L'hora de les petites repúbliques?

proclamació de la república a la Plaça de Cort (fideus.org)
proclamació de la república a la Plaça de Cort (fideus.org)

El canvi d’any sempre és un moment adequat per fer balanços i veure com van les coses. L’any que ara acaba, sens dubte, ha anat confirmant tesis que ja s’anunciaven des d’abans inclús de la pandèmia de la COVID-19.

L’estat espanyol segueix en una greu crisi de règim. La crisi és profunda i a pesar dels diferents intents dels poders fàctics per resoldre-la, l’escletxa segueix ben oberta. Basta veure com les eleccions convocades a Castella i Lleó seran una prova de foc per a les forces de “l’espanya buidada”, crítiques amb el centralisme madrileny. Alhora, les diferents dretes mantenen el poder a Madrid que, com deia Joaquín Maurín, és una fortalesa reaccionària.

En quant a la monarquia, si bé Joan Carles ha pogut sortejar amb èxit els seus problemes judicials i pretén tornar d’alguna manera a l’estat espanyol, no es pot dir que estigui en el seu millor moment. Inclús diaris com El País parlen en els seus editorials de “la falta de suport democràtic” que té ara mateix la monarquia. I no es pot dir que El País sigui precisament un mitjà pi-i-margallista ni molt manco partidari d’una república federal espanyola. 

A més a més, la qüestió de la monarquia col·loca al PSOE en una posició estranya. Es pot ser socialista sense ser republicà? En les jornades dedicades a Gabriel Alomar realitzades aquest Novembre, Roc Solà (que ha publicat una interesant antologia de textos escrits per l’autor palmesà) va recordar com per Alomar no es podia ser socialista sense ser republicà. I no només en el que es refereix a qui és o no és el cap d’estat, sinó a tornar a l’esperit de 1789, en la idea de sobirania popular que neix amb la Revolució Francesa. 

La crisi de l’estat és una crisi econòmica, però també territorial. El model territorial autonòmic va arribar al seu màxim amb la Sentència del Tribunal Constitucional de 2010 i no s’ha pogut avançar pus més en un sentit federalitzant. Està, simplement, caducat. Però lo particular de la realitat política del 2021, que no se pareix en res a les dècades anteriors, té a veure amb el que està succeint a Euskadi. 

Em permetreu que torni a un moment de l’any on encara dúiem màniga curta. Escola d’estiu de la CUP, a la industrial ciutat de Granollers. En una xerrada sobre la realitat nacional dels Païssos Catalans hi havia una invitada del País Basc. El que va dir va sorprendre al públic, pertanyent en sa majoria a l’esquerra independentista catalana:

“No existeix qualque cosa així com un dia-D. No es pot arribar a la independència per la via unilateral. L’esquerra abertzale apostem per una relació confederal amb l’estat espanyol per a construir poc a poc les nostre petites repúbliques. I així, des de les nostres institucions, millorar la vida de la nostra gent. Sabem que el temps juga al nostre favor”. 

Aquesta manera d’entendre la sobirania, el federalisme i el republicanisme xocava amb les lectures que es fan a una Catalunya encara molt propera al procés i a la repressió de l’Octubre del 2017. En una entrevista d’aquest any, Arnaldo Otegi definia així el seu projecte polític:  

“La nostra proposta actual aposta per una Confederació Basc-Navarra confederada amb l'Estat Espanyol. Per nosaltres aquest escenari és un escenari de suficiència política en aquest context històric. Aquesta Confederació delimitaria àmplies sobiranies pròpies, les sobiranies compartides, els mecanismes per a l'exercici del dret a decidir, un marc competencial ampli i l'acceptació del caràcter nacional del poble basc, a més d'una regulació extensiva de tots els drets socials i econòmics del nostre poble.”

L’esquerra abertzale ha fet una anàlisi de la realitat política des d’un espai privilegiat. No només han pogut fer una crítica necessària a les accions armades d’ETA, que tan mal han fet a la pròpia societat basca sota l’absurda teoria de la “socialització del terror”, sinó que al mateix temps han pogut veure els límits del procés català. La fi definitiva del terrorisme suposa un canvi en les correlacions de forces tant al país basc com a l’estat espanyol, i això marcarà la política del futur. 

El mallorquinisme s’apropa a les eleccions del 2023 amb molts reptes, i entre ells està com poder desplegar mesures de benestar social en ple context pandèmic, i en un govern de coalició. El mateix passa amb mesures en matèria de transició energètica. La crisi territorial de l’estat se suma a una terrible crisi social, encara tenim molta a feina per reduir la desigualtat entre rics i pobres al nostre país. 

Ara bé, el desig d’anar més enllà és compartit amb el sobiranisme català, valencià, gallec, basc, andalús. Això ens ha de permetre construir un projecte de millora de les nostres institucions pròpies, que són les úniques que poden generar benestar social: educació, sanitat i habitatge. No estam sols en la llarga marxa que ens porta cap a la sobirania. 

Vull pensar que el 2022 serà l’any en que podrem seguir avançant en una agenda compartida de les diferents nacions perifèriques i que podrem plantar cara des d’una posició confederal, republicana, ecologista i feminista a una extrema dreta cada cop més violenta i antidemocràtica. La victòria de Boric a Xile ens mostra que quan es fan les coses bé, es pot guanyar. Tal vegada, sabent que inclús estic essent optimista en excés, s’apropa una època on podrem passar a l’ofensiva. Qui sap si per ventura arribarà l’hora de les petites repúbliques? 

comentaris