Ni un pas enrere
A l’estiu de 1851 a Londres va córrer la mentida de que Karl Marx (en un intent burgès de desacreditar el pensador nascut a Trèveris) era col·laborador de la Nova Gaseta Prussiana , un periòdic del més extrem reaccionarisme (tal vegada en pla ABC) del segle XIX en el qual, justament, també hi col·laborava el ministre de l’Interior Ferran de Westfàlia, en aquell temps cunyat de Marx i amb qui aquest no tenia cap mena de relació, ni ell ni la seva dona Jenny amb el seu germanastre ministre (algun dia s'haurà de fer justícia amb la contribució intel·lectual que va fer Jenny Marx en el desenvolupament de l’obra marxiana). Aquesta calúmnia va ser propagada per un diari de mala mort alemany a Londres que afirmava que el jove Marx i el seu cunyat tenien unes fantàstiques relacions. I amb aquesta fake new, la paciència de Marx va dir prou i va reptar a duel a l’editor d’aquest Ok Diario del segle XIX, qui va entrar en pànic i es va retractar públicament de la falsa notícia que parlava de les bones relacions entre el revolucionari alemany i el ministre de Westfàlia. Ai, eren altres temps on les coses es solucionaven com tocava: a duel.
Aquest intent de desacreditar socialment i políticament a Karl Marx no era res nou i encara avui dia és una tàctica més de certs mitjans de comunicació (normalment de dretes i extrema dreta). Com a prova tenim totes les notícies falses que es fan amb Podemos o, més recentment, amb Irene Montero i el fals Rolex.
Però no vull parlar d’aquesta tàctica per desacreditar i, evidentment, enfonsar l’adversari polític. M’agradaria parlar d’un tema que torna a ser notícia i que els mitjans de comunicació s’han preocupat en explotar-la, la qual cosa ha creat alarma social (falsa, evidentment), i és el tema de les ocupacions d’habitatges. No importa, per part dels mitjans de comunicació, si la notícia s’ajusta o no a la realitat (justament com va succeir amb l’anècdota comentada ut supra sobre Karl Marx). El que volen és, d’alguna manera, fer creure a la població que una situació esbiaixada, parcial i residual (com és la de les ocupacions d’habitatges) és una situació majoritària i que es dóna dia sí i dia també.
És curiós que no es creés tanta alarma social amb els desnonaments i que els qui ara clamen per un canvi endurint la llei per expulsar a qui ocupa un habitatge no clamessin contra els desnonaments. Imbècils.
Des d’una perspectiva històrica el fenomen de l’ocupació d’habitatges a Europa va començar a països capitalistes (curiós, no?) com la República Federal Alemanya, Regne Unit i Itàlia durant els anys 60 i 70 com una forma de lluita contra la cobdícia dels inversors amb la inestimable ajuda dels partits polítics.
A Espanya, o a l’estat espanyol, l’ocupació d’habitatge no és nova i el sorgiment del moviment okupa com a tal va sorgir amb el govern del PSOE de Felipe González a partir de l’any 1984 amb una petita experiència a Barcelona. Tot i que aquesta no va durar molt, sí que suposà l’inici del que l’any següent, 1985, seria el boom d’aquest moviment i que, en un principi, es dedicaria a ocupar immobles municipals i, amb els anys, també com una forma de lluita contra l’especulació immobiliària.
Aquell moviment d’okupació d’immobles, abandonats durant anys i anys, va dur a terme tota una sèrie d’activitats culturals i cíviques que van fer reviure no només el propi immoble sinó també l’entorn social en el qual se situava. Tal vegada per això, justament per això, eren un dels enemics interns que tenen sempre els poders polítics i econòmics.
