A Colòmbia diem que hem despertat, perquè hem guardat una letargia de submissió on va imperar el silenci, per tanta violència, per tanta massacre i opressió al pensament diferent. Avui el sentiment col·lectiu és contradictori, felicitat perquè ens sentim amb la força per a no rendir-nos i no deixar-nos manipular per la classe dirigent, encara que no cessa. Els qui van posar els cossos en les primeres files de les manifestacions, van ser els joves que ni estudien, ni treballen, ni tenen res a perdre, ni tan sols un plat de menjar; ells són els assassinats i desapareguts que plorem i pels quals exigim justícia.
Per a entendre el que va començar a succeir a Colòmbia des de l'Atur organitzat el 28 d'abril de 2021, que s'ha concentrat principalment a les ciutats, és necessari comprendre que aquest ve precedit de llargs períodes de conflicte en la ruralitat, inequitat econòmica, poca garantia en la satisfacció de drets bàsics i una situació d’ordre públic que en aquest país no ha parat des de gairebé un segle enrere. Fins i tot a partir de la signatura dels acords de pau del 2016, han estat assassinats una llarga llista de signants.
A Colòmbia, el segle XIX s'acaba amb la guerra dels mil dies i comença, amb l'hegemonia conservadora (1910-1930), caracteritzada per massacres emblemàtiques com la de les bananeres. Contínua l'hegemonia liberal conservadora, marcades per massacres contínues amb bàndols de Santander i Boyacá fins a 1946. On comença el període categoritzat “la Violència” (1946-1958) protagonitzat dels anomenats Ocells, un grup il·legal conformat per i terratinents i persones de convicció conservadora, que van néixer amb l'objectiu d'assassinar a les persones de creences liberals en contra dels governs de Mariano Ospina Pérez i Laureano Gómez. Aquests grups operaven a la Vall del Cauca, mentre fraccions similars com els Chulavitas operaven en l'altiplà cundiboyacenc. El resultat va deixar misèria, desplaçats i apropiació de terres de manera il·legal, tot el que va comportar a ser un dels factors que més va influir per al poblament de les ciutats. La violència a més va empitjorar amb la fita l'assassinat del líder liberal més popular i favorit entre les classes més baixes: Jorge Eliecer Gaitán.
La cruel violència dels qui tenien el poder va motivar l'origen de guerrilles liberals, i per això molt aviat es deia que la pau arribaria si els dos partits podien governar, així els caps d'aquestes dues línies polítiques creen un Front Nacional (1958) que operaria per sis anys, on decideixen acordar una democràcia tancada en la qual únicament liberals i conservadors podien tenir cabuda en la burocràcia de l'Estat; col·lectivitats que de l'una o l'altra forma sempre havien estat enfront del poder. No obstant això, el que va apaivagar un conflicte va ser l'origen d'un altre molt més llarg i durador, perquè va donar peu a l'aixecament armat d'altres corrents polítics, així neixen guerrilles les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia FARC un dels moviments més antics i coneguts creat en 1964 que va romandre fins al 2016.
Primer gran aixecament Atur 21 de novembre 2019
L’ACNUDH expressa per a mitjans del 2019 “Defensar els drets humans continua considerant-se una labor d'alt risc a Colòmbia”, i mostra d'això ho representen els 108 assassinats que va documentar l'agència de les Nacions Unides, ocorreguts durant aquest any. Per això el seu relator especial Michel Forst, va expressar: “Els qui estan en major risc són els líders i lideresses socials que defensen els drets humans en zones rurals, en particular l'Acord de Pau, la terra, els drets dels pobles ètnics i el medi ambient, enfront dels interessos de grups criminals, grups armats i il·legals, i enfront dels interessos d'actors estatals i no estatals com a empreses nacionals i internacionals i altres grups de poder”. Perque el mateix informe aclareix que 44% de les violències registrades, van anar contra els qui van fer qüestionaments sobre empreses com AngloGold Ashanti, Big Group Salines, Cerrejon Coal, Ecopetrol i EPM (1) .
