Paisatge abans de la batalla

Paisatge abans de la batalla

Com a éssers humans suposadament racionals, hem entès majoritàriament que la lluita per la supervivència individual i col·lectiva ha de ser la primera prioritat. El COVID-19 s’ha percebut com una amenaça per a la vida global, i tot el que es faci per derrotar-lo sembla benvingut i necessari. Però quina destrossa trobarem després de la batalla sanitària? Ja es fan càlculs sobre la magnitud del desastre. Pel que fa a les nostres Illes, ja sia una temporada turística perduda o quasi perduda, suposa pèrdues de centenars de mil d’ocupacions i desenes de mils d’empreses,  microempreses i autònoms. Què feim amb els damnificats? Tenim recursos per a cobrir les contingències més extremes i no deixar fora a ningú? I després què? Esperam que sigui la iniciativa privada i el lliure mercat per sí mateix el que ens torni a la «normalitat» possible? Si han d’intervenir les administracions públiques, cap a on han d’enfocar les prioritats d’actuació? Si no tenen recursos propis suficients, d’on trauran les administracions públiques els doblers per actuar? Quins riscs suplementaris estan disposats a assumir les institucions financeres per atorgar crèdits a les administracions, empreses i als particulars? Quin guany pensen tenir les institucions financeres a l’hora de fitxar els tipus d’interès, si el Banc Central Europeu posa interès 0 als fons  destinats a la reconstrucció econòmica? Mantindran les institucions europees, malgrat que flexibilitzats, els límits als dèficits públics i als topes de deute públic? Seguirà l’estat espanyol amb l’encotillament a la capacitat d’endeutament de les comunitats autònomes i dels ajuntaments?

També és l’hora de pensar en com afrontar la reconstrucció econòmica i social després d’aquest tsunami pandèmic que vivim. Quin és la marge de maniobra que tenim com a comunitat autònoma?  

En el sector privat de les Illes, el global d’estalvi en depòsits a l’any 2018 era de 25.628 milions d’euros, el 81’38% del PIB de les Illes. El deute privat de particulars i empreses era l’any 2017 de 32.079 milions d’euros, el 102’1% del PIB de les Illes. Aquest endeutament privat ha anat baixant de forma considerable els darrers anys. I està per sota de la mitjana espanyola. Al conjunt d’Espanya l’endeutament privat era el 2018 del 59% del PIB en els particulars i del 72% del PIB a les empreses, es a dir el deute privat era del 132% del PIB espanyol. Sobre el deute de particulars cal destacar que el 73’3% d’aquests crèdits són hipotecaris.

Pel que fa al deute públic de la nostra comunitat autònoma era l’any 2018 de 8.706 milions d’euros, el 27’6% del PIB de les Illes Balears. Sembla curiosa aquesta obsessió de les institucions internacionals amb el deute públic, quan en el cas de les Illes es tan sols una quarta part del volum del deute privat.  El 74% d’aquest deute públic correspon al Fons de Liquiditat Autonòmic, fons estatal que facilita crèdits a les comunitats autònomes a un interès més baix que el mercat. La resta és un 13’2% als bancs privats, un 7’47% en bons de titularitat autonòmica i un 3’42% a bancs privats estrangers. Els ajuntaments segueixen subjectes a la llei del límit de despesa i fins i tot a la restricció de l’ús dels seus propis romanents.  

Sobre les possibilitats de maniobra de recursos propis de la comunitat autònoma, ens movem en un límits prou acotats. Si partim de l’any 2018 els pressuposts de la CAIB basaven els seus ingressos en un 24 % de tributs cedits, propis i taxes tots ells gestionats per la pròpia comunitat; un 20% de la part proporcional del IRPF, un 26% de la part proporcional del IVA i un 6% d’imposts especials, aquests tres imposts els recapta la Delegació d’Hisenda estatal; els ingressos i despeses dels diferents fons del sistema de finançament autonòmic estatal, amb les compensacions previstes de les liquidacions de dos anys anteriors, sortien amb una previsió d’equilibri; les aportacions de capital de l’estat s’estimaven en un 5% del pressupost i els nous crèdits suposaven el 19% del finançament pressupostari. Les previsions eren ingressar 5.008 milions d’euros.

