Nacionalismes amb exèrcit, nacionalismes sense

Nacionalismes amb exèrcit, nacionalismes sense
Felip VI / ABC
Felip VI / ABC

Ara que s’ha posat de moda dintre la retòrica oficial de la correcció política, la desqualificació ex ante dels nacionalismes, convindria aturar-se a pensar sobre la maledicència de la qüestió. Es sol posar a la UE com un exemple d'èxit, ja que diuen que ha evitat les guerres mundials que en el seu dia provocaren els nacionalismes. Aquest és el discurs oficial que es traspua des de les institucions comunitàries alhora d’explicar el perquè de la seva creació. Una argumentació que es trasllada mecànicament a la realitat espanyola, i que ja es dona per suficientment provada, per tal de condemnar els actuals nacionalismes perifèrics.

Des de el discurs de l’esquerra transformadora, les dues guerres mundials s’expliquen per les contradiccions en el sí de les potències imperialistes. La primera per la disputa dels espais de dominació colonials, la segona per la necessitat d’expansió de les formes més agressives de l'imperialisme sota les formulacions nazi-feixistes. Varen ser els nacionalismes promoguts des dels estats, els que donaren les coartades per justificar la primera guerra mundial. En la segona, la defensa de les sobiranies nacionals-estatals anava vinculada a la dicotomia entre la lluita entre la democràcia i el feixisme.

La possibilitat de que una ideologia nacionalista pugui tornar-se agressiva o no, depèn del seu plantejament i especialment si té un cos armat al darrera que li dona cobertura. Els nacionalismes d’estat poden ser agressius cap a l’exterior, però també ho poden esser cap el seu interior. Les lluites d’alliberament nacional quasi sempre han plantejat la necessitat de crear un exèrcit propi o uns cossos de lluita armada, per lluitar contra l’exèrcit del nacionalisme ocupant. Basta veure la història de les lluites anticolonials. La novetat prové quan el nacionalisme agredit no respon amb la força armada, sinó amb la desobediència civil, la lluita política i la diplomàcia internacional. Podríem dir que la lluita de Gandhi a la Índia va inaugurar aquesta via. I d’alguna manera va condicionar la resposta del nacionalisme agressor. La violència del procés va existir, però fou prou mitigada i al final es pogué donar una sortida política negociada.

La monarquia espanyola des dels Borbons, ha volgut justificar la legitimitat del seu regnat per raons intrínseques. Ja sia el poder diví, legitimitat històrica, el dret de conquesta, drets d’herència...Mai des d'un poder concedit expressament per la sobirania popular. La Constitució espanyola reconeix la Monarquia com a una realitat preexistent a la mateixa. I a sobre, li dóna un poder ben concret: la del cap de comandament de les forces armades. I a aquestes la funció d’assegurar la indissoluble unitat de la nació espanyola. Amb aquestes cinc-centes, l’ase del nacionalisme espanyol els diu orelluts als porcs dels diferents nacionalismes perifèrics. El nacionalisme espanyol necessita un discurs ideològic per mantenir la seva hegemonia. Amb la corona com a pal de paller de legitimació de la nació, ja sia per l’ostentació del seu simbolisme, ja sia pel recordatori del seu paper de cap de les forces armades. El 1 d’octubre a Catalunya dixit. 

Tots els nacionalismes són agressius? Els que volen imposar el seu domini amb els mitjans que faci falta sí. Els nacionalismes de reivindicació política i pacífica, més bé ajuden a aprofundir en el concepte modern de democràcia. Nacionalismes agressius? Mireu el qui tenen un exèrcit al darrera, i mireu als que no en tenen. Mireu els qui exerceixen la repressió i mireu als que la pateixen. Mireu als qui posen retxes vermelles d'ortodòxia excloent i mireu els qui reclamen construir els ponts de diàleg que calguin. I els debats de la política espanyola, sempre mirant cap a un altra costat.

 

comentaris