La desregulació del català

foto: El diari de l'educació
foto: El diari de l'educació

Fa un parell  de setmanes vaig ser amb la meva parella a Hamburg.  De tant en quant ve bé allunyar-se de la teva feina, amistats, família i interessos varis per prendre aire, recarregar piles i tornar, si es pot,  amb forces. Però som al segle XXI, el segle de la missatgeria instantània i d’estar connectat 24 hores al dia.  I no sempre és possible deixar de banda per uns dies, al manco al 100%, tot allò que t’interessa. Especialment a nivell polític.

I així entre les visites al Rathause, St. Pauli, menjar de würst i un fred que pelava, vaig rebre el missatge, via Whatsapp, de la política (no diré ex política) més valuosa que ha tingut les Balears en els darrers anys, na Laura Camargo (la jefa). Me va demanar la meva opinió sobre el tema de l’avantprojecte de llei educativa de Balears i de com, segons la informació que hi ha, es flexibilitza el català a les aules.  Li vaig comentar el que pensava i me va dir que aquesta contestació s'havia d'ampliar en un article.

 I aquí estic, dispost a desenvolupar un poc més la meva resposta i, tal vegada,  guanyar-me crítiques de qui no entén que algú com jo amb llinatges castellans (i molt orgullós) tingui una postura aparentment contradictòria.

L’any 1965, al Canadà, es va dur a terme la primera experiència educativa d’immersió lingüística al món. Aquesta va tenir el seu origen dos anys abans, l’any 1963, quan algunes famílies angloparlants dels i les alumnes de l’escola de Saint Lambert, del suburbi de South Shore a Montreal (part francòfona del Canadà), varen mostrar la seva preocupació perquè els seus fills i filles en acabar l’escola veien que tenien greus problemes per comunicar-se en francès amb eficàcia i fluïdesa, la qual cosa era perjudicial a l’hora de trobar feina.

És per aquest motiu que dos anys després es va realitzar, i de manera experimental, la primera classe d’immersió lingüística: nins i nines de parla anglesa varen ser escolaritzats durant els tres primers cursos única i exclusivament en francès (dins el projecte de canvi de llengua família-escola) fent evident que això no representava cap tipus d’impediment a l’hora d’aconseguir l’èxit acadèmic. I tot dut a terme pel grup d’Investigació de Llenguatge de la Universitat McGill, és a dir per professionals en la matèria.  I dins aquest grup d’investigació va destacar Wallace E. Lambert qui va assenyalar que si es volia una societat bilingüe i/o multilingüe, s’havia de donar prioritat en els anys escolars a aquella llengua o llengües que tenien manco possibilitats de desenvolupar-se. I en aquell cas era el francès la llengua que s’havia de prioritzar. 

Tornant a Europa, quan va arribar a Espanya la democràcia (amb una no tan modèlica transició) l’any 1977, després de 40 anys de dictadura feixista, s’obria un període de reconstitució o nova constitució territorial de l’Estat,  i dins aquell  el reconeixement de Catalunya, Euskadi i Galícia com a nacionalitats històriques per mor que durant la II República i la guerra civil es varen promulgar els seus respectius estatuts d’autonomia (Catalunya el 1932; Euskadi i Galícia el 1936, ja durant la guerra civil). 

Pel que fa a Catalunya, com a fet similar a les Balears en el tema de l'idioma,   també es va obrir un període de recuperació i revitalització de la cultura i llengua catalanes. I dins aquest període hem de destacar les ensenyances de les iniciatives legislatives del PSUC i del PSC de l’any 1983 plasmades en la Llei 7/1983 de Normalització Lingüística. Aquesta va aplicar-se per primera vegada a l’educació el curs 1983-1984 a Santa Coloma de Gramenet, amb un batle del PSUC que entenia perfectament la seva realitat social. De fet, i això és ben sabut, varen ser les famílies castellanoparlants de classe treballadora que havien migrat a Catalunya en busca d’una millor vida les que més varen reivindicar aquesta immersió lingüística, perquè entenien que d’aquesta manera les seves filles i els seus fills estarien en igualtat d’oportunitats, atenen sempre a la realitat catalana,  respecte d’altres alumnes catalanoparlants. I així, poc a poc, va anar implantant-se el català com llengua vehicular a l’educació fins que al curs 1992-1993  es va convertir en el model d’ensenyament a Catalunya. 