Casos per al qual el mateix relator destaca impunitat per part del govern al qual acusa de deslegitimar i estigmatitzar la labor dels líders socials. Sota l'escenari d'incompliment dels acords de pau, la violència cap a líders socials, l'incompliment a plecs de peticions dels sectors afro, indígenes i pagesos; La vaga del 21N va ser, originalment, convocada per les centrals obreres, però es va convertir en una protesta en contra de les reformes de pensions, laboral i educativa i a favor de l'Acord de pau, en contra dels falsos positius (On es calculen 4602 execucions de civils) i l'assassinat de signants de l'acord així com líders socials. La indignació col·lectiva s'empitjora quan el President va demostrar absoluta indiferència enfront d'un bombardeig realitzat per les forces militars en el qual haurien assassinat a diversos nens en el Arauca, això sumat la profunda indignació davant tants assassinats regionals que anaven augmentant indiscriminadament, i eren visibles per les xarxes socials i mitjans alternatius, constituint així la llavor que va esclatar al novembre i desembre 2019 que començaria donar força per a l'aixecament del 2021.
Històrica repressió policial i estigmatització de la protesta social
La classe dirigent a Colòmbia ha tingut forta resistència enfront de la protesta social perquè li costa veure-la com un dret, a pesar que els colombians no s'havien destacat pel desplegament agressiu i al contrari, per molts anys han evitat manifestar-se per temor a les històriques represàlies; el partit de govern i els membres de les institucions l'estigmatitzen i assenyalen la protesta associant-la a les forces subversives al marge de la llei; el que ha fet que tant la policia, l'Esquadró Mòbil Antidisturbis ESMAD i les forces militars, retolin a tot aquell que protesta com a “vàndal” i conseqüentment l’ataquin comprometent la seva vida com a tal, un ardit que li declara la guerra al poble.
L'atur del 2019 es va destacar per tenir una gran participació de la ciutadania en general organitzant-se per barris i localitats en assemblees populars, sumada a tots els gremis i sectors sindicals. Les ciutats van ser sorpreses per la quantitat de gent que va sortir als carrers. Gran part de les famílies colombianes van sorprendre el govern amb grans manifestacions des de la casa reprenent la gran icona de la resistència llatinoamericana: tocar la casserola, en barris i tots els sectors socials va persistir el toc nit rere nit, aconseguint un precedent sense igual en la història del país.
Segons la Comissió Colombiana de Juristes,(2) la manifestació d'enguany va ser el pretext perquè la força pública fessin 1100 detencions arbitràries de convocants a l'atur, 35 diligències de violacions de domicilis i batudes (24 a Bogotà i Soacha, 6 en Cali i 4 a Medellín) a persones integrants del moviment social, mitjans de comunicació, col·lectius artístics i persones defensores de DDHH, 960 trasllats per procediments policials, addicionalment la campanya Defensar la llibertat va reportar més de 300 ferits per l'ús indegut i desproporcionat de la força de la Policia Nacional i el ESMAD, així com 34 homicidis per aquesta última força esmentada.
En el 2019 una de les principals exigències del comitè de l'atur es va enfocar a demanar-li al govern que s'abstingués de continuar gestionant l'aprovació de la Reforma Tributària la qual contenia múltiples punts on es precaritzava la situació dels més pobres i altres en els quals es destinava més pressupost per a augment de forces de l’ESMAD i la Policia. Com és de suposar-se, la violència per part de cap dels actors armats de la força pública, i il·legals, va parar.
La campanya Som Defensors que s'ha dedicat a registrar les violacions contra els Drets Humans de líders socials, va informar el maig del 2021: “En 2020 confirmem un total de 969 agressions individuals contra persones que a través de les seves activitats exerceixen diferents tipus de lideratge a les regions; i dins d'aquests fets violents, registrem 199 assassinats, cosa que significa un increment de 60,4% en relació amb l'any 2019, la xifra més alta que hem documentat en 11 anys.”(·3)
Crisi en la salut pública per la Covid19 i agudització de la pobresa
Malgrat no tenir solucions clares als plecs de peticions en el 2019, el 2020 continua amb una crisi social que és aguditzada per la pandèmia de la COVID-19 ja que les mesures de bioseguretat van deixar sense ocupació al 70% de la població que viu del comerç informal. Aquesta situació empitjora quan el virus és contagiat principalment en comunitats indígenes i afro(4) on els centres de salut estaven desproveïts i en condicions precàries amb el personal mèdic, la qual cosa va repercutir en la mort de molts pobladors de sectors relegats i allunyats.
La manca d'atenció mèdica de qualitat sumada a la fam pel desproveïment d’aliments bàsics a les regions i sectors allunyats i agrestos del país, va fer que la gent sortís a protestaren diferents parts del país, principalment en la guajira, el Pacífic i els suburbis o extramurs de les ciutats capitals més denses. Draps vermells penjats en la finestra alertant la fam que sofrien va ser el símbol d'aquestes protestes. Els qui van sortir al carrer incomplint les mesures d'aïllament preventiu a protestar i exigir subsidis durant aquesta situació, van ser reprimides per l’ESMAD i per la Policia que va actuar de manera violenta i desafortunada. La situació va minvar amb l'ajuda solidària d'organitzacions comunitàries perquè les del govern van trigar més de sis mesos.
