Durant anys ens han dit que “vivim d’això”. Ens han dit que no teníem alternativa. Ens deien que si treballàvem dur, podríem arribar a ser com ells, que el destí era nostre. Ens deien que ho teníem tot per a fer-ho tot i que podíem fer-ho sols. Ara, les tornes han canviat. Diuen que toca unir-nos. La qüestió és, unir-nos per a fer què? La crisi sanitària ha posat de manifest una nova realitat: a dia d’avui no hi ha unitat possible per a salvar Mallorca, perquè l’illa es troba dividida entre aquells que viuen i aquells que tan sols poden sobreviure.

Els segons en són majoria. La majoria que viu surfejant la incertesa dels ERTO, els qui han d’acceptar qualsevol feina “perquè no hi ha res més i no podem dir que no”, els qui donen gràcies perquè tenen això o allò altre i van tirant, tots els qui han d’agafar la calculadora i, tanmateix, sempre els pega una suor freda per a poder sobreviure. A l’altre costat hi ha la minoria que representen els primers, els qui viuen. La minoria dels qui viuen aïllats del món entre privilegis i excessos, els qui socialitzen amb els amics de sempre i oculten més que no en sabem, els qui demanen ajudes públiques quan les coses van maldades, però llavors no volen contribuir al tresor social amb l’ecotaxa, sense adonar-se que la idea de “més ajudes i menys impostos” és un oxímoron, si és que saben què vol dir aquesta paraula. La minoria que sempre aposta al mateix joc, socialitzar els seus deutes i privatitzar els beneficis de tothom, perquè saben que ells no perden mai, com la banca.

“Vivim d’això”, sí, perquè no ens en queda d’altra. Però ja n’hi ha prou, s’ha acabat. La pandèmia ha demostrat que l’aposta per una economia basada en el monocultiu turístic condemna al poble quan, per les circumstàncies que siguin, ja no poden venir turistes. Aquell lema del “turisme crea riquesa” s’ha desmuntat a com un castell d’arena: hem duplicat el PIB,  però hem passat de ser una de les comunitats amb major renda per càpita a situar-nos al límit de la mitjana estatal.  En unes altres paraules: generar riquesa no és repartir-la ni garantir una vida digna per tothom. No debades, qui pot pagar un lloguer a Ciutat? Qui pot pagar un lloguer a un poble dormitori o a petites ciutats desindustrialitzades que han quedat a la perifèria? Qui no mira de malvendre sa finca des padrí, tot i que li pesa l’ànima com si la vengués al dimoni? Per això hem d’apostar per un canvi de paradigma, un gir econòmic i social al costat de la classe treballadora i precaritzada a partir d’un canvi de model socioeconòmic i la radicalitat democràtica, sempre en favor de les lluites populars. Ja n’hi ha prou de malviure amb les molles dels qui s’embutxaquen la riquesa que generam tots.

Mallorca, arran del boom turístic, ha viscut una desindustrialització constant: la indústria ha passat de ser el 38 % del nostre teixit econòmic a ser pràcticament inexistent, apostant-t’ho tot cap a una dependència del sector turístic i tota l’especulació financera i immobiliària que hi ha al darrere. A més, la base agrària tradicional del territori ha anat perdent importància en favor del tercer sector, que de mica en mica es redueix als grans hotels del tot inclòs. I aixó, any rere any el maó de la construcció, l’hotel i la terrassa s’han imposat com l’únic recurs de la nostra illa, amb unes conseqüències funestes: la destrucció del territori, la despossessió d'habitatges assequibles i la precarització del jovent i de tota la societat, amb sous baixos, estacionalitat, llargues jornades, externalitzacions de serveis... Han hipotecat els nostres somnis i les nostres vides.

Així doncs, la realitat mallorquina es dibuixa en el terreny d’unes desigualtats que impossibiliten la cohesió de la societat: l’heteronorma i la dissidència sexual, l’opressió del gènere i el patriarcat, el poder criminalitzador i les persones migrades, els interessos multinacionals i el comerç local, el sector turístic i els veïns, la precarització del treball i les elits de sempre, etcètera. Al capdavall, totes aquestes divisions es combinen en discriminacions múltiples, creant una frontera única entre el poble i una classe dirigent i elitista que impossibilita la democràcia. No ens en manquen exemples: el 20 % de les llars amb més renda acumulen sis vegades més riquesa que el 20 % de les llars més pobres; prop d’un 25 % de la població se situa en el llindar de la pobresa; som una comunitat que ens situam al capdavant del fracàs escolar arreu de l’Estat, entre d’altres.

