Art, geografia, canvi social... Una reflexió arran de la pintura de Gaspar Riera

paisatge de Gaspar Riera
paisatge de Gaspar Riera

Vaig assistir a la xerrada que Miquel Ángel Riera oferí al casal de Ca Ses Monges al Pla de na Tesa, sobre l’obra de son pare, el pintor Gaspar Riera. Va ser impressionant conèixer les circumstàncies personals de la infància i vida del pintor, i magnífica la explicació de Miquel Àngel sobre la trajectòria professional i l’evolució pictòrica de la seva obra.

 

Me va sobtar especialment el comentari que feia el seu pare en les seves memòries. Com deixa el retrat de la natura, per entrar en una fase nova, al pintar el Pla de Mallorca. Analitzar el paisatge, reflexionar i aprofundir en el seu coneixement, destriar les seves característiques essencials, plasmar-les a la tela...tècnica i subjectivitat creativa, que a l’hora de veure el quadre, t’obliga a intentar comprendre el que hi ha, a més de l’impacte visual emotiu que te produeix.

 

En explicar-te el context de la seva vida, el fill de carboner que vivia en una cabanya a la Serra, el blavet de Lluc allunyat d’altra coneixement del món, el pintor aficionat que dibuixa la Serra en el seu aprenentatge, acaba reflectint una realitat del Pla de Mallorca, filtrada des de la seva percepció, la seva reflexió i des de la seva prioritat d’essencialitat que vol transmetre en el paisatge que pinta. Segurament la subjectivitat de l’autor, convida a la creativitat de la subjectivitat de l’espectador. Què vol prioritzar el color? I les formes dels diferents components? Que cerca el tot plegat del conjunt del paisatge? Quines emocions de l’artista hi ha darrera la tria de prioritats que selecciona? Una obra que convida a pensar, per veure més enllà de l’impacte emocional positiu de la primera ullada.

 

Tota una reflexió sobre el concepte de realitat i sobre la percepció subjectiva de la mateixa. Un debat clàssic de la filosofia, sempre obert i sempre en contínua discussió.  Una reflexió que me retorna quan veig un primer paisatge natural desconegut. La meva formació primària de geògraf, m’ha acostumat a veure el paisatge no com una fotografia, sinó com un fotograma dintre de la pel·lícula de l’evolució dinàmica del territori en milions d’anys. Imaginar com es creen les muntanyes que veus, la seva antiguitat per l’abrupte de les seves vessants, l’efecte de les erosions, l’orientació dels estrats, cercar el nivell de base de l’aigua per entendre el seu efecte erosiu sobre el paisatge, els diferents nivells de la vegetació en funció de les temperatures...gaudeixes millor de la natura quan millor la pots entendre i comprendre, quan pots exercir un cert procés creatiu d’interpretació de la mateixa, quan el sentiment i l’enraonament, t’ajuden conjuntament a relacionar-te millor amb l’entorn que gaudeixes.

 

Analitzar, conèixer, valorar, prioritzar, actuar...sentiment i reflexió. També els que tenim una trajectòria de voler canviar de la societat el que creiem d’injust de la mateixa, intentam aplicar aquests principis. Cal preparació, estudi, mentalitat oberta, destriar el principal del secundari, aprendre a saber guanyar voluntats, forjar aliances, i desenvolupar pràctiques que ajudin en el sentit de la transformació que cercam. Però els canvis socials no són un producte de manual de laboratori físic i de lleis regulars inequívoques. També tenen un component de subjectivitat individual i col·lectiva. De confrontació dialèctica entre les diferents subjectivitats. El mateix paisatge que anomenem realitat, és vist des de diversos caires, amb enfocaments analítics distints, amb diferents prioritats de valoració, amb propostes contraposades d’actuació, amb resultats més optimistes o pessimistes. 

Lenin i Trotski, defensors acèrrims de la teoria revolucionària com a eina imprescindible de coneixement i d’orientació de l’acció política, també admetien que la política era un art, en el sentit que la pràctica era la font de contrast de la teoria amb la realitat, i que l’acció política i social, té sempre un component  de subjectivitat, que obliga al dirigent polític que es tingui per tal, a fer un esforç continuat de creativitat i de reflexió.

La gestió per la gestió, com a principi orientador de la activitat política, porta sempre al conservadorisme i al manteniment de l’estatus quo. La gestió per intentar la transformació, ha de comportar sempre un esforç creatiu. L’ha d’acompanyar un component d’il·lusió que s’ha de poder transmetre a l’entorn més proper. I els resultats s’han de poder avaluar per si van en el bon sentit del que es vol aconseguir.

Totes aquestes curolles em passaren pel cap en el moment de l’exposició de Miquel Ángel Riera. Un company amb qui vaig compartir l’època de la lluita clandestina estudiantil a Mallorca. I que me va animar a posar per escrit el que li anava comentant, per si volia contribuir també a la difusió de l’obra de son pare.

Es diu que una obra d’art és aquella que és capaç de reflectir uns valors més enllà de l’època històrica en que es fa, fins i tot més enllà de la voluntat del seu autor. Hi ha que agrair a Miquel Ángel Riera la difusió tan extraordinària que fa de la tasca del seu pare. Perquè més enllà de l’estimació filial, ens descobreix la figura senzilla d’un revolucionari de la pintura mallorquina. El qui és capaç de trastocar els valors i donar una altra dimensió al concepte del paisatge mallorquí. El qui a través dels seus quadres, les seves memòries, la seva particular, amorosa i creadora introversió, ens mostra un enfocament de la realitat d’una Mallorca que ha existit, i que tal volta no hem sabut mirar. Tota una reflexió per gaudir del seu art, i per ajudar-nos a saber mirar amb els ulls apropiats, a la Mallorca d’avui.

Comentaris