La situació actual de la nostra illa se caracteritza per afrontar problemes complexos des d’unes institucions autonòmiques plenes de limitacions. Les torrentades han inundat els carrers, les kellys segueixen granant els hotels amb mals d’esquena per salaris de misèria i a Cabrera arriben pasteres amb persones que fugen del Sud Global.  

L’imaginari conservador d’una illa tranquil·la, on la calma predomina i no hi ha conflictes socials és encara una victòria cultural de les forces reaccionàries que s’ha de combatre. Els conflictes sobre la llengua i els debats derivats del procés sobiranista a Catalunya fan que el relat sobre la nostra identitat estigui sempre embolicat amb dubtes e inseguretats. 

Damià Pons afirma que estam creuats per tres formes de concebre la nació. Mallorca seria la nació sentimental, les Illes Balears serien una espècie de “nació administrativa” i els Països Catalans serien la nostra nació cultural. Però tant el sentiment com la cultura són diversos i els mallorquins han vengut de molts llocs del món. 

Molts som fills de “forasters” i a ca nostra xerram castellà amb la família. La nostra identitat mallorquina no té a veure amb el relat folklòric essencialista. Estimar la terra és recordar que la indústria turística va explotar els nostres padrins i padrines que varen venir de Múrcia, Andalusia o La Manxa i ha alimentat un model econòmic devastador pel medi ambient. No hem anat mai amb la família a fer matances. Però si la Serra de Tramuntana crema alguna cosa a dins se’ns romp. Perquè és sa nostra Terra.  

La societat mallorquina es troba en una situació complexa davant els problemes del neoliberalisme globalitzat. La saturació turística ve acompanyada d’un augment insostenible del preu de l’habitatge, especialment del lloguer. La regulació dels mercat del lloguer és una mesura d’urgència que pot protegir a la població del desordre actual. Això demanen organitzacions de la societat civil com els Sindicats de Llogaters. 

L'illa també està saturada de cotxes, i seria poc raonable políticament que la transició energètica l’haguessin d’assumir les classes populars. Això pot provocar protestes com a França. Pot ser és més adequat planificar un decreixement turístic i energètic ordenat, pensant en les necessitats de la gent més humil. La proposta d’un Green New Deal que combini mesures d’ocupació verda i transició cap a la descarbonització pot ser un encert per a que l’ecologisme no sembli una cosa elitista. Millorar el transport públic ferroviari pot millorar molt la vida de les classes populars mallorquines.  

Prioritzar aquests eixos socials i ambientals no vol dir abandonar en cap cas la idea de la construcció nacional mallorquina, i molt menys deixar de defensar la normalització lingüística i fomentar l’ús de la nostra llengua. Quan el batle Emili Darder inaugurava escoles i hospitals durant la II República els rètols eren en català, com mos mostren les fotografies de l’època. El mallorquinisme republicà tenia molt clar aquest precepte. Continuam tenint el repte de construir aquesta identitat nacional on la llengua es relacioni amb el benestar social per a les classes populars. 

Així ho desenvolupà Gabriel Alomar a Catalanisme Socialista al 1910. Són els obrers els que han de fer el catalanisme, deia aquest mallorquí en aquella convulsa Barcelona que un any abans havia viscut la Setmana Tràgica. Un altre mallorquí, el conservador Antoni Maura era el President del govern espanyol i havia dirigit la repressió contra la “Rosa de Foc”. Potser els mallorquins hem tengut molta més influència a la història espanyola del que estam avesats a pensar.   

Tot això se podria que és ben fàcil de dir per mallorquins com jo que per diferents raons s’han anat a viure fora de Mallorca: a Catalunya, València, Madrid… Però, encara així, a l’hora de votar molts continuam empadronats a la nostra illa i pensam sempre en la nostra gent. L’amor a la nació és tenir l'audàcia de pensar una altra Mallorca.