La coherència política és com els unicorns. Tothom diu que existeixen, però realment, ningú els ha vist. Qui no ha sentit mai a un governant justificar les seves contradiccions amb el clàssic "és pel bé comú"?
La veritat és que quan un s'autoproclama moralment superior –com li agrada fer a certa part de l'esquerra en matèria social, i a la dreta en matèria econòmica, per exemple- el llistó es col·loca a una altura que no sempre és fàcil d'assolir. Aleshores, és clar, el contracte no escrit entre votant i representant es trenca, i el primer se sent traït per la incoherència dels seus líders i el segon cerca excuses de mal pagador. Davant aquest panorama: què feim els ciutadans quan la incoherència dels nostres polítics és massa intolerable? Doncs res, a votar en blanc o quedar-nos a casa. Visca l’antipolítica!
Els mitjans de comunicació de masses (TV, premsa escrita i ara també Twitter i TikTok) tenen bona part de culpa d’aquesta situació. Per tal d’aconseguir lectors, amplifiquen certes notícies i amaguen d’altres, sempre, amb un biaix al servei del poder. Perquè, com bé assenyala Álex Grijelmo, el més manipulador no és el que s'explica, sinó el que s'omet. Els silencis són ensordidors. La tele posarà un micro a un antisistema, només per fer-ne befa, mentre calla escàndols de corrupció i tripijocs polítics. A tall d’exemple, un botó: sabíeu que cap diari dels editats a Madrid parla dels 3000 milions d’euros que l’empresa Omegapro ha estafat a milions d’espanyols amb la col·laboració de més d’una vintena de famosos futbolistes? Ui!
Els ciutadans també, tenim la nostra part de culpa en tot aquest show. Ens omplim la boca demanant polítics que siguin “com nosaltres” però… ah, compte! Quan finalment els tenim, no ens agraden. Resulta que els votants volem la quadratura del cercle: líders que siguin moralment superiors, però també propers i humils. Una contradicció meravellosa, oi? Idò em sap greu, no és possible. Pepe Mújica, només n'hi ha un.
Jo, sincerament, no li veig cap valor polític a la coherència. Està clar que m’agrada la gent decent, amb càrrec de consciència i principis. Però la coherència absoluta no és una virtut, ans al contrari, és fanatisme. Perquè siguem honestos, la vida -i la política- no és una recta, és una muntanya russa d'interessos, aliances i dilemes. No veure-ho és un acte d’immaduresa política. Pretendre que algú, sigui d'esquerra o de dreta, sigui sempre coherent és condemnar-lo a la rigidesa, al dogma. Què volem, uns partits políticament immaculats, però incapaços d'adaptar-se al context i les circumstàncies? Un partit que mai no canvia d'idea és com aquell amic que mai no admet que s'equivoca: insuportable.
Finalment, tinguem una cosa clara: si no hi ha espai perquè els polítics canviïn d'opinió arrosseguem els votants a postures extremistes. Us sona?