Una altra vegada assistim a una pujada de preus de l’energia. La factura de l’electricitat, que ja pica bastant de per si, té un competidor: l’encariment dels combustibles, en un cicle que previsiblement acabarà incrementant la inflació més del que s’esperava. Enfront d’aquesta situació, alguns, com el Govern espanyol, es limiten a culpar la situació d’excepcionalitat surgida arran de la guerra a Ucraïna. D’altres, com l'oposició de la ultradreta, fan gala d’un oportunisme ranci per a assenyalar un suposat enriquiment del Govern central mitjançant els impostos i reclamen, de passada, una suposada sobirania energètica que desconeixen.

Des de Mallorca Nova no ens estam d’assenyalar sense embuts que les posicions dels uns i dels altres no serveixen ni per a millorar la vida dels ciutadans de Mallorca ni molt menys per a avançar cap a una sobirania energètica, que és més necessària que mai. Així, la proposta de la dreta deixa lliure de culpa tant la configuració del mercat energètic com l’oligopoli empresarial (Endesa, Iberdrola i Naturgy) que, amb el control del 85 % del sector energètic, s’han lucrat en excés a costa de les necessitats de les classes populars. De fet, l’única sobirania que reclama la dreta és poder seguir enriquint les butxaques dels seus amics. En canvi, nosaltres reivindicam un canvi radical i seriós de les relacions de poder i del model de producció energètica que ens han menat fins aquí. Una proposta que ha de tenir, sempre, dues dimensions, a curt i llarg termini. 

A curt termini, el discurs de sempre sobre la rebaixa dels impostos és absolutament inútil i contrari als ciutadans. Els qui defensen aquest model com a suposada solució tan sols fan gala d’un oportunisme miserable amb arguments que freguen el negacionisme. El mercat energètic, tal com està configurat (amb el famós sistema marginalista) tendeix inevitablement a un increment de preus que ens obliga a pagar l’energia més barata al preu de la més cara. Ens remetem als especialistes sobre el tema: els diferents Governs espanyols del PP i del PSOE, que han atorgat cada vegada més quotes de poder a un oligopoli energètic que, ara com ara, els ferma de mans i peus. Valia la pena jugar amb la subsistència de les famílies per unes quantes cadires als consells d’administració d’aquestes empreses?

Ja n’hi ha prou d’enriquir-se a costa nostra: no és pobresa energètica, és una estafa energètica. És cert que el preu de l’electricitat assoleix màxims històrics, però també els beneficis nets de les tres empreses que controlen el mercat elèctric espanyol són històrics: uns 7.000 milions d’euros pel que fa a l’any 2021. Uns beneficis que, sobretot, satisfan les expectatives d’un grapat de fons d’inversió internacionals que són qui, en aquests moments, mouen els fils de l’oligopoli elèctric espanyol: BlackRock, Qatar Holding LLC, Norges Bank, The Vanguard Group, entre d’altres. Davant d’aquesta realitat, no hi ha cap solució al problema que no impliqui modificar el mercat energètic, atès que el sistema marginalista s’ha de substituir per un altre que garantesqui uns preus justos i que limiti els beneficis excessius de les grans companyies. 

En aquest sentit resulten interessants els projectes d’autoconsum, promoguts i finançats des del sector públic, que possibiliten l’energia solar fotovoltaica. L’aposta és clara: generar l’electricitat directament allà on es consumeix, sense la necessitat de construir línies d’alta tensió ni ocupar grans extensions de territori, únicament aprofitant les cobertes dels edificis ja construïts. Es tracta, per tant, de projectes de caràcter comunitari amb implicació dels actors locals: ajuntaments, ciutadans, cooperatives, associacions, empreses, etc. No podem permetre que el mateix oligopoli elèctric lideri les actuacions en matèria de transició energètica. Per això, és indispensable crear comunitats energètiques locals, a partir d’una gestió pública, descentralitzada i municipal, que garantesqui als usuaris el subministrament d’energia a preu de cost.

Petites iniciatives com aquestes que ja s’estan duent a terme a l’illa són clau per a avançar cap a la sobirania energètica i la transició cap a les renovables, alhora que permeten que el canvi de model s’engegui des de baix i amb un clar caràcter democratitzador. Tot i això, sabem que aquesta proposta no és de realització immediata. Per això, de moment, la solució ha de ser prendre mesures cosmètiques, com abaixar l’IVA, sinó que cal una línia d’ajudes directes a les famílies, que permetin afrontar el cost d’una factura que no fa més que augmentar. I això s’ha de fer mitjançant un impost especial als beneficis de les energètiques. És ben hora que l’Estat protegesqui els ciutadans, en comptes de mirar pels beneficis aliens.

El mateix val per a l’increment dels preus del carburant, que està augmentant la frustració dels consumidors i la resposta del sector del transport. Novament, alguns ens volen fer creure que simplement abaixant impostos és possible aturar aquesta tendència. Allò que s’obliden d’esmentar és que el mercat internacional del petroli també es configura a partir dels interessos dels països i les empreses productores, que la patronal es nega a assumir el cost de la inflació i que el petroli no és etern. A més, igual que passa amb les elèctriques, les principals empreses que controlen el mercat espanyol han augmentat els beneficis aquest darrer any: 6.615 milions d’euros BP, 2.499 Repsol i 661 Cepsa.  Així idò, davant el model de mobilitat basat en la benzina i el cotxe privat, cal apostar de manera decidida pel transport públic de qualitat i per un model laboral i d’ordenament territorial que permeti reduir la mobilitat per carretera i els desplaçaments diaris a Ciutat.

Però no siguem il·lusos. Els reptes que tenim per davant no s’esgoten amb mesures a curt termini. La guerra ucraïnesa i les sancions creuades entre Rússia i els països de l’OTAN han tornat posar sobre la taula que el problema és estructural. Cal avançar cap a la sobirania energètica en favor de la ciutadania, és a dir, s’ha de reduir la dependència que tenim de l’exterior i dels interessos privats. Sabem que la dreta s’hi suma ara, de forma vaga i oportunista. Tanmateix, la sobirania no consisteix a incrementar les empreses productores d’energia nuclear. De fet, no podem assolir-la, si continuam dependent del petroli, gas, carbó o urani que, en la seva major part, haurem d’importar de l’exterior i que són en mans privades o tacades de sang. Que no ens facin creure que la sobirania és augmentar la dependència energètica, tant de l’estranger com d’empreses privades. 

La sobirania energètica és construir des del bé comú: resilient, popular i democràtic. La vertadera sobirania només serà possible en el marc d’una transició energètica, que pivoti sobre l’Estat i la política. Necessitam empreses públiques capaces d’oferir energia produïda de manera renovable i que no avantposin els interessos dels accionistes al de la ciutadania, així com una banca pública d’inversió que impulsi aquesta transformació. En resum, hem de recuperar la política industrial que el neoliberalisme ens va robar i sumar-la a una política energètica valenta al servei de la transició ecosocial per tal de retornar a la democràcia allò que no hauríem d’haver cedit mai: el benestar de la societat.  Això és el que significa per a nosaltres la sobirania energètica.