Hi ha gent molt valenta o inconscient que sense cap estructura ni suport es tira a la piscina i funda un partit polític pràcticament unipersonal. Acte seguit, són proclamats candidats a la batlia i tal dia farà un any. En molts de casos són persones que ja venen rebotades d’altres partits on el seu ideari o les seves maneres no han acabat de quallar. Viatjarem al Manacor de fa poc més de deu anys per comentar dos casos destacats al respecte.

Panorama 2011

Antoni Pastor governa còmodament el municipi amb deu dels vint-i-un regidors. S’encaren unes eleccions municipals amb dotze candidatures a l’Ajuntament que han sortit com a bolets. Sis d’aquestes jugaran xàmpions i passaran el tall del 5%: PP, PSOE, PSM, AIPC, ALM i Esquerra Republicana. Les altres sis jugaran a segona divisió i no podran entrar a la Sala: Esquerra Unida, Lliga Regionalista, UPyD, Silloters y Simpatizantes, ECOVIB (encapçalada per Joan Roig) i Partido Azul Estelar (liderada per Toni Capó). Aquests dos darrers noms són els nostres protagonistes.

Toni Capó
Pagès, fadrí, conservador i, sobretot, catòlic. Vinculat de sempre amb el Partit Popular emprèn l’aventura en solitari perquè troba que davant la decadència moral d’occident el seu partit hi respon de manera tèbia. Habitual de proclames entre integristes i folklòriques tenia un as a la màniga que no va funcionar. Va vendre que faria un partit que es diria Cristians per la Política. De la cúria episcopal el cridaren a l’ordre i es va haver de conformar amb un nom menys ambiciós: Partido Azul Estelar. Amb nul·la experiència organitzativa va muntar sopars a dojo que li costaren alguns milers d’euros però amb molt poc resultats quant a la consecució d’adeptes per a la causa. En aquest vídeo de pocs minuts podem tenir un esbós del personatge: Toni Capó

Joan Roig

L’experiència prèvia a la creació d’ECOVIB (Ecologistes Verds Independents de les Illes Balears) ve d’un intent fallit d’entrar, manu militari, a Els Verds de les Illes Balears. Amb un discurs ecologista un tant atípic i amb propostes populars però allunyades de l’ecologisme clàssic va intentar fer-se un camí. Roig morí relativament jove fa pocs anys. Sense ell el partit es va desfer al minut zero. La seva potència econòmica no era la de Toni Capó i en aquest cas la presència a mítings i sopars va brillar per la seva absència i el ressò mediàtic de Roig i el seu projecte se centrava en aparicions a la premsa com aquesta Joan Roig i la participació a debats conjunts. A la curta distància ell sempre es va considerar la veu dels discapacitats dins l’Ajuntament.

La crua realitat

La nit electoral Antoni Pastor està eufòric perquè revalida mandat i aconsegueix la primera majoria absoluta de la història del municipi. La resta dels que conformaríem el nou consistori ho podíem dur més o menys d’aquella manera. En canvi, però, pels nostres dos personatges la crua realitat va ser que el gruix del cens electoral va donar l’esquena a aquells projectes tan peculiars: ECOVIB, de Joan Roig, va aconseguir un 0.38% dels sufragis, amb 59 vots i el Partido Azul Estelar de Toni Capó fou el cuer amb un 0.31% i just 48 votets. Amb més moral que l’Alcoyano els nostres dos protagonistes no es rendiren. El 2015 Roig ho tornà intentar i aconseguí el 0.89% i 137 vots en franca progressió, truncada pel seu decés pocs anys més tard. Quant a Toni Capó, més de deu anys després, la força de la fe no li ha fet perdre el coratge. Avui, encara, posa algun euro i remena les cireres dins un projecte local amb antics membres de Ciudadanos, Vox, Sa Clau i el mateix Partido Azul Estelar que es diu Nou Ordre Nacional. Qui no s’entretén és perquè no vol!

*Nota de l’autor. L’article no val res sense mirar aquestes dues breus entrevistes enllaçades que són tota una joia documental: Toni Capó i Joan Roig