Dues lideresses deixen els seus càrrecs, na Nicola Sturgeon com a Primera Ministra d’Escòcia. Na Jacinda Ardern de Nova Zelanda ho va anunciar el proppassat mes de gener i ho farà efectiu aquest mes de febrer.

Dues dones al capdavant dels governs progressistes dels seus països, ho deixen i plantegen que fins aquí han arribat. El primer que pensem és que només ho fan les dones, les valentes dones que suporten les pressions, els maldecaps, els entrebancs de la direcció d’un govern fins que diuen Ja n’hi ha prou! Ens sorprèn, ens inquieta, ens mou a reflexió.

Na Jacinda Stern explicà que no es trobava amb suficient energia per continuar en la seva tasca, no per la duresa d’aquesta, i ho feia per responsabilitat davant el seu partit i el seu país.

La premsa diu que na Nicola Sturgeron fa 9 anys que és al poder i ho ha anunciat amb aquestes paraules: Una part de servir bé és servir, quasi de manera instintiva quan ha arribat el moment de deixar-li el lloc a un altre. I quan arriba aquest moment, has de tenir el coratge de fer-ho...Al meu cap i al meu cor crec que aquest moment és ara. És el correcte per a mi, per al meu partit i per al país.

Per una banda la negativa un nou Referèndum per a la independència pel mes d’octubre que s’ha topat amb la negativa del govern de Londres i el suport dels tribunals a aquesta, per una altra, l’aprovació de la llei sobre l’autodeterminació de gènere que, de manera insòlita, el govern britànic de Rishi Sunak anuncià que bloquejaria, usant per primera vegada el poder de vet a les decisions escoceses.

Hem de recordar que el 2014 majoritàriament va guanyar el No al Referèndum, però el 2016 Escòcia va votar en contra del Brexit i la primera ministra va anunciar que treballaria per mantenir el seu país al si de la UE.

Una de les coses que sent és no haver aconseguit un debat més racional, va dir a una pregunta de si la dimissió responia a la polèmica per la llei d’autodeterminació de gènere. Sempre seré una veu a favor de la inclusió ... sempre he sigut i seré feminista... però també defens els drets de qualsevol grup estigmatitzat a la societat.

En un altre moment de la compareixença va dir: Estic convençuda que hi ha un suport majoritari per a la independència d’Escòcia, però aquest suport necessita ser més sòlid. Guanyar la independència ha sigut la causa a la qual he dedicat la meva vida,...pretenc ser-hi quan s’aconsegueixi.

Igualment va parlar de la brutalitat i la intensitat de la política actual. Uns qualificatius ben actuals per a la realitat política que vivim al nostre Estat.

Les raons polítiques que explica a la seva dimissió les tenim ben presents per aquestes terres del sud europeu. La brutalitat en la repressió al procés català de l’octubre per part del Poder judicial espanyol, quan hauria d’haver estat l’Executiu qui amb diàleg i raons hagués pactat el Referèndum, com ho va fer el britànic. La intensitat en la polèmica per la llei Trans que ha duit a la divisió del Moviment Feminista i de les feministes dels partits d’esquerres de manera insòlita.

Les dues Primeres ministres, d’Escòcia i Nova Zelanda, presenten la dimissió i ens deixen òrfenes de referents de valentes dones suficientment preparades. El difícil camí per aconseguir la igualtat real en el món de la política viu un nou entrebanc.

No ens agraden aquestes dimissions, ho hem de dir, així i tot crec que hem de saber extreure’n un aspecte en positiu. Ambdues mostren la cara més amable, més humana de la representació política, mostren que no són súper-woman per damunt de tots i tot. Ho deixen, ambdues, amb responsabilitat, amb coratge, reconeixent que hi pot haver altres persones que les substitueixin que ho faran igual o millor, segur que diferent.

Reconeguem-les com a dones feministes que han mostrat una altra manera de fer la política per al seu país, per a la seva gent. Desitgem que hi hagi altres Nicola, i Jacinda, al capdavant de molts països que aconsegueixin fer polítiques d’esquerres per a transformar aquest sistema.