El vaig conèixer ja fa uns anys, durant la carrera, a la Universitat de les Illes Balears. Vàrem compartir algunes assignatures junts (encara recordo quan Enrique Garcia Riaza li va dir, dins un ambient distès, rojillo) i vàrem compartir bons moments al claustre de la Facultat de Filosofia i Lletres, el famós claustre del Ramon Llull, on xerràvem sobretot de política i de com volíem, tal i com va dir el gegant de Trèveris, transformar el món  No sé si puc dir que vàrem fer amistat però sempre li vaig tenir, i li tinc, un gran respecte intel·lectual. De fet era dels pocs que, com jo, es reconeixia classe treballadora en un moment en que tothom pensava que era classe mitjana wannabe selfmade man.

Després de la carrera el vaig perdre de vista, com a tants d’altres per desgràcia,  però de tant en tant ens trobàvem per casualitat i, per jo, sempre era motiu d’alegria retrobar-me amb ell.  I d’això ja fa uns quants d’anys.

I així arribem a l’any 2018, quan es va publicar el llibre Un país anomenat nosaltres (Illa Edicions) del company  Antoni Trobat. A l’estiu d’aquell mateix any va anar a presentar-ho a Lloseta, i vaig poder gaudir d'aquesta presentació i d'un posterior sopar, on vaig tenir l'oportunitat de desvirtualitzar-ho i de conèixer-li una poc més (ja el tenia vist de la UIB) on vàrem parlar de la nostra biografia, de política, d’en Daniel Bernabé i del seu llibre La trampa de la diversidad (Akal, 2018) i més temes d’actualitat...I vet aquí la sorpresa que em vaig dur quan vaig veure a la presentació, i darrera una taula amb exemplars del llibre, que el camarada Garci i la seva parella eren els editors del llibre del mestre Trobat.  Una altra trobada de casualitat que ja sí em va posar un poc més sobre la pista de Pere Josep Garcia Munar, el camarada Garci.

En aquells minuts que vàrem poder xerrar (ell i na Catalina havien d’estar amb altres coses més importants en aquell moment), em va dir que va acabar i va presentar la seva tesi doctoral Sindicalismo en Mallorca durante la Transición (1973-1981) per la UNED i sota la direcció d’Ángel Herrerín López, l’estudi del nostre sindicalisme de 548 pàgines, i que qualque dia s’haurà d’editar en format llibre pel bé tothom, com  ja li he fet saber quan se m'ha presentat l'oportunitat.

Després d’aquesta efímera retrobada a Lloseta, el març de  2019 vaig ser convidat a la presentació-homenatge del llibre La crisi baixmedieval a la Corona d’Aragó (1350-1450) (Illes Edicions, 2019) que es va fer a Ca n’Oleo del malauradament desaparegut Pau Cateura per part del seu fill, i amic meu, Mauri Cateura.  I allà tornaven a ser el camarada Garci i na Catalina.  I en aquesta ocasió sí que vàrem poder xerrar un poc més. Me va mostrar un exemplar del llibre La guerra civil a Llucmajor. La demolició del projecte de convertir en cel la Terra (Illa Edicions, 2019), d’Antoni Vidal Nicolau. Aprofitant aquest llibre li vaig comentar que per la meva banda havia demanat al Centre Documental de la Memòria Història els arxius de cinc veïns represaliats a Lloseta durant la guerra civil perquè volia investigar un poc aquesta part de la nostra història.  I vet aquí que em va dir que si ho feia ell m’ho publicava. Sabia on pitjar tot i que encara no he pogut fer-ho, suposo que tot arribarà.

I així arribem al febrer del 2021, el primer febrer post pandèmia i amb el cansament propi que suposa tota aquesta merda que estem vivint,  i el camarada i jo ja estem més en contacte. Primer a les xarxes socials i després via WhatsApp, les no tan noves formes de comunicació que tenim avui i que ens salven un poc de l’aïllament social que ens ha provocat la COVID19.

Aquest febrer s’ha posat a la venda el nou llibre de Pere Josep Menys vividors, més feina! Les lluites per al treball a la Mallorca de la Transició (Calumnia Edicions). El tema del llibre, petit i d’unes 100 pàgines, ja va sortir tangencialment a la tesi, i que ara ha investigat un poc més en profunditat.

El llibre comença amb una descripció de tot el que l’any 1975 ens deixava: Camilo Sesto i el seu Jesucristo Superestar i el güiski chelli a mode de despreocupació política, però també ens va deixar al Serrat, Paco Ibáñez o Chicho Sánchez Ferlosio a mode d’artistes compromesos amb la llibertat i la democràcia. També aquell any ens deixava la dictadura l’execució dels cinc militants del FRAP i d’ETA. I sobre tot ens va deixar les conseqüències de la crisi del petroli provocada per la guerra del Yom Kipur.       

