Una llei gatopardesca

Una llei gatopardesca
foto: Deia
foto: Deia

En els darrers 40 anys de democràcia Espanya ha tingut fins a set lleis educatives sent la primera la de 1980 i sent la darrera la d’Ignacio Wert de l’any 2013.  I ara s’ha aprovat al Congrés i al Senat el projecte de la vuitena llei educativa, la  LOMLOE, més coneguda com Llei Celaá per mor de la ministra que s’ha encarregat de dur a terme aquesta  modificació de la Llei Wert. Que tot canviï perquè tot, o quasi tot, continuï igual

Aquest projecte de llei  neix, al Congrés,  amb 177 vots a favor, 148 en contra i 17 abstencions. Tot i que els 177 vots a favor és poc més que majoria absoluta, aquests vots sí representen un ampli espectre parlamentari favorable al nou projecte de llei, no com la llei Wert que només va tenir el vot favorable del Partit Popular en aquella legislatura on aquest partit polític tenia majoria absoluta (o absolutista?).  Així, tenim que els grups parlamentaris de PSOE, UP, ERC, PNB, Más País, Equo i Compromís. Per contra, els grups que donaren un vot negatiu foren PP, Vox, Ciutadans, Coalició Canària, UPN, Foro Astúries i el Partit Regionalista Càntabre.  I les abstencions foren de Bildu, Junts Per Catalunya, BNG i Terol Existeix. 

No obstant aquest suport parlamentari al projecte de llei,  aquest neix amb l’estrepitós renou de la dreta i de l’extrema dreta Partit Popular, Ciutadans i Vox. I per què aquest renou? Bàsicament per dos aspectes que, curiosament, no apareixen dins el projecte de llei com aquests partits pretenen  fer creure l’opinió pública.

Així, tenim el primer aspecte amb la suposada desaparició del castellà com a llengua vehicular (no hem de confondre llengua oficial amb llengua vehicular). Han posat el crit en el cel perquè en teoria el castellà desapareix directament de l’educació en aquells territoris on hi ha llengües cooficials vulnerant la Constitució. I no, el castellà ni desapareix ni desapareixerà. No conec ningú que surti de l’educació obligatòria sense saber parlar i escriure en castellà.  Ningú.  Per molt que Vargas Llosa publiqui articles dient que l’espanyol està en perill.

No obstant això, els partits de dretes mai han posat el crit en el cel per la suposada desaparició del castellà com a llengua vehicular a Madrid quan s’està fent, sense cap ni peus, bilingüisme amb anglès d’assignatures com Història o Biologia, la qual cosa perjudica exclusivament  l’alumnat dels barris obrers, que sortiran sense saber ni anglès, ni Història, ni Biologia.  El que han de menester els instituts dels barris obrers són més recursos i manco bilingüisme. 

 Tampoc s’han queixat mai a Balears de que es pugui donar Història amb anglès, la qual cosa em sembla un aberració. I cap govern autonòmic ha intentat desfer aquesta situació.  Després ens sorprenem si els alumnes  aixequen el braç en pla nazi, canten el Cara al sol o es pensen que el dictador Franco fou l’home que va crear l’Estat de Benestar a Espanya.

Realment el que pretenen aquests partits ultraconservadors és fer desaparèixer les llengües cooficials i tenir una educació monolingüe en castellà en pla Llei Moyano de 1857, o al manco deixar com a llengües residuals les llengües cooficials. Això, i fer saber a la població quins dels partits és més españolazo. 

En segon lloc tenim la situació de l’escola concertada. Segons el Ministeri d’Educació, l’educació pública representa un 67%, la concertada un 26% i la privada no concertada un 7%.  Si tenim en compte la resta d’Europa, Espanya es situa en el tercer lloc amb més percentatge d’escola concertada només superat per Malta amb un 31%. I d’aquest 26% d’escola concertada a Espanya el 73,8% són centres catòlics segons la Xarxa d’Escoles Catòliques. 

Amb la nova llei l’escola concertada no desapareix (algú es pensa que desapareixerà amb aquesta llei?), però el que sí fa és intentar solucionar problemes que fins ara no s’havien tingut en compte i que tots els governs, o quasi tots, havien passat de llarg fins ara.  Així, la llei preveu que l’escola concertada no pugui cobrar de les famílies per rebre cap tipus d’ensenyament que la llei preveu com a gratuït, que s’acabi la segregació per sexes  o que el domicili es converteixi en el principal criteri per a l’admissió de l’alumnat. També aquesta llei preveu eliminar la cessió de terrenys públics per construir noves escoles concertades i, així, no es lucrin les empreses privades. Al cap i a la fi del que es tracta és de no llevar diners de l’escola pública i dur-los cap a l’escola concertada i així no perjudicar  molt més als barris més desfavorits. Ara bé, també coneixem escoles concertades que estan situades a barris marginats i deixats de la ma de les autoritats polítiques, la qual cosa tampoc és admissible amb la legislació actual. 

