Des de l'entrada de Mallorca dins la història, amb la conquesta de Cecili Metel al 123 aC, la nostra terra ha gaudit de plena independència en una sèrie de moments molt concrets. El primer, entre l'any 620 i el 903, després de la caiguda de l'Imperi Romà i l'ocupació vàndala. El segon, durant el període islàmic, amb les taifes de 1087-1115, 1158-1203 i 1212-1229. I el tercer, durant el Regne Privatiu cristià, entre 1276 i 1349, després de la divisió dels dominis de Jaume I. A més, hi ha hagut altres moments històrics, com la Guerra del Francès (1808-1814) o la Guerra Civil (1936-1939) on l'illa fruí, de facto, d'ampli autogovern, fruit d'unes circumstàncies excepcionals on el poder central era dèbil o inexistent.
S'ha de dir que totes aquestes etapes tenen una sèrie de denominadors comuns. En primer lloc, Mallorca ha esdevingut la perifèria dels grans imperis i estats Mediterranis al llarg dels segles, malgrat el seu paper estratègic. Així, mai hem pintat gran cosa. D'aquesta forma, quan el poder central de torn ha flaquejat -ja fossin els bizantins, els omeies, els almoràvits o la Casa de Barcelona- les illes s'han vist empeses a la independència. Quasi, sense voler. En tots aquests casos, a més, la construcció d'un estat propi ha estat possible perquè l'oligarquia illenca disposava de les eines per fer-ho. Al cap i a la fi, els mallorquins sempre hem gaudit -pel fet de ser "illes"- d'una administració pròpia singular, i amb cert grau d'autonomia, ja fos la Província Romana, el Gran i General Consell medieval o la comunitat autònoma.
Deixant de banda el passat, avui l'independentisme és aquest vessant del mallorquinisme polític que defensa la constitució d'un estat propi i independent per a les Balears. Aquest moviment normalment propugna una relació federal entre cada una de les illes i l'agermanament de l'arxipèlag amb la resta de territoris de parla catalana en forma de confederació política. Si bé té les seves arrels amb el romanticisme del segle XIX, fou a partir de la Transició que l'independentisme anà prenent forma a la nostra terra, de la mà del Moviment d'Alliberament Nacional (MAN) i el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (fundat en el 1976) d'Antoni Serra.
En els darrers anys aquest moviment s'ha normalitzat com a reivindicació i ha arribat a tenir una certa repercussió mediàtica i presència social. Organitzacions i persones independentistes han participat activament en les grans reivindicacions populars dels darrers anys, com les mobilitzacions en defensa de la llengua i la identitat pròpies, contra la corrupció o en defensa del territori. Però, quins han estat, fins ara, els aspectes definitoris de l'independentisme illenc?
En primer lloc, podem dir que és un moviment antisistema. Així a Mallorca l'independentisme és fruit d'un desencís, és una resposta al mal govern, a la desigualtat i a l'espanyolisme excloent. Esdevé, doncs, una espècie de calaix de sastre, on convergeixen les restes de l'esquerra revolucionària -que sobreviu a les nacions sense estat gràcies al caràcter emancipador de les lluites per la independència- amb la minsa burgesia conscienciada nacionalment i una part la classe mitjana catalanoparlant que veu com la cultura i la llengua pròpia mor d'inanició.
En segon lloc, s'ha de dir que l'independentisme és un moviment minoritari, però no marginal. Entorn del 6% de la població de Mallorca (un 10% a la Part Forana) és obertament independentista. Així i tot la relativa implantació sociològica, no sempre ha tingut un reflex a les urnes. El seu màxim electoral ha estat a les darreres eleccions europees, on les forces independentistes es feren amb més de 30.000 vots.
A més –i aquest és el tercer punt- s'ha de tenir present que aquest és un moviment que té una certa capacitat d'influència sobre el mallorquinisme cultural i polític i, en general, sobre les reivindicacions de l'esquerra illenca. L'independentisme ha estat, històricament, un moviment que s'ha nodrit d'un teixit social més o menys proper de personalitats i organitzacions. Recordem, per exemple, la figura de Nadal Batle (aquest any es commemora el 25è aniversari del seu traspàs). Rector de la UIB (1982-1995). Ell fou un destacat independentista que exercí una notable influència sobre el nacionalisme illenc a partir dels seus escrits a la premsa i les seves conferències públiques.
I aquí, arribam a una qüestió clau: Amb tot el seu pes i influència a la Mallorca del 2022, és l'independentisme una alternativa real front al centralisme? Idò la resposta és senzilla: segurament no. Almenys com l'entenem avui.
Però això no vol dir que un projecte que ha sobreviscut, durant tants d'anys a envits i atacs, no sigui capaç de reinventar-se a si mateix i encabir noves sensibilitats per construir majories socials. Potser, doncs, la manera d'unir als mallorquins en la defensa d'un estat propi és confrontar-los amb els seus adversaris i, així, constituir un subjecte, un poble. Sols amb el dibuix de la frontera entre el poble constituït a partir de lluites concretes i els seus exteriors, els seus perills que l'amenacen, es pot estructurar la pluralitat de tots els col·lectius i les seves demandes de manera transversal, sense subordinar cap lluita. Que fàcil és dir-ho, no?