Una illa segrestada

foto: ABC
foto: ABC

Quan un va a Barcelona, amb devuit anyets, descobreix que l’únic contacte de molts barcelonins que es troba a la universitat se deu als famosos viatges de final de curs. Aquests viatges que celebren la fi de l’etapa del Batxillerat, solen consistir en anar a hotels que fan ús del famós model del totinclós, ubicats per ventura a Magaluf i a l’Arenal.

Aquesta setmana hem vist com Mallorca se convertia en l’escenari d’un dels debats que va marcar les eleccions autonòmiques madrilenyes. Com tenim un estat ben centralista, també va irradiar tota l’agenda mediàtica i política de la resta de l’estat. La llibertat o la salut. La llibertat de passar-ho bé per damunt de la protecció de la vida, al bell mig d’una pandèmia global que encara no s’ha acabat. I és que quan s’acaba la vida s’acaba tot lo altre, incloent la llibertat. 

Els al·lots que se troben confinats a l’hotel Bellver estan allà per una molt bona raó. El macro-brot de Covid és una cosa grossa: se parla de més de nou-cents infectats. Una nova onada del coronavirus originada a Mallorca no és només un problema pels mallorquins, és un problema per a tot l’estat. I com el virus no hi entén de fronteres, idò també per a la resta de països del nostre voltant. 

Alguns dels al·lots, veient les seves vacances rompudes per una situació traumàtica, comencen a xerrar de segrest i a dir “no volveremos a Mallorca”. Alguns pares, fent, com diuen els catalans un embolica que fa fort, denuncien al Govern de les Illes Balears per segrest, per retenir il·legalment els seus fills sense consentiment en l’hotel medicalitzat. La resposta de les autoritats sanitàries és clara: no s’ha de frisar, és necessari esperar a passar la quarantena de deu dies i una segona PCR negativa. Els costos de l’hotel medicalitzat són assumits per les institucions insulars, i la societat mallorquina, que ha fet uns esforços considerables durant tot l’hivern, es queda de pedra al veure com uns viatges de final de curs d’adolescents peninsulars poden enviar a fer punyetes tot lo que s’ha aconseguit fins ara. 

Però, arribats en aquest punt, i més enllà d’entrar per billonèssim cop al debat sobre quina cosa pot ser la llibertat, i tornar a explicar que no és el mateix la llibertat per als liberals (una idea de llibertat individualista i aferrada a la de propietat privada), què per als republicans (la llibertat com a dret a l’existència, en termes de Robespierre), podríem fer-mos una pregunta:

I si resulta que estam tots els mallorquins segrestats?

Posant el focus a l’hotel Bellver, mos oblidam que tots els mallorquins, ho sapiguem o no, portam dècades absolutament sotmesos a un fort xantatge. La societat mallorquina està totalment capturada pel capitalisme turístic. 

Durant els mesos que van durar els mesos més durs de confinament domiciliari vàrem veure els efectes d’aquest segrest. Som terriblement dependents del nostre segrestador: sense turisme no hi ha feina, sense turisme no hi ha activitat econòmica, sense turisme pareix que tot sigui un desastre. Sense turisme no som res. 

És cert, va ser la oportunitat per a plantejar posar la vida al centre i pensar “ara què punyetes feim?” Potser va ser un parèntesi per a pensar que podria ser Mallorca, quina economia se pot desenvolupar en un món amenaçat per pandèmies, crisis financeres i canvi climàtic. És suficient amb tornar al camp i potenciar la agricultura de proximitat? Necessitam un Green New Deal per a donar feina als aturats alhora que mos preparam per a una societat descarbonitzada? Inclús, podríem reindustrialitzar Mallorca? Podem invertir més en recerca científica?

De fet, se pot trobar a Mallorca la cura per al càncer? Al fer aquesta pregunta, molta gent me mira estranyada o inclús se’n riu. La cura del càncer se trobarà en algun laboratori d’Alemanya o dels Estats Units, me diuen. Però jo no puc fer més que respondre que cada any formam a desenes i desenes de científics i no hi ha cap motiu per a pensar que són més ineptes que els de qualsevol altre lloc del món. Més aviat, lo que els hi manca són oportunitats, que no els hi facin escollir entre tres opcions: patir de ca seva a l’estranger, treballar de cambrer a l’economia turistificada o preparar-se les oposicions per a ser professor de secundària. 

Ara bé, no va passar res de res de tot això. La societat mallorquina ha esperat el retorn del turisme de masses sense que mos donés temps de pensar i consolidar una alternativa. No s’ha pogut iniciar realment una transició cap a una societat ecosocialista.

Sinó escapam del segrest que mos imposa la economia especulativa del turisme massiu, seguirem com sempre. Amb un gran fracàs escolar, amb les treballadores que netegen les habitacions dels hotels treballant a destajo i patint greus dolors d’esquena (que han de superar a base d’un còctel de pastilles diari) i amb grans fons voltors especulant per a convertir barris de Palma com Pere Garau en un nou espai gentrificat. No mos deixen fugar-mos de la presó del turisme. 

Per tant, el confinament d’aquest al·lots, que com és normal només volien passar-s’ho bé, amaga una terrible veritat: som una illa segrestada. 

comentaris