Mentre miram el dit sobre el relat de qui és el culpable, no veiem laLluna a on està el vertader problema: Catalunya i la concepció del límit a la democràcia del’estat espanyol. Al meu parer aquesta és la vertadera qüestió que ha enredat tot el tema de la «negociació» sobre el govern d’Espanya. És molt atraient l’explicació de que tots s’han tornat bojos. Què també conté una mica de veritat. Però no pot ser mai la concloent.
Per què unes noves eleccions? Perquè cal construir el bloc estratègic per intentar rompre l’espinada d’una vegada per totes al procés independentista català. La sortida més intel·ligent, senzilla i més democràtica, seria negociar qualque forma de calendari, més llarg o més curt, per acabar pactant la possibilitat de que Catalunya pugui decidir democràticament el seu futur, fins i tot amb les cauteles mútuament acceptades, tal com ho feren en el seu moment Quebec, Escòcia o Montenegro.
Però per als poders fàctics aquesta solució ni tan sols pot esser pensada com hipòtesi de treball. Amb la monarquia com a vèrtex del poder de l’oligarquia, la possibilitat de poder perdre un trosset de la finca,malgrat sia democràticament, és una heretgia que justifica per sí mateixa la necessitat d’una Santa Inquisició a l’altura del segle XXI. Al cap i a la fi, és el pensament repressor en que s’ha basat l’imperi espanyol per a mantenir-se. Un imperi al que no li agrada estudiar història, ni analitzar el per què de totes les seves derrotes, ni per què ha anant perdent totes les seves possessions des de el segle XIX.
Una operació de fons s’albira. Sanchez-Feijó parla des de Galícia de gran coalició. Rivera ja ha percebut com li exploten les mines dintre del seu partit si no es posa a les ordres. Els barons del PSOE mouen fitxa. Carmen Calvo parla ara de la necessitat d’un govern moderat. L’estratègia del trifatxito d’Aznar no pot ser l’única alternativa. El tema català necessita una cirurgia de cor obert. Operació d’alt risc i a la vegada molt exigent en la precisió. No es poden utilitzar sanejaments de barber medievals com el 1 d’octubre.
La gran coalició s’albira en els discurs estratègic de les respostes que cal donar al que s’anomenen «grans problemes d’estat». Es parlarà de molts de problemes satèl·lits, però tots envoltaran en torn al nuclide l’estrella: el conflicte català. Les eleccions podran oferir diverses «solucions tècniques» per aquesta estratègia. Serà la disputa de la correlació de forces dintre del bloc dominant. Per això calia desempallegar-se de la idea de pacte d’esquerres i del suport extern de nacionalistes. Ja hi ha coartada per a començar en la nova estratègia. Màxim consens en torn a la Sentència exemplaritzant del procés. Anar tallant més caps responsables en els diferents processos judicials oberts. Oferir reformes en abstracte per intentar dividir al món independentista i sobiranista català. Treballar per baix, una majoria que pugui consensuar un canvi de Constitució, uniformitzador i recentralizador en algunes competències. I malgrat sembli contradictori, amb una proposta diferenciada per a Catalunya que fregui o fins i tot passi un mínim llindar, de la sentència del Tribunal Constitucional, per encabir de «manera definitiva» l’encaix de Catalunya. Tancar l’encaix, obriria el pas a futurs indults o amnisties. I amb laideologia neoliberal inspirant de fons la política econòmica i la internacional.
L’aplicació d’aquesta estratègia tindrà forts debats i contradiccions en el si dels diferents actors convidats a realitzar-la. Però sembla sensat pensar que d‘una manera o altra anirà cap endavant. És l’única manera que té de pensar-se el que s’anomena el règim del 78, i els marges de contraofensiva més intel·ligent, per aspirar a aconseguir una hegemonia ideològica i social amplament majoritària al conjunt de l’estat espanyol. Què els hi pot fallar? Doncs que la realitat és sempre més tossuda que els desitjos. Que l’estat espanyol segueix essent plurinacional. I que en la dialèctica de la Història sempre hi ha una altra part que es pot reorganitzar per intentar fer-los front.