Per tant, el relat del boom turístic com a miracle econòmic i generador de riquesa ja no s’aguanta ni amb pinces, sinó que més aviat penja d’un fil en què la majoria de la població sosté els privilegis i els beneficis d’una minoria. I, tanmateix, la història de Mallorca la fan aquells que serveixen les cerveses sense cobrar les hores que toca i les que netegen les habitacions dels hotels quan tenen l’esquena capolada per la sobreexplotació. Durant anys, la història de Mallorca l’han feta aquelles ripuntadores del sector tèxtil, ara deslocalitzat, així com tots aquells treballadors de les fàbriques que actualment es troben en desús. Durant segles, la història de Mallorca l’han feta els pagesos i pageses, alçant-se contra la tirania dels poderosos i cultivant la llavor del fruit. Aquesta és la història de Mallorca, una història contra les elits de sempre, contra aquells que duen anys enriquint-se sobre aquesta precarietat creixent.

Per això, la història de Mallorca és la d’aquells oblidats que fan de la nostra illa una terra fèrtil, rica i pròspera, però que a dia d’avui no troben com fer-ho en un model construït de cara a la mar i d’esquenes al camp. És la història dels pagesos que pateixen les conseqüències d’una manca de sobirania alimentària i de suport al petit productor. La nostra història és també la dels treballadors més formats que no poden tenir una feina útil per a subsistir, tots aquells investigadors, acadèmics, enginyers –la garantia de futur de cara al desenvolupament científic i industrial en termes de sostenibilitat– que han de fugir de l’illa que els ha vist néixer i que s’estimen. Aquesta és la història dels servidors públics: aquells que fa uns anys ens van treure a tots al carrer cridant que l’educació és la nostra salvació i tota aquella gent que fa mesos que ens estan salvant, fent hores a les UCI, els hospitals, les residències i les nostres llars... També és la història de les que, quan tothom estava a casa per a protegir-se de la pandèmia, donaven la cara a supermercats i a la resta de serveis essencials. La història de Mallorca és la de la majoria treballadora abocada a una precarietat estacional.

Durant anys ens han dit que no existim. Ara bé, la Mallorca precària, treballadora, discriminada, desnonada, maltractada, desterrada, diversa… existeix i lluita cada dia per a sobreviure. L’única Mallorca unida possible és la que feim cada dia, tirant endavant des dels marges. Alguns demanen auxili per a salvar allò que ens ha portat fins aquí. Un cop més ens demanen que els salvem. Nosaltres, però, sabem que sols ens salvarem nosaltres mateixos apostant per un futur sostenible, amb drets socials, amb serveis públics forts, apostant per les cures, garantint una renda digna... I ho sabem perquè ho feim dia a dia, des de baix, a cada poble i a cada barri. 

Les noves generacions d’aquesta Mallorca dividia tenim clar des d’on construir l’illa que volem i com unir el que, per benefici d’uns quants, s’ha dividit. Som els joves de les dues crisis, la del 2008 i la del coronavirus. No hem viscut res més que la precarietat. Mallorca Nova neix amb la força de la joventut i la intel·ligència del llegat de qui lluita, per aquest motiu, defensam un socialisme democràtic i popular com a base per a iniciar un camí nou que posi la vida al centre, ja que entenem que sense justícia social no hi pot haver llibertat i, per això, reivindicam que es garanteixin les condicions materials de tothom. En aquest sentit, l’emancipació s’ha de donar des de totes les lluites populars articulades contra els privilegis i els poderosos per a desmuntar el sistema establert i les actuals relacions de poder neoliberals que trunquen la nostra possibilitat de millora social i que fomenten el discurs de les desigualtats, dels privilegis i de l’opressió. Per això, aquest primer de maig ho tenim clar: és l’hora de refer Mallorca.