...Do you hear the people sing?

BANDERES REPÚBLICA I  ESTELADA
BANDERES REPÚBLICA I ESTELADA

Parlava amb en David Abril, via Whatsapp, que amb el tema de Catalunya tenia el cor trencat i que, d’alguna manera, se’m feia difícil escriure un article que no estigués relacionat amb el que està succeint a Catalunya.  I sàviament ell em deia que no havia de parlar d’aquest tema si no ho tenia clar, i m’aconsellava altres temes també interessants.

D’altra banda, i fent memòria, un cosí meu em va dir el següent: “Tío, tú nunca te mojas con el tema de Cataluña”.  En aquell moment vaig reflexionar i me’n vaig adonar que tenia raó, que mai m’havia significat, o al manco no de la mateixa manera que em significo amb altres temes, amb la qüestió catalana.  Tal vegada mai m’havia mullat, o poc, perquè considerava que la meva lluita era altra; que la meva lluita era més la de pensar i escriure com millorar les condicions materials de la classe treballadora, de Balears o d’Andalusia,  i que el problema territorial era per mi, aparentment, secundari. Però crec que estava equivocat.  I és que no es pot negar que un és del seu barri (orgull barrionalista és el meu cas), del seu poble, de la seva ciutat, de la seva comunitat o del seu país; un és de la seva llengua, d’aquella que sent; d’aquella de la que s’enorgulleix i d’aquella que no vol deixar de parlar, de llegir i amb la que estimar la seva parella i la seva família. Jo estim en la llengua d’en Cervantes i d’Almudena Grandes; la meva parella estima en la llengua d´en Ramon Llull i de na Mercé Rodoreda; i ambdós estimem les nostres filles en aquestes llengües (perdoneu-me que se m'hagi escapat una mica de tendresa enmig de tant de conflicte).

Com deia abans, amb el tema de Catalunya tinc el cor trencat. Mai he estat independentista i sempre m’he significat federalista, dins una Espanya republicana on els valors republicans no siguin paper mullat. I el fet de no ser independentista (en aquest sentit m’han dit des de que sí que ho sóc fins que sóc espanyolista) no implica, en absolut, que no sigui favorable a que el poble de Catalunya tingui el dret de fer un referèndum en aquest sentit. Perquè preguntar a la ciutadania, més enllà de votar cada quatre anys, mai hauria de ser un delicte ni una anormalitat democràtica com alguns polítics han indicat amb el tema dels referèndums.  Se pot estar o no a favor de la independència; un pot sentir-se independentista o no, però mai se pot estar en contra, per aquest cas, d’un plebiscit. Perquè del que es tracta és, fonamentalment, de democràcia i drets humans. 

Recordem que  l’1 d’octubre del 2017 part de la població catalana, dos milions de persones, va sortir a votar. No volien res més que pronunciar-se democràticament si volien pertànyer a Espanya o volien constituir-se com a estat propi. I això no va ser un cop d’estat ni abans, ni durant, ni després de la sentència del Tribunal Suprem. Perquè a Espanya sabem molt bé com són els cops d’estat al segle XX, qui els donen i les seves nefastes conseqüències.  Comparar, com s’ha fet des de la dreta i l’extrema dreta,  el que va tenir lloc l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya amb el cop d’estat del dictador  Franco o, més recentment, Tejero el 23-F és un insult a la memòria dels qui varen lluitar contra el feixisme a Catalunya, a Andalusia o a la heroica ciutat de Madrid. I aquell dies vàrem ser testimonis de violència per part dels cossos i forces de seguretat. I es va cometre, també, una errada per part dels qui varen anar a votar pensant que els Mossos d’Esquadra eren els policies del poble. I aquests darrers dies hem vist com els Mossos complien ordres des de la Generalitat (suposo que s’hauran d’exigir responsabilitats al Molt Honorable President).  Són el que són i fan el que fan, com diria n’Artur Mas. Perquè la raó d’Estat pesa, i molt, i mai deixarà que el poble, sigui aquest qui sigui,  posi en dubte la seva funció i el seu ordre.  I no oblidem que l’odre dels Estats és l’ordre dels interessos de la classe dominant políticament i econòmica. 

Aquesta setmana passada s’ha viscut a Barcelona un tsunami democràtic (emprant el nom d’un compte a Twitter) majoritàriament pacífic a Barcelona com a resposta a la sentència del Tribunal Suprem, i que no la consideren desproporcionada si no que la consideren injusta. I han demostrat que tenen una societat civil mobilitzada. I també han rebut la solidaritat d’altres ciutats d’Espanya com Madrid, on la Policia Nacional ha carregat indiscriminadament contra els manifestants; o també a la nostra i estimada ciutat de Palma el diumenge 20 d’octubre. 

Però també hem estat testimonis d’enfrontaments, a Barcelona, entre alguns manifestants i la policia nacional amb ferits de diversa gravetat. També hem vist com la Policia Nacional era directament condescendent amb feixistes i  totalment repressius amb els manifestants de les barricades o de qui passava  per allà o portava una estelada. Hem vist com a Madrid es reprimia les manifestacions a favor del poble de Catalunya que es manifestava.  Hem vist, també, com la policia detenia impunement a  periodistes que feien la seva feina i com joves de 18 i 19 anys eren detingudes i empresonades sense cap tipus de fiança.  I això haurà de passar, d’una manera o d’altra,  factura a Pedro Sánchez.  

I amb això, amb aquesta situació,  un s’ha de posicionar. Ja no es tracta de ser independentista o no, com me deia en David Abril; es tracta directament de democràcia; de quin tipus de societat volem construir: una societat lliure, democràtica i sobirana o una societat atemorida que no vol veure, no vol escoltar i no vol parlar.  És el moment de saber si volem solucionar aquest conflicte per la via quebequiana o escocesa (recordem que ara mateix a Escòcia s’està plantejant fer un altre referèndum) o per la via de l’article 155. Perquè si considerem la via de l’article 155, l’Estat espanyol cometrà la malaptesa d’allunyar Catalunya (encara més?) d’Espanya i Espanya de Catalunya. I això no hi haurà qui ho solucioni. 

I si m’he de posicionar, em posiciono: estic amb els qui volen exercir el seu dret a decidir quin Estat volen ser, sense estar d’acord amb ells i amb tota seguretat votant no en un hipotètic referèndum si hagués estat el cas; em posiciono amb qui des de Madrid, Múrcia, Granada o Palma surt al carrer solidàriament amb el poble català; em posiciono, sí, i prenc partit en el sentit gramscià perquè no puc mantenir-me indiferent davant la situació que es viu a Catalunya; perquè ahir varen anar contra Can Vies,  Gamonal o Múrcia; i ara toca Catalunya. I demà, qui tocarà? Sindicalistes? Les kellys? Les docents? Els pensionistes que lluiten per la seva i per les nostres pensions? Fins a on arribarem?

I quan Barcelona, i Catalunya, torni a certa normalitat tornarem a parlar dels desnonaments; de la pujada dels lloguers dels pisos; dels fons voltors;  dels baixos salaris; del treball precari...Però eh, això sí, amb una Espanya unida territorialment i fragmentada socialment.  

Jo, per si de cas, tornaré a llegir Els Miserables d’en Víctor Hugo per confirmar, una vegada més, que tenim drets i llibertats guanyades a les barricades i no per obra i gràcia de la providència divina. Perquè sempre he estat al costat d’en Jean Valjean i no en el d’en Javert.

 

Comentaris