Manacor
Manacor

Per suggeriment de l’incombustible Miquel Rosselló encetam col·laboració mensual a Illa Global. Per indicació de la mateixa persona la temàtica de la secció girarà generalment al voltant del que pugui passar a la comarca del Llevant de Mallorca. Ho farem, sense enganyar ningú, amb una mirada d’esquerres i arrelada al país. Per encetar la cosa, avui mirarem d’aclarir un poc el concepte suggerit per Rosselló, «la comarca del Llevant de Mallorca». La nostra illa no té una divisió comarcal clara. Ni en l’àmbit legal, administratiu ni segurament sentimental. Hi ha diverses opcions quant a l’hora de definir-la, precisament perquè la definició i la mateixa realitat són difuses.

Manacor capital

No tenim clars els límits ni l’àrea d’influència però està ben clar que Manacor n’és la capital. D’ençà de l’obertura de l’Hospital Comarcal fa prop de vint-i-cinc anys aquest fet s’ha vist reforçat. És clarament una ciutat amb més de quaranta mil habitants però conserva trets de poble ben destacats. Un exemple anecdòtic: cada matí es reparteixen les esqueles pels bars i altres establiments i la majoria de morts, després del nom i llinatges, duen el malnom per aclarir qui és el finat. Antoni Gomila, ara que recordam els deu anys d’Acorar, bon reflex tragicòmic de la Mallorca en trànsit, inspirat en la seva realitat local,  deia que Manacor és un poble de quinze mil habitants dins una ciutat de quaranta mil. Dicotomies interessants i segurament ben reals i totalment compatibles.

La comarca real

Allò que marca una comarca, a més d’una capital indiscutida on la gent  va de metges, de papers i a alegrar-se la vida és justament quins són els límits geogràfics d’aquesta gent que té la ciutat de Rafel Nadal com a pol d’atracció. És cert que ve gent d’Algaida a comprar a l’Hiper i més cert és que molta més de Manacor va a Palma cada dia per fer feina; també venen molts de ciutadans al Teatre però tanmateix els límits de la comarca real els marca de manera efectiva l’àrea d’influència de l’Hospital de Manacor que és la mateixa que l’àmbit dels Jutjats i són aquests quinze municipis: Ariany, Petra, Vilafranca, Sant Joan, Montuïri, Porreres, Campos, Santanyí, ses Salines, Felanitx, Sant Llorenç, Artà, Son Servera, Capdepera i Manacor. També és cert que Manacor no exerceix la mateixa influència ni capitalitat sobre Campos que sobre Sant Llorenç, per posar dos extrems. L’economia, l’administració, l’oci, la salut van configurant una comarca que supera la divisió romàntica o purament física de la Mallorca de fa cent anys en què, per exemple, la Serra de Tramuntana configurava una mateixa comarca compartida per Andratx i Pollença. Com que no té nom tradicional i parafrasejant la nomenclatura que la Generalitat de Catalunya va donar l’any 1936 a les similars a aquesta que ens ocupa li podríem dir el Manacorès.

La comarca sentimental

Als mapes de Mallorca amb les comarques més tradicionals i romàntiques, a més del Raiguer, el Pla, la Serra, Palma i les Marines de Migjorn hi surt el Llevant, amb capital a Manacor i amb cinc dels quinze municipis esmentats al paràgraf anterior: Manacor, Sant Llorenç, Son Servera, Artà i Capdepera. El vincle és més proper, la llunyania de Palma és més manifesta i la circulació intermunicipal tradicionalment molt més intensa que amb els altres deu. El sentiment de pertinença és més real i, sobretot, històric. Ens uneixen la festa grossa per sant Antoni, el front de guerra del 36 i, números canten, els resultats electorals menys conservadors de Mallorca. Som els municipis del Tren de Llevant, al cul del món, on Madrid no n’hi retorna ni un euro en inversió sigui per la devastació del Glòria o per acabar l’obra del mateix tren, ara substituït per la línia 411 d’un TIB que ens ha posat al mapa.

La comarca tel·lúrica

Quíbia és el nom del territori afectat per la serra de Llevant on, en paraules de Sebastià Vidal, la gent asseca tomàtigues a l’estiu per menjar-se-les a l’hivern o on els seus aborígens tenen més tendència a nedar en pèl a la mar que la resta de mallorquins. És suma de la displicència contrabandista del migjorn i dels santantoniencs del llevant. Són les terres que van de Santanyí a Capdepera. Emulant Turquia tendria per capitals compartides un Felanitx que seria Istambul i un Manacor que seria Ankara amb un Son Macià com a reserva espiritual i pot de les essències. És el país de Guillem Roman, de la Quica del Cosso o del nouvingut Marcel Pich. Quíbia és una extravagància excèntrica que té molta més base i fonament que la broma, mig reeixida, elaborada pel malaguanyat mercader felanitxer i vividor Llorenç Mostel. Qui vulgui més informació sobre aquest desconegut país català de la Mallorca recòndita pot llegir l’article «Els orígens de Quíbia» a la revista Cent per Cent de Manacor.

 

comentaris