Des dels Decrets de Nova Planta, a principis del segle XVIII, l’Estat espanyol ha atacat sistemàticament qualsevol expressió cultural i lingüística distinta de la castellana, renegant, per tant, de la diversitat que caracteritza un Estat que és format per diferents nacions. D’aquesta manera, les institucions espanyoles sempre han maldat per imposar la llengua castellana —i la seva cultura— «sin que se note el cuidado», com deia una instrucció secreta del fiscal de Castella. En l’actualitat, aquests esforços es fan a través del poder legislatiu i executiu —tots recordem la llei Wert i el TIL de José Ramón Bauzá, amb la marca del Partit Popular—, però també del judicial —hereu, en bona part, dels tribunals del règim franquista—, com demostra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) —i del Tribunal Suprem espanyol (TS)—, que ordena que un 25 % de les classes de l’ensenyament a Catalunya sigui en castellà. Una sentència que evidencia, un cop més, l’atac constant que pateix la llengua catalana, especialment en el sector educatiu.

Aquest fet, que en teoria tan sols afecta els nostres germans catalans, aviat tendrà conseqüències en el sistema educatiu illenc, atès que algunes entitats de tall espanyolista, com Societat Civil Balear (SCB) —una còpia barata de Societat Civil Catalana (SCC)— i l’associació de Profesores Libres de Ingeniería Social (PLIS Educación), han interposat un recurs contenciós-administratiu contra la Conselleria d’Educació, per tal d’exigir que la sentència també s’apliqui en l’àmbit balear, ignorant que es tracta d’un cas concret de Catalunya. Tot fa pensar, per tant, que existeix la possibilitat que el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) s’hi posicioni i que, per tant, es perpetri un nou atac contra la llengua pròpia de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

Les nostres esperances, però, pel que fa a la reacció de l’Executiu d’Armengol, són poques, car no podem perdre de vista que fa uns mesos, quan encara negociaven la futura llei d’educació balear, el PSIB-PSOE va proposar als socis de Govern —Podem i Més per Mallorca— de negociar que el castellà tengués un espai a les aules, talment com proposava el govern més impopular de la història illenca, l’executiu Bauzá, que volia atacar la llengua pròpia mitjançant l’aplicació d’un tractament integral de les llengües (TIL), que no tenia el suport ni de la comunitat educativa ni de cap especialista en la matèria. Així, el conseller Martí March aquesta vegada volia fer que el castellà fos també llengua vehicular de l’educació, contravenint el Decret de Mínims i la llei de normalització lingüística.

Malauradament, quan Més per Mallorca aconseguí que la futura llei d’educació blindàs el Decret de Mínims —perquè els socis de govern no s’atrevien a anar més enllà—, gràcies, en part, a la tasca de la Plataforma per la Llengua i el Moviment per l’escola en català, les entitats abans esmentades, Societat Civil Balear i PLIS Educación, amenacen novament l’escola en català. I, d’acord amb el modus operandi de la dreta, pretenen d’imposar la voluntat d’una minoria espanyolista, contrària a la nostra idiosincràsia com a poble, a través dels tribunals, com varen fer també amb el requisit lingüístic en l’àmbit sanitari —i que el Govern de les Illes Balears encara no ha recuperat.

Els qui critiquen el model d’escola en català, al·legant que els infants castellanoparlants tenen dret de rebre les classes en castellà, ignoren la situació sociolingüística de les Illes Balears, on la llengua catalana, tot i ser la llengua pròpia, es troba en una situació de substitució molt greu, com demostra l’Enquesta d’usos lingüístics (2014) de la Direcció General de Política Lingüística, una situació que afecta sobretot el jovent. Així doncs, fer que el castellà també sigui llengua vehicular a les aules —al pati ja ho és a bona part del territori illenc— no farà que els alumnes assolesquin un major nivell de castellà, sinó que els coneixements de català siguin encara menors, especialment entre tots aquells infants hispanòfons. De fet, no ens enganem, tots els infants catalanoparlants estan exposats al castellà mitjançant Internet, la televisió, els videojocs, les plataformes digitals, etc., mentre que la majoria de joves castellanoparlants, fora de les aules, viuen completament d’esquenes a la llengua pròpia d’aquest país, talment com les seves famílies.

En aquest sentit, és urgent que el Govern de les Illes Balears —la qual cosa afecta els tres partits que el conformen— comenci a treballar de valent per a recuperar la salut que tenia la llengua catalana fins al 2003, com apunta en diversos articles el professor Joan Melià, quan la normalització lingüística encara era una lluita compartida per tots els partits de centre-esquerra i esquerra d’aquesta terra. L’atac del govern de Bauzá va ser molt dur i va fer recular les polítiques lingüístiques contundentment, per això, ara més que mai, l’executiu d’Armengol ha d’impulsar una política lingüística valenta i decidida. Tanmateix, tots els qui vàrem ser part de la Marea Verda tenim les camisetes preparades per a tornar als carrers i defensar la llengua i l’escola en català, un model d’èxit que garanteix la cohesió social i la igualtat d’oportunitats entre tots els ciutadans illencs, més enllà de la llengua que parlin a casa.

És ben hora que el PSIB-PSOE, Podem i Més per Mallorca assumesquin la responsabilitat que els fou dada a les urnes en fer caure el PP de José Ramón Bauzá i duguin a terme el canvi que exigia la societat illenca: ja ha passat una legislatura, no podem perdre l’oportunitat que encara tenim. Ara més que mai és necessari conscienciar la població d’aquestes illes que la llengua pròpia, el català, és una eina de cohesió social de tots els ciutadans illencs, no només una assignatura més de l’escola. Així idò, s’ha de posar el fil a l’agulla per fer augmentar els àmbits d’ús de la llengua, especialment pel que fa als àmbits que afecten els joves —el sector audiovisual, els videojocs, YouTube, etc.—, i desenvolupar polítiques valentes que emparin els drets lingüístics de tots els catalanoparlants, perquè ningú pugui ser discriminat per parlar la seva llengua a ca seva, la qual cosa implica recuperar els drets lingüístics dels consumidors, així com impulsar lleis que regulin el paisatge lingüístic de les empreses i de l’Administració pública, especialment en l’àmbit sanitari, en la justícia i en els cossos i forces de seguretat.

Sobretot, emperò, és urgent que el Govern de les Illes Balears defensi l’escola en català amb tots els recursos que tengui a l’abast, car actualment és l’eix principal per a garantir l’ús del català dins la societat. Mentrestant, la societat civil, ben organitzada, ha de preparar-se per a tornar a recuperar els carrers en defensa de l’escola, com ja vàrem fer fa uns anys, per això és important que els partits del Govern treballin braç a braç amb Plataforma per la Llengua, l’Obra Cultural Balear i tots els sindicats educatius, especialment l’STEI-Intersindical, UOB i Alternativa. Al cap i a la fi, no podem perdurar com a societat, si renegam de la nostra cultura i la nostra llengua, car “la soca més s’enfila com més endins pot arrelar”.