Recull  Selina Todd al seu llibre El pueblo. Auge y declive de la clase obrera (1910-2010) (Akal, 2018), el següent testimoni:

“(...) un dels membres locals del partit, Jim Grady, me va dir que (Orwell) demanà el germà de Jim que el dugués per les zones més deprimides de Wigan (...). Estava interessat en servir-se dels treballadors deixats, ignorants i projectar com a típics de tot Wigan. Amb tals idees, què poc saben de nosaltres, la classe obrera, les nostres aspiracions i somnis, el nostre desig i capacitat per elevar-nos per sobre de la brutícia, la pobresa, les guerres i la fam que el capitalisme crea per a nosaltres, i dels nostres esforços per a crear una societats més justa i humana.”

Aquest extracte del magnífic i necessari llibre de Selina Todd deixa veure el que sempre s’ha fet amb els barris obrers: demonitzar-los. Aquesta demonització me va tocar de ple fa un parell de setmanes, quan entre els meus companys i companyes de feina va sortir el nom del meu barri, la Pantera Rosa (oficialment Urbanització Galatzó).

Tot i que jo no hi era en aquell moment, un company i bon amic em va cridar dient-me que estaven parlant malament del meu barri. I allà que vaig anar.  Em varen dir els meus companys que la seva visió, de quan eren joves,  de la Pantera Rosa era la d’un gueto.  Que els seus pares els hi deien que no havien d’anar a aquell barri, que era perillós. Clar que els qui ho deien no havien estat mai allà, o simplement s’havien deixat caure una horabaixa per enrotllar-se amb un perillós nin o nina, i que pensaven que érem el pitjor que hi havia. Que era un barri molt perillós. I, clar, un que ha viscut durant 31 anys al barri té l’obligació moral de fer valer el seu barrionalisme i de contar les coses tal com son. 

Vaig començar  desmuntant el seu relat amb dades i fets: la lluita veïnal per aconseguir una rotonda al costat del molí; la lluita dels anys vuitanta de les famílies, com la meva,  que havien vingut d’Andalusia, Extremadura i d’altres comunitats per fer feina principalment al turisme, per gaudir d’un bon col·legi públic més o manco de qualitat pels seus fills i filles; de l’elevat índex de sindicalització que va permetre tenir als vuitanta i noranta una situació laboral molt millor que la que tenim ara; també la cooperació entre tots els veïnats va permetre tenir una de les festes més importants d’estiu de tot el municipi de Calvià fins els darrers anys de la dècada dels 90; de veure com la família era alguna cosa més que llaços de sang i que els nostres veïns i veïnes havien esdevingut en altres membres de la  família; de com el mes de juliol molts de nosaltres, amb sort, ens anàvem de vacances al poble de la nostra mare o del nostre pare, i tornàvem per l’agost per assajar els balls de les festes del barri; que teníem un centre mèdic públic i un pavelló esportiu de qualitat (tot i que és millorable).

Una altra cosa, a dia d’avui, que els cridava l’atenció era la fornada de polítics que tenia la Pantera Rosa i de l’important pes polític que tenia aquesta a les eleccions, principalment les municipals.  I no només polítics ha tingut i té la Pantera Rosa; també té molts universitaris fills de classe treballadora, i que es reconeixen com a tal.  Fins i tot una magistrada.  Com és possible que tenint tot això pensessin que la Pantera era un gueto (com ja va dir el condemnat ex membre d’Unió Mallorquina, Miquel Nadal)?

Amb tot això poc a poc van canviar d’opinió respecte la Pantera Rosa.  Però és que no es tractava, i no es tracta,  només  de la demonització de la Pantera Rosa. És en general la demonització dels barris obrers a Palma, Madrid, Barcelona, Sevilla o Londres.  És un relat que s’ha estat alimentant des de fa més d’un segle, i que d’això parla Selina Todd al seu llibre. No és res nou.  Qui té el poder dels mitjans de producció té el poder dels mitjans de comunicació.  Fabriquen un relat fals dels barris obrers i de la classe treballadora.  Ens presenten com un col·lectiu vague, que no volem treballar, que desitgem segellar la targeta de l’atur i seguir vivint de les ajudes i de les subvencions de Papà Estat, que som ignorants i que només veiem programes com Sálvame deluxe i no som intel·lectualment  capaços de veure Polònia o Fort Apache; que no som capaços de llegir més que premsa rosa en lloc de llegir Steinbeck o al company Toni Trobat.   O que tots som votants de Vox perquè hi ha banderes bicolor i que entenen Espanya d’una manera determinada. 

Aquesta demonització, fins i tot de vegades criminalització, s’ha vist reforçada amb programes de televisió com El diario de Patricia,  Hermano Mayor o Callejeros, on sempre es mostrava persones de barris de treballadors amb problemes, la qual cosa creava un estereotip dels barris i de la seva pròpia gent. Per contra, afortunadament,  Jordi Évole al seu darrer Salvados va mostrar una altra visió d’un barri obrer, del seu propi barri. Va mostrar un barri solidari, de bona gent, de dones lluitadores que tenien un pensament més  propi del segle XXI que no pas del segle XX franquista. 

Fins on pot arribar aquesta demonització? No ho podem saber. Però el que sí que podem saber és que els barris obrers, a dia d’avui, són en el punt de mira de les cases d’apostes. Hem de tenir en compte que en aquets barris l’índex d’atur entre la població més jove és brutalment alt, sense cap tipus d’esperança de futur i que s’aferra a qualsevol  taula de salvació per sortir d’aquesta situació. Però el que no es veu (al manco per part de les autoritats polítiques)  és que aquesta sortida és més bé una presó de la qual és molt difícil sortir-ne. I que qui sortirà a lluitar contra les cases d’apostes seran les mares dels fills i filles enganxats al joc, de la mateixa manera que varen ser les mares gallegues durant els vuitanta i noranta qui varen sortir a lluitar contra els narcotraficants que van arruïnar als seus fills i filles i a famílies senceres. 

En definitiva, més barrionalisme i orgull barrionalista i manco demonització és el que fa falta. Més conèixer a qui viu en aquests barris i les seves necessitats materials i manco estereotips a la televisió.  I és que, com va cantar no sé qui, tot i que un ha sortit del barri ara fa vuit anys, el barri mai ha sortit, ni sortirà,  de mi.