicana de començament del segle XX) i de joves imbuïts d’esperit seixantista i polititzats, encara, en l’esperança de poder canviar el món. 

La desmobilització de la dreta local, la tasca feta per la delegació de l’OCB i els aires d’obertura després de quaranta anys de foscor (a més del bescanvi amb Palma ja esmentat) varen dur en Xesc Trobat a ser batle de l’Ajuntament de Montuïri el primer mandat entre 1979 i 1983 amb un pacte de govern amb el PSOE.

La Sala que va trobar el primer equip de govern d’esquerres des de 1936 era conseqüència d’un ajuntament postfranquista que havia fet de l’apatia institucional la manera d’esperar les transformacions polítiques que s’albiraven. La manca de fons municipals era evident i la majoria dels funcionaris s’havien jubilat i no havien estat substituïts

Malgrat les dificultats, la Casa de la Vila sota la direcció d’en Xesc Trobat va dur a terme una sèrie d’iniciatives encaminades a democratitzar i recuperar la identitat pròpia de Montuïri. En un temps en què fer memòria democràtica era jugar-se-la, es va retirar la Cruz de los Caídos dels Graons i es donà el nom del batle afusellat Joan Mas i Verd al grup escolar i, en un moment en què la normalització lingüística només era un projecte incipient, es canviaren tots els noms dels carrers de la vila per posar-ne d’altres de caràcter popular i arrelats a la localitat.

Va tornar a ser batle dos anys més, entre el 1985 i el 1987, també gràcies a un pacte amb el PSOE i en aquest segon mandat, entre d’altres actuacions, es comprà l’antic convent de Ca ses Monges.

Des de 1987 es retirà de la política, tot i que seguí sempre lligat a l’agrupació local del PSM, primer, i la de MÉS per Montuïri, recentment. 

En Xesc Trobat era un home discret i que desprenia bonhomia. Només després d’una estona s’animava a contar anècdotes de la seva etapa política. Per exemple, el vespre a final dels setanta en què Enrique Líster (sí, el destacat general republicà) va intentar convèncer-lo a ell i a altres militants del PSM de Montuïri perquè s’incorporassin al PCOE. 

La fornada de batles i regidors que es varen fer càrrec dels primers ajuntaments democràtics sense pertànyer als grans partits estatals, com el cas d’en Xesc Trobat, varen haver de vèncer totes les dificultats de posar en marxa les institucions locals sorgides de la voluntat popular i, a més, sense comptar amb l’aixopluc de les estructures estatals que les formacions polítiques grans començaven a muntar. És per això que hem de posar encara més en valor el seu triomf electoral i la política de carrer i de tu a tu que exerciren. Tot plegat en un moment fundacional que tot era per fer i tot era possible.