I durant aquests nou o deu anys d’implantació gradual del català a l’educació, la televisió pública catalana, TV3, també va ser un element fonamental per difondre i fomentar l’ús del català. I va aconseguir, entre d’altres coses, a partir del febrer de 1990  que milers de nins i nines de Catalunya, País Valencià i de les Illes Balears ens asseguéssim a la mateixa hora, a la tarda, a veure la mítica sèrie Bola de drac, un element fonamental en l'aprenentatge i millora del català més enllà de l'estricte horari escolar.

I a Balears, què ha passat? L’any 1979 es va promulgar el Reial Decret 2193/1979, de 7 de setembre, desenvolupat per l’Ordre Ministerial de 25 d’octubre del mateix any iniciant-se, d’aquesta manera, tot un procés d’implantació del català al sistema educatiu de les Illes Balears durant l’etapa preautonòmica, i l’any 1983 el nostre Estatut d’Autonomia reconeixia legalment (històricament i lingüística no es posava en dubte fins fa poc)  el català com a llengua pròpia de les Illes Balears, cooficial juntament amb el castellà.  Tres anys després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia  es va aprovar la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears (aprovada per unanimitat del Parlament) que, com així ho diu a la seva exposició de motius, va ser una llei per intentar recuperar a les Balears el català com a llengua d’ús social i de cultura en un moment en que la generalització dels mitjans de comunicació excloïa  el català la qual cosa dificultava, més, el seu normal ús i difusió per a la qual cosa era tasca indispensable que hi estigués present dins l’administració pública, mitjans de comunicació de masses i a l’escola.

A la dècada dels noranta es va promulgar el Decret 92/1997, de 4 de juliol, que regula l’ús i l’ensenyament de i en llengua catalana en els centres docents no universitaris de les Illes Balears. Aquest decret, bàsicament, establia que el 50% de les matèries s’havien de donar en català i que corresponia a la comunitat educativa decidir si s’arribava al 100% de l’ensenyament en català, exceptuant Llengua Castellana i Anglès per raons més que evidents. 

Totes aquestes mesures legals per protegir, difondre i potenciar l’ús social i cultural del català varen tenir el consens de tots els partits polítics. Fins els anys 2012 i 2013. Aquests anys varen ser els anys del govern d’en Bauzá, i hem de recordar que Bauzá representava la dreta més anticatalana del Partit Popular a les Illes Balears. I això es va notar amb l’aprovació del Decret 15/2013, de 19 d’abril, de Tractament Integrat de Llengües, el famós TIL.  També hem de recordar que en Bauzá va posar en marxa  l’elecció de llengua en què les famílies volien que els seus fills i filles estudiessin, pensant que les famílies triarien  massivament el castellà com a llengua vehicular demostrant, així, que el català era la llengua que s’imposava a l’educació.  I va errar el tir segons les dades que varen publicar-se d’aquesta elecció.

 Aquest decret, que rompia un consens de 30 anys, va tenir com a resposta la major manifestació dels darrers anys a Balears, ja que més de 100.000 persones vàrem sortir al carrer en contra d’aquest decret.   Aquella manifestació va ser un dels motius (l’altre va ser la irrupció d’aquell llunyà Pablo Iglesias i Podem) pels quals el Partit Popular va perdre les eleccions l’any 2015 i va possibilitar el govern dels “Acords pel Canvi”. I l’any 2019 es varen revalidar aquests acords.  

I ara amb l’avantprojecte del PSIB-PSOE de la Llei d’Educació de les Illes Balears tornem amb la flexibilització del català a les aules. I d’aquesta flexibilització podem assenyalar diversos aspectes. 

