Encetem una setmana de mobilitzacions per a la gent ecologista, feminista, gent que estima la terra i el seu país, conscient de la situació que vivim respecte a la vitalitat social de la nostra llengua.

El Primer de maig, festa del treball, dimecres, festa per a reivindicar un salari igual per a totes les persones, siguin dones, homes, nouvinguts o illencs de tota la vida, un salari igual en funció del conveni col·lectiu de la seva branca de producció. Una festa als carrers de totes les ciutats de les quatre illes que sortiran a dir clar i fort que la distribució de la riquesa és injusta, que els salaris no arriben per pagar els lloguers, que en el segle vint-i-u una persona pot treballar i ser pobra. Una festa als carrers, acompanyant tantes i tantes persones que potser no veus fa temps però que hi seran perquè se senten part, com tu, d’aquest gran col·lectiu, del noranta-nou per cent de la població que pateix les injustícies, les frustracions que genera el sistema. 

Una festa als carrers on demanarem a les centrals sindicals que ens convoquen, que siguin els sindicats imprescindibles per a la gent treballadora, sigui quin sigui el seu  contracte,  estable o no, que avancin en el reconeixement de totes les persones nouvingudes, que amb la seva feina contribueixen al nostre benestar.

El cinc, diumenge, del Correllengua interinsular, de la trobada a la plaça Major de Ciutat a les 18 h, de la festa i reivindicació de la nostra llengua, de la nostra cultura, que ha perviscut durant segles a pesar dels intents d’arraconar-la per part d’aquells que volen un Estat  unilingüe.

Una festa que culminarà a la plaça Major, precedida de trobades a pobles de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera des de l’1 al 5, perquè allò que sí que ens uneix i ens agermana, entre altres coses, és la llengua comuna a les nostres illes.

Haureu llegit les raons que han anat publicant als mitjans, i a les xarxes socials, persones de reconegut prestigi per la seva creació artística, literària,o per la seva actitud cívica al capdavant d’entitats i associacions socials de tots els àmbits. 

Vivim en un petit país en extensió territorial, dividit per la mar, que ha augmentat la seva població de manera exagerada en els darrers vint anys, que pateix l’arribada massiva de gent que ve a conèixer-nos per uns dies, o només vol gaudir dels nostres «avantatges»: molt de sol, platges precioses, bons hotels, bona oferta complementària, bones comunicacions per carreteres...

Aquests visitants, el turisme, ha provocat l’arribada massiva de persones d’altres indrets, d’arreu del món, que han vingut a treballar, a viure. Els nouvinguts, deim. N’hi ha que vénen de l’Europa del nord i tenen poder adquisitiu com per viure a pisos rehabilitats dels nostres barris i pobles, altres vénen de l’anomenat sud, de terres africanes o més enllà de l’Atlàntic a treballar, a formar un projecte de vida, lluny dels seus però amb ganes de romandre aquí, són els qui té problemes per trobar habitatges dignes, qui treballa més hores que un rellotge, qui es deslloma en les feines que ningú no vol fer...

Aquest col·lectiu de persones nouvingudes, han de ser convidades a les nostres dues mobilitzacions. Del primer de maig, direu és evident perquè són treballadores, assalariats que han de ser reconeguts i tenir una nòmina, sense doblers negres. 

De la segona cita, el diumenge, igualment, perquè ja formen part de la nostra societat, són mallorquins, mallorquines i de la resta de les illes -no cal esmentar cada un dels gentilicis illencs, els seus fills i filles ja s’han escolaritzat aquí, són aquells qui han enriquit la nostra societat amb la seva diversitat, amb la seva pluralitat, amb les seves tradicions d’origen que comparteixen amb les nostres.

Direm col·lectivament Sí a la nostra llengua, a la nostra cultura, al nostre país divers, plural, amb orgull de pertinença a un poble enfront d’aquells que ens volen uniformes, que enyoren l’espanyolització obligada d’Una grande i libre franquista.

Perquè a més de l’aspecte emocional, quan proclamam que estimam Mallorca, les Illes, i la nostra llengua i ho feim amb un afecte infinitament més fort que l’odi que li professen alguns i algunes, hi afegim les raons objectives que som un país amb llengua pròpia, la catalana, amb un Estatut, una llei de normalització lingüística aprovada per unanimitat fa 38 anys, unes normes que ens cohesionen com a poble.

Perquè som uns pobles illencs, oberts, plurals, que reconeixem la nostra diversitat que ens enriqueix i ens obri al món en una societat globalitzada. Uns pobles orgullosos dels seus orígens, igualment suma de pobles, que hem sabut conservar la seva llengua, la seva cultura, les seves tradicions per damunt de les adversitats i de tots aquells que la volen sotmetre a la uniformitat espanyolitzada que no sap veure la pluralitat enriquidora de l’Estat espanyol.