Catalunya, el territori deslleial

gaudi
Foto de Domini públic

Mala solució té el que es diagnostica malament. Per a les mentalitats interessades en vendre que Espanya és la «nació més antiga d’Europa», Catalunya sols es pot veure com un territori rebel, quan la majoria dels seus habitants es veuen a ells mateixos com a una nació diferent. Si falla la metafísica concepció de la «sagrada unidad de la Patria», cal imposar l’argumentari a partir de la inamovibilitat de la legalitat vigent. «Sereu espanyols, fort i no et moguis», clamen, si no udolen, els autoproclamats patriotes espanyols front a qualsevol encletxa que faci olor a diàleg. El PP, Vox i Ciutadans, es venen com els nous Moisès que duran a Espanya a la terra promesa. Els nous profetes veuen en l’article 155 de la Constitució, les taules de la llei que cal llançar immediatament i com a castig, al poble idòlatra català. Tot el que se’n surti d’aquest guió és heretgia, traïció i protegir el «cop d’estat independentista». Desgraciadament aquesta és la visió compartida per la monarquia. Ja heu va dir el rei Felip VI abans del referèndum d’octubre de 2017, els ciutadans deslleials sols poden esperar l’aplicació implacable de la llei. Bastonades, repressió, petició de penes absurdes i desproporcionades, suspensió de les lleis autonòmiques...per després votar quasi el mateix que hi havia abans.

 

Tal volta no hi hauria cosa més ridícula que mantenir a l’any 2019, la idea de la unitat d’Espanya a partir del seu passat imperial i en la legitimitat basada en l’agregació forçada de territoris a partir de guerres de conquesta. La uniformització castellana d’Espanya, intentada de forma reiterada en els darrers tres-cents anys, sempre ha estat al final un fracàs. I sols s’ha pogut imposar legalment, a partir de les polítiques directament repressives.

 

Ara alguns anomenats progressistes acusen al moviment independentista català d’haver despert la fera dormida del franquisme sociològic. Es a dir, el que es critica és haver despertat a la fera!, no que la fera estava ben viva i a lloure! El professor de dret constitucional Javier Pérez Royo, parla que el que va ser un autèntic cop d’estat, fou la sentència del Tribunal Constitucional, anul·lant parts substancials de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, acordat sobiranament pel Parlament català, pel Parlament espanyol i refrendat amb un referèndum a Catalunya, tal com estableix la pròpia Constitució Espanyola. Ara bé, si dotze membres d’un Tribunal mal anomenat constitucional, no són capaços de respectar ni la sobirania del poble espanyol que resideix constitucionalment a les Corts, com mai podran reconèixer la sobirania o la capacitat de decidir del poble català?

 

Perquè aquesta és la única clau de volta democràtica per a trobar una sortida al procés català. Canadà ho va entendre i el seu Tribunal Constitucional va arbitrar una via de sortida que acceptaren el govern federal canadenc i el govern del Quebec, les parts en conflicte. Votar amb garanties un Referèndum i arbitrar mecanismes d’aplicació curosa dels resultats. Catalunya majoritàriament es sent nació, vol exercir en referèndum la seva capacitat de decisió, i probablement encara, no hi ha una majoria absoluta de votants independentistes. Si guanya la fera del neofranquisme podran arrasar les institucions autonòmiques. Però el que perdrà no sols serà l’autonomia catalana. Perdrà també la democràcia espanyola. I a mig termini, Espanya acabarà per perdre també a Catalunya. Com fa fer històricament, amb la seva mala administració repressiva, amb el seu imperi. 

Comentaris