Una gran part de la societat pot simpatitzar amb propostes transformadores. El 15M, la dació en pagament, les llistes electorals obertes, la transparència institucional... són exemples de causes que gaudeixen i han gaudit d'una àmplia acceptació popular. Nogensmenys, la simpatia per aquestes lluites no es tradueix sempre en un comportament cívic i polític coherent.
Els posicionaments polítics haurien de ser fruit d'una reflexió, on les valoracions racionals tinguessin un pes important, al marge d'altres consideracions, com la por o les il·lusions que pot generar un partit, una proposta o un candidat. Així, l'opinió política es veuria determinada pel ple coneixement dels fets, a partir dels quals l'individu raonaria conscientment sobre què és el que més li convé, destriaria quins són els seus postulats i apostaria per aquella opció política que defensi millor els seus interessos. Si bé mai és possible disposar del 100% de tota la informació per a la presa d'una decisió racional, ni gaudir d'una informació imparcial (on és la veritat?) uns mitjans de comunicació plurals i veraços juguen un paper fonamental en la seva elaboració.
Respecte d'aquest darrer punt, com diu Fontana (2013), l'existència d'una xarxa de mitjans de comunicació que es troben en la seva majoria en mans de la dreta -o en els millors dels casos, sotmesos als interessos personals dels seus propietaris i a la pressió dels grans anunciants que els sostenen- genera un biaix en la informació que arriba a la ciutadania i per tant, reforça el manteniment de l'statu quo imperant. Així mateix, les traves econòmiques i administratives per engegar grans projectes de mass media (TV, ràdios, diaris...) limita enormement la capacitat d'incidència social dels sectors més transformadors del país, que es veuen en la seva majoria relegats a la marginalitat mediàtica i fora del control dels grans mitjans.
El dit control dels mitjans de comunicació per part dels poders econòmics –el que suposa el control del discurs– pot ajudar a reforçar l'emmirallament d'una part de la societat amb les elits polítiques, socials i econòmiques d'aquesta terra, res nou. Com a conseqüència, una part de les classes populars s'autoposiciona dins grups socials dels quals no en forma part d'acord amb criteris objectius, com podrien ser el nivell de renda o el grau d'usdefruit de l'estat del benestar. Aquest punt ha estat ben estudiat per Owens en els seus treballs sobre la criminalització de la classe obrera.
A les nostres Illes, tenim bons exemples d'aquestes relacions entre la dreta conservadora i els grans mitjans de comunicació. Així, trobam com Josep Zaforteza, destacat anticatalanista, senador per UCD durant la transició, fou president d'Editora Balear i de Diario de Mallorca. El Grupo Barceló –Simón Pedro Barceló fou elegit senador pel PP en 1989 és fundador i propietari del diari El Dia de Baleares (vinculat a El Mundo) o el periòdic Menorca era propietat, en part, de l'església catòlica. D'igual forma, no es pot obviar la importància del Grup Serra (Ultima Hora) que, en bona part, es deu als interessos personals del seus propietaris (la família Serra).
Amb aquest panorama, em revé la dita castellà: "una cosa es la opinión pública y otra muy dis