Ser professora de la ESO o de Batxiller no és fàcil, ni a Palma ni a la Xina Popular. Els conflictes als instituts són freqüents i les situacions difícils de gestionar se repeteixen dia rere dia, setmana rere setmana. 

Me’n record quan estudiava Batxiller a l’Institut LaSalle de Palma. És un institut de tradició catòlica, amb les coses bones i dolentes que això suposa. Disciplina, ordre, però també certa sensibilitat cap a qüestions socials, encara que sempre sota el prisma paternalista de la caritat i no de la solidaritat. Amb el transfons d’aquest catolicisme light, els professors ensenyen com poden les seves matèries i proven d’educar als alumnes. No tots són privilegiats. Ara bé, com a la majoria de col·legis concertats, pràcticament no hi ha migrants a l’aula i els alumnes provinents de barris de classe treballadora érem la minoria. 

Se sent el repicar d’uns tacons en el passadís. La professora de català s’apropa. Una persona amb caràcter, però sens dubte, apassionada per una cosa: la llengua catalana. La literatura catalana. Els llibres. Vàrem començar amb mal peu, la professora i jo. Aquell primer curs de Batxiller em va expulsar de classe per un comentari impertinent. I me vaig emprenyar! La cosa que en aquell moment me pareixia un atac d’autoritarisme sobre la meva persona, que ja despuntava una manera de fer espontània i llibertària, en realitat era un doi. Un doi d’adolescents que cada curs se troben les professores de qualsevol institut del món mundial. Duríssima en la correcció de dictats, la professora de català ens va ajudar a escriure en català de forma més depurada per preparar-nos per a la selectivitat. Una professora que deia “bon dia”, encara que fos per l’horabaixa, perquè a Mallorca es pot dir “bon dia tot lo dia”. Cap a finals de curs, ja la valorava com una professora exemplar. Si avui soc capaç d’escriure correctament en la meva llengua materna és gràcies a l’esforç de professores com ella. Educar no sempre és un camí de floretes. 

Pas molta pena per tot el renou que està vivint. Evidentment, la cosa va més enllà d’haver penjat una bandera del Reino de España (una bandera monàrquica, no l’autèntica bandera constitucional espanyola, que des del 1931 és tricolor) amb motiu de la participació del mundial de Qatar. Uns adolescents eixelebrats poden voler emprenyar a la seva professora i fer-se els gallets davant d’ella, i penjar la bandera un divendres que s’havia pactat que no es faria. Potser això hauria de fer reflexionar a molta gent que la bandera monàrquica no representa a tothom, que no és símbol tan neutral com es voldria. La professora va aturar la classe i va expulsar a tots els estudiants dues hores abans de que conclogués el divendres. Com no soc pedagog ni psicòleg, ni estava allà, no puc saber si era la millor solució. 

El que sí sé és que és que la reacció d’alguns pares ha estat indecent. Han donat ales a l’assetjament de la professora a les xarxes socials, que ha arribat a rebre amenaces de mort. Els mitjans de comunicació s’han apuntat frisant a la història de la “dolentíssima professora independentista”. Sota les acusacions de separatista, els feixistes amaguen la seva condició de separadors. Separadors entre els bons espanyols i els dolents, pertanyents a una perillosa anti-españa. Assenyalada com una xueta per la Santa Inquisició, la meva antiga professora ha decidit tancar les seves xarxes socials, per protegir-se ella i la seva família. 

Amb pares així, un entén com es que als Estats Units hi ha pares que fan campanya en contra de que s’ensenyi la teoria de l’evolució de Darwin, i ho aconsegueixen. La fúria dels pares quedaria en res sense uns mitjans de comunicació que han demostrar una gran manca d’escrúpols i d’ètica professional. Però a la nostra tradició, la tradició republicana, l’educació dels infants no pertany a les famílies sinó a la societat sencera. Així es defensa des de l’Émile de Jean Jacques Rousseau. L’educació: un assumpte públic i no en cap cas privat. 

Segurament la meva antiga professora de català no és seguidora ni de Rousseau ni de la pedagogia llibertària de Ferrer i Guàrdia, però al final del dia és una treballadora intentant dur a terme la seva feina el millor que pot. No sé si arribarà a llegir aquestes línies, però estic segur que molts dels alumnes que escoltaven de lluny el so dels seus tacons se solidaritzen amb ella. La irracionalitat del nacionalisme espanyol s’ha llençat contra ella, i si sortim cada Diada de Mallorca als carrers és justament per defensar-nos de la violència feixista. Amb tu, profe!