Consternació, decepció, ràbia i... més coses!
Aquest títol l’he manllevat d’un «post» al Facebook, d’un amic feminista. El va publicar dijous 24 en saber la dimissió de n’Íñigo Errejón. Em permet copiar-lo, però jo li afegeixo: RECONEIXEMENT I CORATGE per a les valentes dones que ho han denunciat, per a les que ho han patit directament i aquelles que ho han explicat, amb noms i llinatges.
Ha estat un cop fort, d’aquells que et deixen k.o, per a les persones d’esquerres que són seguidores de SUMAR com a projecte estatal, que coneixen la figura política d’aquest dirigent d'ençà que va constituir PODEMOS amb Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero com a caps visibles.
Hem d’agrair, en primer lloc, a na Cristina Fallaràs que es fes ressò de les veus anònimes de dones, que li contaven les agressions patides. Vull fer un reconeixement a tantes altres dones que han patit aquestes agressions, assetjaments, que ara es coneixen. Unes amb nom i llinatges, altres, mantenen el silenci del seu nom.
No entraré a comentar el comunicat on explica en primera persona, la dimissió de tots els càrrecs i la renúncia a l’escó. Ja s’ha fet prou a xarxes socials i comentaristes polítics de tota mena.
I sí que vull reproduir un comentari, també a la xarxa social de l’amiga na Rosa Cursach Salas: Benvinguda sigui la caiguda de l'Olimp dels déus d'Íñigo Errejón, com en el futbol, en la política: S’ha acabat!
S’ha acabat! Digueren fort i clar les futbolistes i provocaren la caiguda de l’agressor Luís Manuel Rubiales i part del seu equip, s’ha acabat! També en relació amb els personatges públics que agredeixen, assetgen, manipulen, les relacions amb les dones. O que les justifiquen quan ho fan els amics, per aquí en tenim algun exemple en el govern autonòmic.
S’ha acabat! La impunitat que semblen tenir aquells que són coneguts, famosos. Ho iniciaren fa uns anys, amb el #MeToo, respecte al món cinematogràfic, les nostres joves esportistes ho continuaren.
És cert el que diu na Rosa, benvinguda la caiguda de l’Olimp dels déus...perquè és la sensació que volen transmetre els agressors, que són impunes, «no t’atreviràs a dir res»... i tantes altres apel·lacions a la por que volen transmetre.
Reconeixement i coratge, de manera ferma, sense dubtes, amb tota la solidaritat feminista per a les víctimes que ho han viscut, ho han patit, ho hagin denunciat o no.
Ara igualment us he de dir que, com l’amic, he viscut sentiments de consternació, de decepció i sobretot de ràbia, molta ràbia. Em fa molta ràbia veure com una persona d’esquerres ha mostrat tant de masclisme, em fa molta ràbia que les actituds masclistes guanyin a la raó del pensament progressista.
M’indigna que aquesta dimissió, amb totes les conseqüències que duu, afebleixi la imatge de l’esquerra espanyola que pot representar Sumar. M’indigna que la dreta extrema i l’extrema dreta, parlin d’hipocresia quan ells són els qui ho són més que ningú.
També us he de dir que després de totes aquestes reaccions emocionals, em reafirm en el feminisme com manera d’entendre el món, amb l’anàlisi de la realitat que ens diu que hem de transformar aquest sistema depredador de les persones, del medi, de les relacions humanes.
La vergonya ha de canviar de bàndol! Com va dir na Giséle Pelicot al judici, ara més que mai ho hem de cridar ben fort, els ha de caure la cara de vergonya als mascles que no són capaços de transformar-se i ser coherents amb allò que diuen creure.