Independència de pensament o pensament submís?

Independència de pensament o pensament submís?

Parlam molt de canviar el nostre model productiu. Però a qui realment li pot preocupar aquesta qüestió? A la Comissió Europea? Al govern espanyol? A les cúpules dirigents dels partits estatals?Als fons d’inversió internacionals? Als turistes habituals del tot inclòs?...La resposta sembla òbvia...Sols els que vivim i treballam a les Illes estam objectivament interessats en abordar a fons aquesta problemàtica. Si no ho feim nosaltres, ningú ens ho farà. 

El que sembli tan clar, no vol dir que actuem en coherència amb el que això suposa. A les nostres illes hi ha una confluència molt poderosa de capitals, interessos, propietats, que veuen el nostre territori com l’espai físic a on treure un guany econòmic. Les persones que hi viuen en aquest espai físic, som vists sols com un component més de l’equació, en la mesura si afavorim o no la reproducció dels seus guanys. Són les regles de la globalització, ens diuen. La supervivència està en saber-se adaptar a aquesta realitat, i sobreviure de la millor manera possible. Acceptar aquest «fet» inamovible, implica imaginar-nos col·lectivament des de la submissió, integrar-mos a la globalització des la subordinació.

No podem renunciar a pensar des de la independència de pensament el que desitjam que hauria de ser el nostre model productiu. Necessitam la llibertat mental de pensar des de la rigorositat, el coneixement, la ciència, el desig de justícia i d’equitat, des de els límits físics que ens imposa la insularitat, el que ens convé com a poble. Obrir portes i finestres a tot un debat democràtic, per a diagnosticar les nostres fortaleses i febleses, les nostres oportunitats i amenaces. Tenir clar que volem fer i a on volem anar com a societat. Saber teixir un projecte col·lectiu de futur. Si no tenim clar nosaltres el que volem ser, altres ens diran a la mala, el que ens tocarà convertir-nos.

La independència de pensament és la condició necessària per a pensar amb un altra model productiu. I a més, cal afegir convicció en saber a on volem anar i consens majoritari en voler iniciar el camí. La condició suficient és la de saber teixir aliances per a fer-ho possible. Tenir sentit de la realitat per a pilotar la transició i els ritmes del canvi de model. Encertar en les prioritats i les polítiques a dur a terme. No cal negar la globalització. El que és tracta es de com inserir-se des de un projecte propi de sostenibilitat territorial global, i no des de una rendició acrítica que sols pretengui apaivagar els efectes «més perversos» del model.

Sense aquesta voluntat d’independència de pensament, mai haurà una planificació estratègica autonòmica que mereixi aquest nom. I sense planificació estratègica no hi haurà canvi de model. I sense transició planificada i conscient de canvi de model, hi haurà gestió de les «coses» i de les «polítiques», però mai hi haurà la creació d’un projecte col·lectiu, ni la il·lusió col·lectiva necessària per portar-lo a terme.

Aquesta reflexió òbviament afecta a tot el debat sobre el finançament autonòmic. El debat dels fons europeus s’enfoca des de l’estat espanyol amb una visió de «projectes tractors» que arrosseguin al conjunt de l’economia de l’estat. El camp de joc queda prou acotat i les regles del campionat les fixaran l’estat central amb els grans lobbys, que solen guanyar les lligues perquè tenen els clubs amb majors pressuposts. La competència vindrà entre les comunitats autònomes per veure qui s’emportarà els rostolls del que queda, o els que aconsegueixin sumar-se de manera subsidiària als «projectes tractors» ja dissenyats. 

Analitzar de manera realista la política és una obligació del governant. Però actuar sense un nord estratègic, porta a la improvisació, al tacticisme i al final, al propi desconcert. De moment reclamar la independència del pensament encara no està penada. La millor manera de reivindicar-la, és exercir-la.

comentaris