I d’aquell moviment okupa, col·lectiu i de profundes arrels llibertàries, els mitjans de comunicació li van donar la volta a la truita al concepte d'okupa i ho van utilitzar per a criminalitzar aquest moviment així com criminalitzar a aquelles famílies que, no sent del moviment okupa, pel motiu que fos s'havien quedat en el puto carrer i es veien forçats a ocupar, amb C, un habitatge normalment propietat d’un banc o de fons voltor. I aquesta situació ha estat aprofitada per crear alarma social per part d’una bona part de mitjans de comunicació que estan en mans, d'una forma o una altra, dels bancs i que tenen un clar interès en tota aquesta polèmica.
Però, és certa aquesta alarma social? S’ha de canviar la llei actual?
A la primera pregunta la resposta és que no, no existeix una alarma social real, ni un perill efectiu d’ocupació del nostre primer habitatge i del nostre estatge. Tal vegada ni tan sols del segon habitatge. A la segona pregunta tampoc; no s’ha de canviar la llei, i si s’ha de canviar ha de ser per garantir realment el constitucional dret a l’habitatge digne.
Pel que fa a la llei, i fent un resum, aquesta no deixa dubtes: si t’han ocupat el teu primer habitatge o la teva segona residència, és un delicte continuat de violació del domicili i en 24 hores qui t’ha ocupat la teva casa (entesa aquesta com estatge) se’n va de fora. Ara bé, si ets un paràsit rendista d’immobles (moltes vegades heretats, i aquí cau el mite funcionalista de la meritocràcia) i t’ocupen el teu sèptim habitatge, que du més anys tancat que els que té el bagul de la Piquer perquè el que vols és especular amb el preu (normalment de lloguer) i que te toca un peu que hi hagi famílies desnonades i sense solució d’habitatge, idò no ploris i no cridis als mitjans de comunicació per fer-te la víctima; no ploris perquè els teus ingressos del lloguer t’han minvat per mor d’una pandèmia ja que no hi ha turistes pel teu lloguer vacacional; o no cridis als neofeixistes de Desokupa per intimidar a qui ha ocupat el teu sèptim pis. En aquest sentit algun dia s’haurà d’analitzar com és possible que hi hagi una llei, o un buit legal, que permeti que aquesta panda d’energúmens fins a les orelles d’anabolitzants facin tasques que corresponen als cossos policials i a la Justícia. En serio, ens ho hem de mirar.
L'ocupació d'habitatges reflecteix la dificultat de milers de famílies de fer efectiu el constitucional dret a un habitatge digne. Reflecteix com de carronyaires són els fons voltor; reflecteix l’angoixa de milers de famílies desnonades pels bancs sense cap tipus d’alternativa; reflecteix el poder il·limitat dels bancs per no fer-se efectiu el compliment de l’article 47 de la no tan sagrada, sembla, Constitució del 78 (només és sagrada quan es tracta de fer un 155 contra Catalunya, no?), sent d’aquesta manera els bancs els qui s’encarreguen de que els articles de la Constitució es compleixin o no. Reflecteix, així mateix, la subordinació i submissió dels partits polítics que han governat Espanya cap als bancs i la seva incapacitat de donar un cop de puny a la taula i posar ordre a una injusta situació enquistada des de l'any 2008.
Winter is coming, i amb la crisi de la COVID19 l’atur, els desnonaments i les posteriors ocupacions augmentaran. El suposat govern més progressista de la història d’Espanya té en les seves mans la possibilitat de donar aquest cop de puny tan necessari i fer efectiu el dret a un habitatge digne amb una llei valenta i que protegeixi a les persones, la qual cosa posaria molt nerviosos als bancs i als grans propietaris d’habitatges.
Això és el que s’hauria de fer. No tinc moltes esperances en que finalment aquest govern de coalició dugui a terme una llei d’aquestes característiques. I mentre aquesta llei no existeixi, mentre no es garanteixi de manera efectiva el dret que consagra l'article 47 de la Constitució espanyola els pàries de la terra, els invisibles, els desheretats, els desposseïts de tot excepte de la seva força de treball i la seva dignitat com a éssers humans hauran de fer efectiu, pel seu compte, el dret que els neguen els poders públics. I ni un pas enrere.