El desembre de l’any 1918 els obrers de la presa de Camarasa, obrers de l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro,  varen fer vaga perquè reclamaven una pujada dels salaris així com del preu de les hores extres (això de las hores extres sembla ser una constant històrica sense solució a Espanya), recolzats per una creixent CNT, el sindicat anarquista.  El gener de l’any següent la baixada de sous dels treballadors de facturació de l’empresa popularment coneguda com la Canadenca i l’acomiadament de vuit treballadors afiliats al sindicat CNT va prendre la metxa  de la vaga amb major transcendència que ha hagut a l’estat espanyol en un segle. Davant aquesta situació a la Canadenca, la CNT va cridar a la vaga general dins un context, per cert, prou complicat: suspensió de les garanties constitucionals per mor de la campanya per l’autonomia de Catalunya (altra constant històrica de Madrid cap a Catalunya, de la supressió de les garanties constitucionals a l’article 155).  Així, i fins l’abril de 1919 es va mantenir la vaga, la qual va aconseguir que s’establís a Espanya la jornada laboral de 8 hores, sent un dels primers països del món en establir-la a tot l’Estat i per a totes les professions. 

I avui, cent dos anys després i encara amb una  jornada laboral legal de 8 hores (tot i que tothom sap que això no és del tot cert, es fan més i sense cobrar-les), l’Executio del “govern més progressista de la història” ha acordat amb Más País provar la jornada laboral setmanal dins el marc del Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia i que compta amb una dotació de 50 milions d’euros per a les empreses que redueixin l’horari de les seves treballadores i treballadors.

La reducció de la jornada laboral a Espanya no és nova.  Durant els anys 90 l’Esquerra Unida de Julio Anguita, el millor polític que ha hagut ha Espanya els darrers 45 anys i que ara més que mai ens hauria ajudat la seva visió de tot el que està passant, ja reclamava la reducció de la jornada a 35 hores setmanals juntament amb altres mesures complementàries ja que, d’altra manera, aquesta reducció laboral no tindria l’efecte desitjat. 

Així, Íñigo Errejón ha agafat l’herència de l’Esquerra Unida de Julio Anguita (qui ho diria, oi?) i Más País planteja anar-hi una passa més endavant amb la proposta de les 32 hores setmanals a raó de quatre dies de feina per tal de tenir més gent  fora de l’atur. 

Tal vegada Más País té en ment el projecte pilot que es va fer a la ciutat Sueca de Göteborg, on durant dos anys es va experimentar la reducció de la jornada de 8 a 6 hores diàries.  En aquesta ciutat prop de les 70 infermeres d’una residència pública que varen reduir la seva jornada laboral varen afirmar que la reducció de la mateixa va suposar manco baixes laborals, manco estrès, major productivitat i unes condicions de salut més bones que abans amb les 8 hores diàries. I sobretot varen poder dedicar temps de millor qualitat els seus pacients. De fet, aquesta reducció va fer que s'hagués de contractar 17 infermeres més que venien directament de l’atur. 

El que va aconseguir aquesta prova a Suècia fou, d’una banda, millorar les condicions laborals, i conseqüentment vitals,  del personal d’aquesta residència pública a Göteborg.  D’altra, i molt més important, va ser posar sobre la taula el tipus de cultura laboral que s’ha estès entre la classe treballadora per mor de la ideologia de la classe dominant des del segle XIX fins avui dia i posar-la en qüestió. I que en ple segle XXI, encara, és molt difícil de canviar. 

És evident que la reducció de la jornada laboral té els seus detractors. Així, aquests esgrimeixen  la manca de rendibilitat per futurs projectes empresarials, els costos econòmics en personal, la perjudicial suposada baixa productivitat del treballador o treballadora espanyola que faria impossible aquesta adaptació laboral, que el teixit empresarial espanyol no permet aquesta reducció laboral...De vegada sembla que qui s’oposa a aquesta mesura no ha doblegat mai l’esquena en la seva vida.

Però, és suficient i de manera aïllada la reducció de la jornada que planteja Más País per millorar les condicions materials de vida de la classe treballadora? Evidentment no. Aquesta mesura ha d’anar acompanyada d’altres complementàries com la supressió de les hores extraordinàries ( que tothom sap que no es cobren o que quan sí es cobren no es declaren), avançar l’edat de jubilació, la qual cosa es faria necessària revertir l’actual jubilació als 67 anys.

A més, algunes mesures  de major importància s’haurien d’implantar, crec, per tal de tancar el cercle de la jornada de les 32 hores (ja m’agradaria les 15 hores que va vaticinar John Maynard Keynes per l'any 2015). 

D’una banda, ja és hora de la implantació de la renda bàsica universal,  tema que han tractat, i molt, autors com Philippe Van Prijs, Yannikc Vanderborght, Daniel Raventós i David Casassas,  i que poc més podria afegir jo en aquest escrit.

I d’on s’ha de treure el diners per fer possible les mesures de reducció de jornada laboral i de la renda bàsica universal (no ho hem de confondre amb l’Ingrés Mínim Vital)? De la persecució contra el frau fiscal i de l’evasió d’impostos, i tots dos aspectes requereixen inversió; inversió en inspectors d’Hisenda (hem de recordar que tenim una de les taxes més baixes de manco inspectors per  habitants de tota Europa), la qual cosa només és possible garantir amb la recaptació d’impostos a través de la  progressivitat fiscal, implantant una tassa impositiva marginal dels ingressos derivats del treball de, per exemple, un 70% (evidentment als ingressos més elevats) com es va fer als Estats Units el 1980. També estaria bé tornar a un impost de successions  elevat de fins, per exemple, un 98% com va fer el Regne Unit entre els anys 1941 i 1952 i després de 1974 a 1978.  

Aquesta progressivitat fiscal no només redundaria en la lluita contra el frau, l’evasió d’impostos o la mudança fiscal (com la que ha fet el youtuber El Rubius) o anar paulatinament cap a una jornada de 32 hores i possibilitar econòmicament a les empreses aquesta adaptació. També redundaria en una les més que necessàries sanitat i educació públiques; en unes bones pensions de jubilació, en unes residències públiques i no privatitzades o en paraules de Josiah Wedgwood en tenir la convicció de que les democràcies polítiques que no democratitzen el seu sistema econòmic són intrínsecament inestables. 

Per cert, que la recaptació d’impostos com a conseqüència d’aquesta progressivitat fiscal beneficiaria, també, en tota aquesta caterva d’extrem centre que duu manifestant-se il·legalment des de fa tres setmanes demanant la dimissió d’Armengol (l’esquerra s’ha de fer un plantejament en aquest sentit, i molt seriós, per tal d’evitar que l’extrema dreta capitalitzi encara més el descontent de la població) i que se diuen a si mateixos la Resistencia Balear i que representen, exclusivament, els interessos de la patronal i no de la classe treballadora, tot i que tingui en aquesta una part del seu suport. I encara tenen els nassos de tenir com a banda sonora la cançó “El vals del obrero” del grup Ska-P.