La liquidació final del pressupost fou de 3.916 milions d’ingressos en operacions corrents i 3.469 de despeses, amb un superàvit de 446 milions d’euros.  Aquests nombres surten en una situació de creixement del PIB i malgrat encertar amb les previsions d’ingressos per imposts recaptats a les Illes, no surt l’equilibri previst dels diferents fons del finançament autonòmic i ens surt un negatiu de -338 milions d’euros. Uns ingressos d’operacions de capital de 3 milions d’euros i unes sortides entre inversions reals i transferències de 661 milions d’euros, amb un dèficit de 658 milions d’euros. En els actius financers surt un dèficit de 3 milions d’euros i en el passiu financer hi ha ingressos de 889 milions d’euros i unes despeses de 862 milions, per tan un superàvit de 27 milions d’euros. Al final de la liquidació surt un dèficit pressupostari de 188 milions d’euros, que després d’ajusts es queden en 140 milions, un -0’45% del PIB regional.

El panorama d’una baixada important de la recaptació tributària a l’any 2020, tindrà fort impacte a la despesa corrent i segurament caldrà anar a l’endeutament per cobrir-ho. El mateix passarà per pagar totes les despeses socials totalment necessàries que no cobreixi l’estat o per millor complementar-les. La baixada d’ingressos parcials per a la majoria de la població serà una realitat i per la part del 20% de la població de les Illes que tècnicament ja estava en perill de vulnerabilitat, té moltes possibilitats d’incrementar al 6% de població considerada de pobresa severa.

L’endeutament de l’estat, de la CAIB que ha de contemplar les transferències a finançar dels consells insulars, dels ajuntaments, serà del tot necessari. A la vegada els particulars i les empreses també necessitaran de l’accés a recursos d’endeutament. L’endeutament per a cobrir les urgències serà enorme i cal ja començar a posar nombres sobre la taula. 

Però no sols hi ha les urgències. També cal preveure un endeutament per reorientar determinades activitats productives, per impulsar les que en la crisi s’han vist del tot necessàries, per invertir amb educació, formació, sanitat i serveis socials com a motors econòmics i no tan sols com a serveis públics, per impulsar una agenda de foment de l’economia verda, l’economia circular, l’economia blava, el sector primari i la bioeconomia, el potenciament del producte local i les indústries i els serveis personals que l’acompanyen, lligar el I+D de les Illes al servei d’aquestes noves fonts de producció necessàries...Cal no perdre de vista l’horitzó de l’Agenda 2030 i els objectius a assolir. 

Tal volta i de manera paradoxal, la pandèmia ha accelerat l’evidència del debat social que ens cal fer: com volem que sigui la nostra comunitat en les properes dècades. Com la feim surar en els estralls d’una globalització econòmica, que ja en la majoria de la gent sensata, hi ha coincidència de que cal governar-la de qualque manera. I per fer-ho des de un punt de vista democràtic, caldrà apostar a fons per la governança multinivell. La correcta articulació democràtica de les sobiranies compartides. Pel que fa a les Illes, dependrà de la nostra capacitat d’imaginar-mos, del nostre esforç per enfocar bé l’objectiu i del nostre treball per assolir-lo. Ens cal tenir una proposta amb veu pròpia, per al debat mundial que s’obrirà respecte a com abordar els nous reptes de la globalització.    

Andrej Wajda ens va fer aquella gran pel·lícula de «Paisatge després de la batalla». Ja podem començar a visualitzar la destrossa econòmica, social i vital que ens està produint i produirà la pandèmia. Quant abans ens situem a enfocar la realitat de manera encertada, en més bona disposició podem encarar la batalla de la dolorosa reconstrucció que ens espera. Necessitarem molts de recursos, és clar. Però també saber-los utilitzar de la manera més eficaç i més eficient possible. I això ja no és tan sols una qüestió de xifres ni de polítiques de bona gestió, que també són imprescindibles. És la necessitat de crear un projecte i una il·lusió col·lectiva per superar aquesta adversitat. És la meva visió del paisatge abans de la gran batalla que ens espera.

 

comentaris