Anguita, cor vermell

Julio Anguita (El viejo topo)
Julio Anguita (El viejo topo)

El passat dissabte ens va deixar Julio Anguita, el califa rojo, com li deien. I amb la seva mort mor una part importantíssima de la nostra memòria com a poble divers i com a societat diversa. Amb la seva mort se’n va, d’alguna forma, una part de la meva vida. 

Principis dels anys 90. Crec que la primera vegada que vaig escoltar parlar d’ell va ser durant les eleccions municipals de 1991. Jo encara no tenia ni dotze anys quan a la meva casa, al popular barri de la Pantera Rosa, es parlava d’en Julio Anguita, de les seves maneres de veure la vida i la política. Tot i que jo encara era a l’EGB tal vegada en aquell moment es va forjar, sense jo adonar-me, la meva consciència política, o al manco una part d’aquesta. Eren temps d’Esquerra Unida i eren temps d’acompanyar els meus pares a mítings de Comissions Obreres. Eren altres temps. I han de tornar.

Després d’aquests primers anys 90 suposo que a ca meva es seguia parlant del califa. I arribem a l’any 1995 i, un altre vegada, a eleccions municipals. Durant la campanya electoral d’aquestes, Julio Anguita va venir a Palma a donar suport a les candidatures municipals i autonòmica d’Esquerra Unida. El seu míting va ser al Poble Espanyol, i abans d’aquest el meu pare me’l va presentar a un hotel (no recordo quin era). Només una frase em va dir i que, fins ara, mai se m’han oblidat ni les seves paraules ni el seu gest alçant el dit índex d’una mà i amb l’altra subjectant una carpeta. La trobada va ser així:

  • Julio, este es mi hijo Gustavo. Futuro votante de Izquierda Unida.

  • (Julio Anguita): Ah, pero que no te engañen.

I després d’aquesta petita xerrada se’n va anar a fer el seu míting, amb un sol de justícia, al Poble Espanyol. I jo, amb quinze anys, pensant el que m’havia dit. Intentant descobrir el sentit d’aquelles paraules.

Eren els anys 90; bona part de la premsa i el PSOE el titllaven de visionari; de Messies; de Quixot; el transformaven en el guinyol d’en William Wallace (Braveheart); el van fer una campanya periodística en el grup PRISA amb l'errònia pinça (mai es parla de la pinça que varen fer PP i PSOE en matèria laboral i econòmica al Congrés dels Diputats); li varen créixer nans com Cristina Almeida o Diego López Garrido i el van intentar fer el llit amb el Partit Democràtic de la Nova Esquerra i, com calia esperar, alguns van acabar en el PSOE (López Garrido o la vergonyosa traïció de Rosa Aguilar); es va deixar la salut en els seus millors anys per a intentar millorar aquesta pell de bou anomenada Espanya. Per a ell Espanya, de la qual mai va renegar, no era una entelèquia, no era un concepte abstracte; per a ell Espanya era la classe treballadora, era l’Espanya en la qual advertia que les futures generacions –la meva– viurien pitjor que els seus pares i mares (ai, quina raó tenia!); es va obstinar, com també es va obstinar Karl Marx quan li va dir allò de "La ignorància mai ha ajudat a ningú" al comunista utòpic alemany Wilhelm Weitling; que l'estudi, la cultura, la raó, l’esperit crític, l'anàlisi assossegada i conscienciosa de la realitat del moment era la manera en la qual s'havia de procedir en la política i en la vida per a construir una societat millor. Eren els anys noranta del també famós programa, programa, programa; eren els anys en que contava que duia una pistola sota el braç per les amenaces de l’extrema-dreta.Ah, i eren els anys en que el varen “acusar” d’haver-se comprat un xalet, la qual cosa era mentida. 

Anguita tenia aquelles maneres de professor d'Història quan s'enfrontava als periodistes per a explicar-los el dramàtic que seria per a Espanya el Tractat de Maastrich (i crec que no es va equivocar en res) o quan ja posava sobre la taula el problema mediambiental així com la jornada laboral de 35 hores. Era el verb àgil; però també serè, lúcid i clàssic; clàssic en el sentit, segons les seves pròpies paraules, deia de si mateix sobre aquest tema "Yo soy un clásico, no soy un antiguo; pero lo clásico es la columna dórica y jónica que nunca perderán virtualidad; soy un clásico; lo constante; lo permanente.” El Califa semblava ser aquell mestre sortit directament de la Segona República, com aquell mestre republicà que va interpretar meravellosament Fernando Fernán Gómez a La lengua de las mariposas.

Amb el pas del temps, ja dins el segle XXI, la figura d’Anguita va recobrar notorietat pública; tothom volia saber què pensava d’això o d’allò; tothom el cercava al youtube per veure els seus vídeos (es va convertir, en contra de la seva voluntat, en un dels influencers que sí s’han de menester en èpoques d'orfandat intel·lectual i cultural). Tothom volia saber si era partidari de la confluència entre el seu partit, Esquerra Unida, i el nou partit Podemos. Volíem saber, en general, què pensava de l’actualitat política.

I així, dins aquest convuls segle XXI, ens seguia advertint que si volíem un Estat fort havíem de tenir una societat forta, mobilitzada i participativa i per això, una vegada retirat de la política activa (que no de la política), va fundar el Colectivo Prometeo així com el Frente Cívico Somos Mayoría ; va continuar apostant per la República avançant cap a la tercera sense recrear-se en la segona (sempre sense perdre de vista aquella experiència). En definitiva, va continuar sent el de sempre; l’incorruptible (gràcies, Pablo Batalla) Julio Anguita; aquell que mai es va resignar a acceptar allò que considerava que era injust i que va lluitar per una societat més justa fins el darrer dia de la seva vida.

La darrera vegada que el vaig veure en persona va ser l’any 2012 a la meravellosa ciutat de Cadis, durant la commemoració del bicentenari de la primera constitució espanyola. Quan el vaig veure i vaig anar a donar-li la mà tenia pensades unes paraules i que finalment no em varen sortir més de dues. L’home, educat, va mig somriure i crec que va dir alguna cosa com “Bueno, Bueno, no sé que decirle...”. Crec que ho va dir perquè jo no articulava paraula alguna i ell volia llevar-li ferro a l’assumpte.

Aquest passat cap de setmana he plorat la seva mort. Ja mai podrem escoltar les seves reflexions polítiques, especialment ara que l’extrema dreta campa a pler. Amb la seva pèrdua l’esquerra perd un referent moral; la llum que a alguns ens havia guiat fins ara s’ha apagat quan ens feia més falta que mai. I com la tomba de Karl Marx al cementeri de Highgate o la d’en Pablo Iglesias Posse al cementeri civil de l’Almudena, la tomba d’Anguita es convertirà, estic segur d’això, en pelegrinatge d’aquelles persones d’esquerres, especialment els qui ens auto denominem (de manera exagerada, evidentment) marxistes-anguitistes.

Ens has deixat, Julio. Però ens vares mostrar el camí a seguir; el camí de la dignitat com a poble amb aquestes paraules;

“ La dignidad es la pieza clave para poder vivir bien; y cuando un pueblo no tiene dignidad se pone de rodillas y termina sin comer. Porque sin dignidad no se come”.

 

Sit tibi terra levis, camarada.

 

Comentaris