En primer lloc significa que l’extrema dreta ha agitat l’anticatalanisme, ajudada per determinats mitjans de comunicació, veient-se reflectit, també, en l’odi cap a una de les llengües oficials d’Espanya. És aquest anticatalanisme i odi, alhora, cap a la llengua catalana el que ha provocat aquesta flexibilització, guanyant l’extrema dreta la centralitat del tauler polític en aquest sentit. I VOX ha estat el partit que més ha provocat aquesta situació (juntament amb Ciutadans), la qual cosa ha comportat  un canvi en l’agenda del PSIB-PSOE amb la qüestió del català a les Balears, com així ha plantejat per a Catalunya la sorprenent postura del PSC respecte la immersió lingüística afirmant que s’hauria de relaxar aquesta,  provocant certa indignació entre cert sector del PSC.   Així, aquesta postura de flexibilització del català que té el PSIB-PSOE (que ells neguen categòricament)  ha provocat fortes discrepàncies amb el seu soci de govern MÉS (la qual cosa, des del punt de vista d’aquest partit, és d’allò més normal). Juntament amb MÉS, organitzacions com l’OCB i el sindicat STEI han criticat aquest avantprojecte de llei perquè consideren que trenca el consens que fins ara hi havia i perquè podria comportar un perill per a la cohesió social.  

Dit això d’una banda,  en Martí March hauria de tenir ben present que Bauzá va acabar com va acabar per mor del decret del TIL. 

En segon lloc més que flexibilitzar el català  podríem parlar (si es consuma) de l’inici de  la seva desregulació com a llengua vehicular en l’educació. I si ja sabem què significa la desregulació a nivell econòmic i laboral ens podem fer una idea del que significarà la desregulació del català dins l’educació: menys protecció d’aquest. I si aquesta desregulació es fa en primer lloc dins l’educació, poc a poc s’anirà desregulant a la Sanitat Pública, als ajuntaments, a les institucions públiques que tenen el deure de protegir i fomentar la llengua pròpia d’aquesta terra i, així, esdevindrà en una llengua de parlar per casa i no una llengua amb l’ús social i cultural propi d’un idioma amb 10 milions de parlants.  

Finalment la desregulació del català com a llengua vehicular ens podria portar a una situació social que crec no ens agradaria gens ni mica, ja que es podria donar la situació de zones segregades per raons lingüístiques, veient-se els uns als altres com a estranys i rompent, amb el pas del temps,  la convivència entre la ciutadania. 

Trist meló el que ha obert el govern d’Armengol amb aquest avantprojecte de llei amb el tema del català quan ja hi havia un decret de mínims consensuats i que, com deia na Laura Camargo, no feia falta entrar en aquesta matèria quan hi ha aspectes molt més urgents que solucionar de l’educació a les Balears. En aquest sentit és molt apropiat fer referència a l’article “Una llei que dóna pròrroga a les mancances del nostre sistema educatiu” que n’Iñaki Aicart va publicar el passat 6 de desembre al diari Ara Balears 

Així, i com li vaig contestar en castellà cervantí a na Laura,  la relaxació tant del PSC com del PSIB amb al català pot respondre a la necessitat (una vegada marcada l’agenda  per part de l’ultradreta) d’atreure's a un sector  castellanoparlant d'esquerres (i de vegades en cert aspectes molt més d’esquerres que el PSC o el PSIB) que no està cent per cent a favor del català com a llengua vehicular. I si aquesta flexibilització segueix endavant es crearan zones segregades a nivell lingüístic; i si comencem amb no posar el català com a llengua vehicular en l'educació, d'aquí saltarà a altres administracions publiques (com heu llegit ut supra), i el català tornarà a ser llengua de parlar per casa i no llengua de cultura i llengua que té 10 milions de parlants. I finalment qui sortirà més perjudicat de tot això seran els fills i filles de la classe treballadora. Per això el PSUC a Catalunya va fer pressió  perquè els fills i filles de famílies migrants aprenguessin català i poguessin estar en igualtat de condicions que els fills amb els vuit llinatges catalans. I jo, com a orgullós fill de família de classe treballadora migrant (de Sevilla i Salamanca) i amb consciència de classe vull per a les meves filles i per a la meva classe (d’allà on sigui) les mateixes oportunitats que d’altra manera no en tindrien sense conèixer, en el sentit més ample possible, el català.

 Per cert, i en un altre ordre de coses, també hauríem d'entrar a veure què de bo té ensenyar Història en anglès, ja que els i les alumnes no aprenen ni anglès ni Història i van cridant pels carrers  Arriba España, Viva Franco  i cantant el Cara al sol com a rucs. Que jo en això d'ensenyar Història en anglès sóc molt escèptic. Però entrar en això ja mereixeria un altre article. 

 

PS: Laura, gràcies per tot.

Comentaris