Han passat ja dos mesos del teu traspàs, Manolo Riera Martínez, i no saps com t’enyoram, totes les teves amistats, la família, i sobretot la teva companya, na Bel Nora.

Han passat dos mesos i anem fent-nos a la idea de la teva desaparició, després d’un procés de comiat exemplar. L’actitud amb la qual afrontares la malaltia i la perspectiva de la mort ha estat una lliçó per a molts de nosaltres, una lliçó d’humanitat, de persona conscient que vol viure els darrers temps amb lucidesa i consciència.

Fins ara no he estat capaç d’envestir aquest article de memòria i reconeixement a aquest amic, en Manolo Riera Martínez, advocat, especialista en dret laboral, defensor de les treballadores i treballadors des de les assessories jurídiques, primer, de CCOO i després d’UGT. Un advocat que estimava la seva terra, la seva gent, el seu país. Que treballà per a la normalització lingüística des de la comissió del Col·legi d’Advocats, en aquells anys tan difícils.

Un dels fundadors del PSM, després a Iniciativaverds, i finalment a MÉS per Mallorca era una persona conversadora, que intervenia a les Assemblees amb paraules justes i assenyades, com recordava na Maria Bonnin, en els dies del teu comiat.

Record un intent de formar una candidatura alternativa a l’oficial de l’OCB, amb tu, amb l’amic Joan March, i jo mateixa, una proposta que no arribà a materialitzar-se ni sortí a votació, però el fet de parlar-ne, ja motivà una de les Assemblees de socis més multitudinària que ha viscut aquesta entitat, allà a la sala d’actes de l’Estudi General Lul·lià. Almanco contribuírem a fonamentar millor la candidatura oficial, a moure la participació activa dels socis i sòcies!

T’enyoram molt, i et tenim molt present. En parlava amb na Bel que sobreviu sense tu, sense el teu suport, sense el teu afecte. Amb el convenciment que pervius en tot nosaltres, és cert, però és molt dura la vida quotidiana sense la teva presència.

Des del 8 de novembre li donava voltes a aquest comiat públic. No em veia amb coratge per posar-m’hi, un gran amic teu, en Ferran Gomila, em deia que no seria capaç d’escriure’l. Tan ell com en Pep Valdés t’enyoren, com el teu amic Pep Mulet, inseparables...com tants i tants altres companys de dinars i tertúlies setmanals.

Com les teves nebodes, nebots, germanes, cunyats, com la fillola Marta, com tota la família que es tria, les amistats, que hem compartit moments alegres, moments difícils, moments enriquidors sempre al teu costat.

Ja fa dos mesos que no hi ets amb nosaltres, Manolo, a la fi m’he acomiadat perquè volia fer-te aquest senzill reconeixement i homenatge, ja veus que no és massa cosa, segur que hauria de ser més extens, però francament, no n’he sabut més. Sé que continuarem enyorant-te i sobretot et tindrem ben present, perviuràs amb nosaltres.