Com es construeix una alternativa al capitalisme? (I)

Com es construeix una alternativa al capitalisme? (I)
enjoy_capitalism.jpg
enjoy_capitalism.jpg

Els moviments revolucionaris del segle XX, partint dels debats teòrics que des de el segle XIX han acompanyat al moviment obrer organitzat, han emfatitzat la conquesta del poder polític, com l’eina necessària per a poder emprendre les transformacions econòmiques i socials que puguin superar al capitalisme com a sistema. La construcció del nou sistema, donada l’absència d'experiències anteriors, s’aniria fent a partir de la creativitat de les masses i del debat teòric sobre l’experiència acumulada.

 

El primer debat seriós que dividí a la Primera Internacional, no fou tant l’objectiu final de la societat alternativa ( el comunisme), sinó la forma d’arribar-hi. Els partidaris de Marx han sostingut des de llavors, que calia una fase de transició entesa amb el nom de socialisme, a on calia que el poder de la nova classe triomfant es consolidés front a la reacció de la classe anterior desposseïda, i permetés així avançar cap el objectiu final que seria l’autogovern directe del poble, l’autoadministració dels bens col·lectius econòmics i l’eliminació de qualsevol classe social, es a dir el que seria el comunisme. Els anarquistes qüestionen la necessitat d’aquesta etapa de transició, i veuen factible la immediata construcció de la societat alternativa a partir de la creació i gestió de la democràcia directa i de la lluita contra els mecanismes estatals i econòmics d’opressió.

 

A partir de la revolució d’octubre de 1917 a Rusia, semblava que s’imposaven a la pràctica els plantejaments teòrics dels seguidors marxistes. Però des de el primer moment, apart de tenir que lluitar contra la contrarevolució interna i externa en una cruenta guerra civil, hagueren de plasmar uns primers corpus de nova teoria econòmica, plantejant com a primera qüestió el donar de menjar al conjunt de la població i assegurar un habitatge, especialment a la gent que estava més desvalguda. El comunisme de guerra del principi, passà a començaments dels anys 20 amb un forta polèmica interna i externa, a la Nova Política Econòmica ( la NEP). Que després Stalin en els anys trenta, aniquilà amb el procés de col·lectivització forçosa de la terra i de tots els béns productius.

 

Les crítiques a les revolucions triomfants que s’han declarat anticapitalistes, s’han basat en la falta de democràcia per un costat, i a la ineficàcia econòmica per altra. Fins i tot s’ha interrelacionat una cosa amb l’altra. L’enfonsament de la Unió Soviètica s’ha volgut interpretar com la demostració empírica de que no hi ha alternativa al capitalisme. Perquè les altres experiències xinesa, cubana, vietnamita...es veuen com a derivades del pensament teòric que fonamentà la revolució russa, i si es mantenen encara, és perquè o s’han «transmutat» o estan en una via d’aparent carreró sense sortida.

 

Com es pot orientar teòricament un pensament crític amb el funcionament del capitalisme del segle XXI, de cara a construir una alternativa plausible al sistema? Evidentment jo no tinc la resposta. Però sí intuesc que hi ha una cosa que no es fa o jo no conec que es faci en profunditat. Analitzar a fons les experiències i els debats que es produïren en torn a la NEP i veure la seva vigència actual, de cara a entendre els problemes econòmics i polítics que es plantejaren en aquella etapa històrica, i els problemes teòrics que es suscitaren en concret, a l’hora de pensar en la transició d’un sistema capitalista a un altra que volia ser alternatiu.

comentaris