Ha passat el vuit de març, hem viscut dues manifestacions pels carrers de Palma, aquests s’han omplert de gent jove, no tan jove i majors,  reivindicant la igualtat, els drets de totes les dones a viure amb dignitat com a persones. A les altres illes sí que hi hagué una sola manifestació.

A Barcelona la manifestació va ser unitària i més de quaranta mil persones ompliren els carrers i les avingudes. Madrid no, també hi hagué diverses convocatòries, diversos lemes.

Quan he pensat en el títol d’aquest article he posat expressament feminismes, en plural, perquè com a moviment polític, com a manera de veure el món, és així, no pot ser monolític, uniforme. Diverses són les veus feministes, diverses, que enriqueixen el pensament.

En altres moviments socials hi ha la pluralitat i ens hi hem acostumat. En el món sindical, grans centrals sindicals i altres no tan grosses en nombre de delegades, però ben presents sectorialment. Quan hi ha unitat sindical en les reivindicacions, més forta és la lluita.

En els feminismes hem viscut anys difícils on les manifestacions eren minoritàries. Des de fa uns anys, impulsat per les dones sud-americanes, principalment argentines, reivindicant el dret a la vida, mexicanes enfront dels feminicidis, o nord-americanes amb el #MeToo, per citar les més conegudes, fins arribar a la convocatòria de vaga feminista del 2018, els feminismes han viscut un ressorgiment prou important per parlar-ne com a tercera onada, o quarta, segons les expertes.

En els darrers anys, així i tot, s’ha materialitzat una divisió important que s’ha traslladat en les convocatòries de manifestacions ara ja no unitàries, en el nostre cas. Potser ho haureu seguit per la premsa aquests dies, les discrepàncies s’han explicat fonamentalment per la polèmica en l’anterior Govern central entre les propostes de l’anterior ministra d’Igualtat Irene Montero i el seu equip, en enfront de les promulgades per les feministes del PSOE, amb Carmen Calvo ara al Consejo d’Estado i abans a la comissió parlamentària d’Igualtat i anterior vicepresidenta. Divergències respecte a les lleis del Sí és Sí, o la llei Trans, i les seves conseqüències.

No cregueu en la personificació de la polèmica, aquesta és causada per concepcions diferents d’allò que és el feminisme, i hem viscut articles d’opinió, debats, a balquena, que han mostrat la diversitat dins els feminismes... Però el més preocupant ha estat la utilització de les dretes en contra del Govern central, el que més renou ha fet amb mentides,-ara es diu fakenews, amb exageracions i interpretacions interessades per part d’aquelles que no són feministes, però sí que saben usar els mitjans de comunicació per escampar la seva ideologia de dretes més conservadora.

Ambdues lleis són vigents i s’ha de reconèixer que han suposat un avanç social important. Tant en la millora de l’atenció a les víctimes d’agressions sexuals com en la protecció dels drets de les persones transsexuals o transgènere.

El vuit de març d’enguany ha mostrat allò que sabem. Quan hi ha unitat en l’acció hi ha més força. No podem conformar-nos en mostrar la pluralitat dels feminismes en les convocatòries, hem de fer passes cap a la recuperació de la unitat dins la diversitat, perquè hi guanyem totes i qui perdrà serà el patriarcat.

No és un camí fàcil, quan hi ha hagut ruptura la recomposició és més costosa però crec que hem de cercar allò que ens uneix per damunt d’allò que ens separa, per molt de mal, de dolor, que hàgim viscut en la ruptura. Cerquem tancar les ferides, per molt que encara les vegem obertes.

Perquè hem de reflexionar que qui més guanya en la situació actual no és qui més gent ha aconseguit als carrers, qui més guanya és el patriarcat que veu amb satisfacció com el «feminisme liberal» o «light» se sent fort, el feminisme que no vol la radicalitat en els missatges inclusius, reivindicatius, anticapitalistes, i apareix com el «guai» de les dones de dretes de tota la vida.

Reprenguem ponts de diàleg, pactem els dissensos, cerquem allò que sí que coincidim totes les feministes que som conscients de la necessària transformació de la societat, que creiem en el feminisme interseccional, inclusiu, perquè les realitats estan creuades de diversos eixos d’opressió, que són més que el fet de ser dones, com expliquen les companyes que ens obrin els ulls per veure les feministes d’arreu del món i la seva lluita decolonial, ecofeminista, diversa i plural. En una paraula passar de les ulleres a les progressives, multifocals, violetes sempre.

Necessitem la unitat dels feminismes, per ser més fortes, més combatives, més radicals, més reivindicatives, amb tota la nostra diversitat i pluralitat. La realitat és prou dura i ens interpel·la perquè facem tots els esforços per transformar-la.