L’autor fa una Polaroid del moviment obrer durant la Transició. Així, ens mostra la força que va tenir el sindicat Comissions Obreres durant aquesta importantíssima i edulcorada etapa històrica seguint l’estratègia d’entrar dins el Sindicat Vertical i, a partir d’aquí, aconseguir millores per als treballadors així com generar un potent moviment obrer, el qual que va protagonitzar importants vagues l’any 1976.  

Les fotografies que es van succeint al llarg de tota l'obra són variades. Així, ens mostra com el moviment obrer de llavors no sols reclamava més treball si no que reclamava drets i llibertats democràtiques deixant clar, una vegada més, el compromís de la classe treballadora amb la democràcia; però també  les pròpies contradiccions d'aquesta classe quan es va produir la queixa dels aturats davant l'arribada de treballadors peninsulars a la recerca d'una vida millor, en un moment en què a l'illa de Mallorca hi havia uns 5.000 aturats, deixant veure l'estacionalitat i la feblesa del treball i de l’economia a Mallorca.

Capítol propi mereix l’Assemblea dels Aturats i la Sapiència entre els anys 1978 i 1981.  En aquest capítol l’autor pollencí destaca la creació de l’Assemblea dels Aturats a principis de 1978, allunyada dels sindicats i de com, amb el seu local a la Porta de Sant Antoni,  va començar a organitzar un menjador social a la Plaça de Sant Geroni; la creació, no per casualitat, d’una cooperativa i la seva relació amb el barri de Son Gotleu, habitat per gent dels pobles que anaven a Ciutat així com gent de la península cercant-se un futur millor...Per la seva banda la Sapiència va ser un alberg creat per l’Església per intentar donar solució a persones sense habitatge, alcohòlics o amb altres tipus de problemes i on també s’impartien cursos per intentar trobar feina o es donava menjar.  I l’acció conjunta tant de l’Assemblea com de la Sapiència davant les autoritats va aconseguir importants avanços com trobar feina per a moltes persones o gestionar importants sumes i sense oblidar la important participació dels gitanos de Son Banya dins l’Assemblea, un col·lectiu molt marginat per la societat simplement pel fet de ser gitanos. 

A mode de conclusió l’autor estableix que es diferencien dues fases de la lluita pel treball. D’una banda la feta pels sindicats abans i després de la seva legalització; abans amb una fèrria lluita pel treball, i després oblidant-se d’aquesta lluita pel treball (la qual cosa explica, tal vegada, l’inici de cert descrèdit d’un cert sindicalisme). D’altra banda, el naixement de nous actors protagonistes en la lluita pel treball com van ser l’Assemblea i la Sapiència allunyats de les organitzacions sindicals tradicionals.  I en totes dues fases, encara que diferenciades, es van donar importants victòries per a la classe treballadora. Victòries que, tal vegada, haurien de ser reconegudes, recuperades i reivindicades per part de tots els sindicats i posar de nou en el centre del debat que el conflicte capital-treball no està ni molt menys superat i que, molt al contrari, s'està engrandint cada vegada més. Sí, sóc d’aquells que encara vol donar la batalla per la classe treballadora.

Però aquesta Espanya ja no és l’Espanya de 1981. Aquella era l’Espanya on la Reial Societat va guanyar la lliga de futbol 80/81; era l’Espanya on l’Atlètic Balears “va descendir al pou de la Regional Preferent”; i també l’Espanya que havia patit un cop d’estat fallit, però també la pell de toro que continuava enamorada de la votant comunista Rafaella Carrà.

Així, amb la seva tesi i amb aquesta petita joia que recomano encaridament que és el darrer llibre seu, el camarada Garci continua el deixant de l'historiador del moviment obrer balear per excel·lència David Ginard. Tenim assegurada, per tant, amb Pere Josep  la memòria i la lluita de la classe treballadora de Mallorca.

Finalment, i per a no avorrir més al desinteressat lector, recullo públicament el guant que em va llançar fa uns dies el camarada Garci, el d'intentar realitzar la història del meu barri la Pantera Rosa com una aportació més a l'estudi de la classe treballadora de Mallorca. Seria, en certa manera, un homenatge al barri que em va veure créixer i en el qual tant vaig aprendre amb les seves misèries i les seves virtuts. Perquè li ho dec i per orgull barrionalista.