 En definitiva mesures que realment no fan desapareix aquesta educació concertada. I mentre continuï vigent l'acord signat entre l'Estat espanyol i la Santa Seu sobre Ensenyament i Assumptes Culturals, signat a la Ciutat del Vaticà el 3 de gener de 1979, l’escola concertada catòlica té assegurada la seva viabilitat, i crec que per molts d’anys. 

De fet, si tinguéssim un Estat valent que es preocupa realment per l’educació pública el que faria seria estatalitzar tots els centres educatius concertats d’una banda,  i d’altra nacionalitzar, prohibir o reduir fins a l'anecdòtic l'educació cent per cent privada. Però no tenim un Estat valent,  ni tan sols tenim un Estat amb poder davant el capital.

Juntament amb aquests dos aspectes existeix un aspecte que no ha aixecat cap tipus de crítica ni de renou –ni des de l’esquerra ni des de la dreta– i que sembla que hi ha consens en aquest sentit i que no és altre que la sempiterna degradació del coneixement dins l’educació obligatòria, la qual cosa no és en absolut nova.  I en aquest sentit em fa més mal, per una qüestió de filiació ideològica, el que fa certa esquerra postmoderna que la dreta en sí mateixa ja que de la dreta no em sorprèn la seva visió empresarial de l’educació, però sí que aquesta visió empresarial hagi calat en l'esquerra, o almenys en una esquerra happycrática que sembla haver-se instal·lat als mons de Yupi  i que davant qualsevol indici de reivindicació del coneixement a través dels continguts, de la importància de la memòria en l’assimilació de coneixement, de la més que legítima crítica cap a la intel·ligència emocional i del flipped classroom o de no voler acabar un curs de formació de professors donant copets i ballant fent l'idiota davant el guru educatiu de torn, ja et diuen que ets un professor del segle XIX per a alumnes del segle XXI, que ets un mal docent o que, directament, ets un feixista.

Com deia, un dels aspectes més negatius d'aquesta llei és al que va fer referència la Ministra Celaá amb la disminució dels continguts, reduint d’aquesta manera el coneixement. Així, des d’aquesta òptica, la LOMLOE no és més que una llei hereva de les anteriors en la qual la mercantilització del coneixement, això és donar-li un valor de mercat al coneixement dins  l'economia capitalista en la qual ens movem  i no donar-li valor al coneixement en el sentit il·lustrat, de la Raó i dels valors republicans en els quals alguns encara creiem  i reivindiquem (i que duri), no és més que un pal a la roda contra els fills i filles de la  classe treballadora d'aquest país, ja que el que ens queda al fills i filles de la classe treballadora no és ni més ni manco que el coneixement dins una educació pública de qualitat per tenir una vida més digna perquè les nostres famílies no tenen ni els diners, ni un llinatge d’antiga soca, ni el capital social que sí tenen les famílies que poden dur a la seva prole a col·legis privats pagant 1000 euros al mes i que tenen ja la vida més que resolta des del bressol. 

Així, i tal com diu Gregori Luri  el nin ric pot anar a altres llocs quan l’escola està tancada; el nin de classe treballadora, no.  Les filles i fills de la classe treballadora necessiten una escola que no sigui ni un circ ni la selva; han de menester professores i professors preparats i professionals i no pedagogs on la seva màxima aspiració educativa la troben en les frases tipus Mr. Wonderful. Han de menester educadors que qüestionin i defensin en tots els fòrums possibles la seva oposició a la happycràcia pedagògica neoliberal que s'ha instal·lat en el nostre sistema educatiu des de fa un munt d’anys. 

En definitiva, els qui ens reconeixem com a classe treballadora i tenim filles i fills en edat escolar (o quasi), necessitem professors i professores honrats i que facin feina amb mètodes recolzats en evidències i no en el dogmatisme pedagògic al servei del capital.  És la nostra única salvació donat que les desigualtats no es volen solucionar des de les seves arrels, que no són altres que les del conflicte capital i treball. 

PS: de l’educació privada no concertada en podríem parlar molt i de la situació laboral del seu professorat i les exigències de les famílies i empreses. Dóna per a una novel·la de ciència ficció. 

comentaris