Davant un estat que no protegeix, sinó que agredeix al poble el neguit col·lectiu va créixer pel nombre de contagis i morts que va començar a augmentar, esclatant amb els escàndols per corrupció amb els diners donats per a la crisi humanitària i en paral·lel augment de despeses en vanitats per al president, i implements de guerra per als militars, la policia i l’ESMAD, deixant clar a la ciutadania que no era per falta de pressupost l'absència d'ajudes als més desfavorits. Va ser qüestionat el canvi de camionetes presidencial i dels seus escortes, passant, el pagament per publicitat i al·locucions diàries d'aquest, que no servien per a res, així com la compra de les noves tanquetes antidisturbis de preus elevats molt qüestionades per l'armament Venum(5) per a l’ESMAD, entre altres.
Esclat social 2021. Només el poble salva al poble
Com assegura la professora Sandra Borda de maig del 2020 a maig del 2021 “3,6 milions de persones van ingressar a la condició de pobresa i 2,78 milions a la condició de pobresa extrema a Colòmbia. (…) Avui, en total, són més de 21 milions de persones les que subsisteixen amb menys de 331.688 pesos mensuals (aproximadament 88 dòlars) i 7,47 milions de colombians viuen amb menys de 145.004 pesos (aproximadament 39 dòlars).”(6) Anàlisi econòmica del qual conclou la mestra, que segons estadístiques del Departament Nacional d'Estadística DANE, els joves i les dones cap de llar són avui dia les poblacions més afectades de la crisi econòmica. Això explica per què els joves han estat els protagonistes de la protesta.
La situació ja estava bastant limitada per a alguns, raó per la qual la imposició de la reforma tributària, del partit de govern amb majoria en el Senat va fer que les col·lectivitats i gent del comú alcés la veu per a advertir que no podien continuar aguditzant la situació de pobresa que molts havien aguantat durant els pics de la pandèmia. Perquè la reforma econòmica proposava, entre altres coses, posar-los imposats a productes bàsics de la canastra familiar, augmentar el cost de la gasolina, ampliar la base gravable de l'impost de renda, imposar un impost solidari per a salaris alts, posar impost al patrimoni per dos anys, IVA per als serveis funeraris i els serveis d'internet, entre altres; perquè segons el ministre d'Hisenda Alberto Carrasquilla es necessitava obtenir almenys $6000 milions anuals per a desenvolupar els programes socials que la situació de salut està requerint al país.
Joves i persones de tots els sectors socials, col·lectius no sols van ser convocats per les agremiacions sindicals, sinó per l'esgotament i la digna ràbia. La gran mobilització del 2021 en totes les capitals del país, la va caracteritzar la sortida al carrer de moltes persones sense organització o filiació, de la gent del comú i la diversitat en tots els sentits de la paraula, sectors feministes, ambientalistes, trans, des dels clubs esportius, gremis de treballadors, pagesos, indígenes amb les expressions pròpies dels seus diferents pobles; totes i tots van desbordar els carrers marxant, cantant i fent expressions culturals amb música, murals, danses i performance, cridant no a la reforma tributària, no a la reforma a la salut, no volem més líders socials assassinats i un profund descontentament amb el govern d'Iván Duque i els seus funcionaris.
De nou es van armar espontàniament les barricades per joves que no eren estudiants; sinó joves de barri que no han tingut accés a educació superior. (A causa de la falta d'infraestructura i contingents en universitats públiques, ni compten amb les eines per a accedir, i les privades tenen preus inassolibles) amb treballs mal pagats, o sense oportunitats laborals, que pertanyen a famílies amb grans precarietats dels quals a molts els va unir la humil condició de la fam i les olles populars que es van fer en els punts de concentració de la protesta. La resistència espontània s'allotja en els punts de trobada on hi havia més inconformisme, així, en tot el país, els joves dels sectors més populars van començar a ser perseguits per la policia, a causa de la magnitud de la protesta.
La densa situació en entrar la nit, va fer que el President decretés tocs de queda en els territoris, el mateix va anunciar que podria ordenar-se un estat de commoció, una mesura radical sense abans proposar un dialogo entre els actors convocants. La pressió internacional per crítiques i vigilància dels DD.HH. van fer que el president Iván Duque intentés dialogar a través de les seves entitats i crea un comitè denominat “Coalició de l'esperança” de persones poc representatives i/o alienes als qui feien la lluita protestant; tot va ser criticat perquè gaudia de poca legitimitat, ja que a més que el mandatari no feia presència en els llocs on hi havia fortes confrontacions, no es va retractar pels assassinats comesos per les autoritats, brillant així per la seva fredor i indiferència davant les famílies damnificades per la pèrdua dels seus fills i les seves ferides.
