Durant el franquisme, la defensa de la llengua, la cultura pròpia i l'autogovern restà quasi exclusivament una reivindicació de l'oposició democràtica. L'organització de qualsevol curs de català, presentació de llibre o xerrada sobre la història del país -normalment sota el paraigua d'entitats com l'Obra Cultural Balear- era un acte implícit de rebel·lia.
Amb la mort de Franco l'any 1975 i l'inici de la Transició la demanda d'autogovern s'estengué a altres forces polítiques, "l'autonomisme" estava, d'alguna forma, de moda. Així, en 1977, just abans de les primeres eleccions democràtiques en quaranta anys, se signà el Pacte Autonòmic. Aquest document establia la necessitat d'institucions preautonòmiques i insulars, que l'Estatut havia de ser elaborat per totes les forces democràtiques (fins i tot per les que no estiguessin representades al Parlament!), alhora que també feia referència al principi de subsidiarietat i a la implantació de l'ús de la llengua catalana. Va ser signat per les principals forces polítiques de les illes, amb l'excepció d'AP (futur PP), si bé Abel Matutes, líder del partit a Eivissa, li va donar suport a títol personal. No ens equivoquem, no tot era bona voluntat: Les forces d'àmbit estatal segurament cercaven neutralitzar el possible efecte autonomista en el procés electoral que s'estava vivint. Recordem que el 29 d'octubre es va realitzar la "Diada per l'Autonomia", amb més de 20.000 manifestants cridant "català!, català!, català!".
En honor a la veritat, tant dins la UCD d'Adolfo Suárez com en els partits socialistes de Tierno Galván i Felipe González, hi participaren autonomistes sincers, com Jeroni Albertí, Miquel Duran o Gregori Mir, per posar-ne alguns exemples. Aquests sectors foren elements imprescindibles per assolir l'Estatut, perquè restaren còmplices de les demandes dels sectors més nacionalistes del país.
Però no ens equivoquem, avui l'autonomia no està de moda. A les Illes Balears hi viuen més d'un milió de persones, però només un 25% de la població illenca se sent més mallorquina que espanyola. I a l'hora de votar, a unes eleccions només una part minoritària del cens aposta per opcions polítiques pròpies i autocentrades (entorn del 15-22% a unes eleccions municipals).
L'explicació de tot plegat és senzilla: la majoria social de la població illenca viu la seva identitat sense cap conflicte, entén la idiosincràsia illenca, les especificitats lingüístiques i culturals del país, però sense deixar de sentir-se espanyols. Amb aquesta base social, es fa difícil construir, des de les institucions autonòmiques, un projecte que vagi més enllà del que estableix Madrid. És més, els sectors que en un principi eren més sensibles cap a l'autonomia (l'esquerra transformadora, el regionalisme i el sobiranisme), que l'entenien com una eina de prosperitat per al redreçament del nostre poble, s'han vist desplaçats del debat polític autonòmic, en favor d'altres posicionaments més majoritaris, però gens o poc sensibles a les demandes "de país". D'aquesta forma qui ocupa un paper central en la política illenca, són partits, entitats, mitjans de comunicació, organitzacions i personalitats que, si bé potser entenen les singularitats de Mallorca, també entenen la política autonòmica com una extensió dels jocs de poder que es duen a terme a la Moncloa. Des de la presidenta Armengol fins a l'ultraconservador Jorge Campos, passant per Podem, IB3, els grans diaris, els sindicats i la patronal, entre d'altres.
La situació es complica encara més quan ens centram en el món dels sectors més favorables a l'autogovern. Ells fa anys que consideren el model autonòmic com esgotat i incapaç d'avançar en la solució real als problemes dels illencs. Aquestes persones fa dècades que han avançat cap a postures sobiranistes o fins i tot, independentistes. És més, molts consideren que alguns governs autonòmics no només no resolen problemes, sinó que a més a més, els creen, com per exemple quan José Ramón Bauzá, al període 2011-2015, va impulsar una desregulació de la legislació en matèria de normalització lingüística.
I aquí es dona la paradoxa: tenim una autonomia sense autonomistes. Perquè el desplaçament gradual del centre del debat polític dels sectors nacionalment més conscients, tot i ser normal perquè no són majoritaris i perquè cada vegada posen més en dubte l'statu quo vigent, esdevé, implícitament, un atac directe a la legitimitat dels poders autonòmics. Al cap i a la fi, els mallorquinistes són els únics elements dins la nostra societat que li veuen cert sentit a tota aquesta arquitectura institucional que es diu comunitat autònoma.