Les manifestacions van augmentar i no van parar, caracteritzant-se per l'exposició exacerbada i desafiadora de nens i joves que indignats davant la pèrdua dels seus companys sortien més amb més ràbia a enfrontar-se amb la Policia i l’ESMAD sense por de perdre la seva vida, perquè asseguren també que “no tenen res a perdre”. El mandatari i membres líders del partit de govern, van declarar l'augment de l'ús en la força militar i policial disponible, i fins i tot l'ús d'armes contra els manifestants (7).
Això va animar efectivament al fet que civils que es van autodenominar “persones de bé” sortissin indiscriminadament a Pereira i Cali en contra dels esdeveniments simbòlics de protesta:Velatones, plançons musicals, crema de llantes.
Les persones autodenominades “de bé”, simbolitzades amb les camises blanques, en xarxes i les seves petites concentracions assenyalaven que les protestes eren promogudes i finançades pel president Maduro de Veneçuela, i el sector progressista colombià, assegurant que aquest moviment volia la destrucció del país. En diverses ocasions el mateix moviment de persones de camises blanques, va sortir amb armes a disparar als manifestants, com el reconegut cas de l'empresari Andrés Escobar.
Als afores i extramurs de les principals ciutats i poblats com Bogotà, Cali, Barranquilla, Popayán i Medellín, com a ciutats limítrofes es va començar a dir: “Només el poble salva al poble” perquè les comunitats de veïns, els qui evidencien les violències i actes de la força pública en contra dels manifestants en molts casos proveeixen ajuda per a socórrer als ferits o brinden aliment als qui tenen gana, actes de confiança que s'havien acabat en una societat portada per la desconfiança.
Human Right Watch fa un fort informe qüestionant el govern colombià, el 9 de juny, on estableix que la protesta ha deixat 68 morts ocorregudes des del començament de les manifestacions, 34 de les quals van ocórrer en el context de les protestes, incloses les de dos policies, un investigador judicial i 31 manifestants o transeünts, dels quals almenys 20 semblen haver mort a les mans de policies. Més de 1.100 manifestants i transeünts han sofert lesions des del 28 d'abril a juny. Així mateix, l'informe aclareix que la policia també va privar de la llibertat a més de 5.500 persones utilitzant una figura legal que permet que els agents “traslladin” a una persona a un “centre assistencial o de protecció” per a la seva pròpia “protecció” o la de tercers.
Pel seu costat, el report de l'organització Indepaz i Temblores (8) com a defensors de Drets Humans fins al 7 de maig van reportar la denúncia de 500 persones desaparegudes enmig de les protestes, dels quals dos d'aquests desapareguts van ser trobats morts el 7 de maig. Pel seu costat, la Campanya Defensar la Libertad(9) va registrar 491 dones víctimes de violències policials i 29 casos de violència basada en gènere VBG, entre el 28 d'abril i el 2 de juny. En general s'eviten i qüestionen els informes i declaracions de les entitats de l'estat i l'aparell de justícia perquè una altra de les raons que va indignar als colombians va ser la cooptació de tots els poders per part d'amics, familiars o simpatitzants del partit de govern; entitats com la Defensoria del poble i el Procurador, la Fiscalia es van destacar pel seu silenci, indiferència i mentides quan la gent reclamava justícia.
Sens dubte molt del que ha succeït en aquests més de 40 dies d'atur, amb els seus morts, amb el dolor de la terra dessagnada, també és la ruptura d'un passat de submissió, el començament d'una història més solidària en alguns casos, mentre altres aspectes es polaritzen.
NOTES:
(2)https://www.coljuristas.org/documentos/tmp/Protestas%20sociales%20-%20CCCT%20OMCT%20Junio2020.pdf (3)https://somosdefensores.org/2021/05/20/la-mala-hora/
(4)https://www.ins.gov.co/buscador-eventos/BoletinEpidemiologico/2020_Boletin_epidemhiologico_semana_33.pdf
(6) https://www.sinpermiso.info/textos/colombia-un-mes-de-paro-y-un-futuro-incierto
(8) http://www.indepaz.org.co/wp-content/uploads/2021/05/Comunicado-conjunto-F.pdf