El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) ha dictaminat a favor del recurs presentat per HABTUR (Associació d’Apartaments i Habitatges de Lloguer de Temporada) respecte a la zonificació del lloguer turístic que s’aprovà per ple a l’Ajuntament de Ciutat el 2018. Segons el TSJIB, l’acord al qual arribà l’Ajuntament de Palma, quan Toni Noguera era batle, vulnera els principis de proporcionalitat i necessitat, ja que prohibeix la comercialització d’ETH en edificis plurifamiliars.

La decisió del TSJIB posa sobre la taula el vincle entre dos dels elements més candents de l’actualitat illenca: la massificació turística i l’accés a l’habitatge. I és que, segons Terraferida, l’increment de places turístiques des dels anys 2000 s’explica, principalment, per la proliferació d’habitatges turístics. Un fet que s’afegeix a la creixent adquisició, per part d’estrangers de rendes altes, d’immobles (sobretot en els centres històrics de pobles i Ciutat), d’ús turístic o dedicats a la pura especulació. Per tant, l’habitatge es troba en un estat avançat i continu de mercantilització, accentuant les dificultats de les classes populars illenques per accedir-hi.

D’aquesta manera, la sentència del TSJIB escenifica molt bé el marc hegemònic on es mou la judicatura, ja que posa sobre la taula la qüestió de qui la pertanyen els barris i els centres… I, també, de quin costat estan els poder fàctics. És a dir, evidencia la lluita eterna pel dret a la ciutat. I, de la mateixa manera, evidencia l’abisme existent entre el poder judicial i la sobirania de les cambres representatives emanades de la voluntat popular. De fet, la normativa ara tombada pretenia donar resposta a la interacció de les problemàtiques d’habitatge i massificació turística abans comentades, les quals s’insereixen dins unes preocupacions que venen d’enrere, sigui des de l’esfera política o des de les demandes de la societat civil.

Pel que fa a la massificació turística, el 2017 se’n va fer la primera manifestació en contra. Ara bé, les mesures preses davant l’augment constant del turisme a les Illes es troben ja als anys vuitanta: els decrets Cladera I i II, l’ordenació de l’oferta turística de les Illes Balears, el decret de suspensió i caducitat d’autoritzacions prèvies per construccions, obres i instal·lacions de les empreses i activitats turístiques o els plans d’Ordenació de l’oferta turística; encara que aquests afectaven, principalment, als hotels. La problemàtica del lloguer turístic a les illes Balears va aparèixer els anys noranta, tot i que aquesta no es trobava regulada. D’aquesta manera, varen venir anys de creixement desordenat de l’habitatge vacacional. 

La primera llei reguladora del lloguer turístic apareix en el 2005 i, des de la seva aprovació, les places augmentaren fins al 2007-2008, quan van començar a disminuir arran de l’esclat de la crisi econòmica. El 2016, a mesura que la recuperació econòmica anava avançant, els habitatges de lloguer turístic van ser la segona opció d’allotjament pels turistes, després de l’oferta hotelera; iniciant-se així una dinàmica que s’ha incrementat durant els darrers anys. Tot això sense tenir en compte tots els habitatges de lloguer turístic que operaven (i operen) al marge de la legalitat. De fet, es calcula que el 2017 hi havia 45.000 habitatges de lloguer turístic, dels quals només 14.000 estaven legalitzats. D’aquí s’esdevé un marc regulador que va permetre el creixement per sobre dels límits de resiliència econòmica, social i ecològica.

Davant una situació de creixement descontrolat i insostenible del turisme, de l’abús desmesurat del lloguer vacacional i l’expulsió de residents d’habitatges per l’augment constant del preu, l’Ajuntament de Palma decidí dur a terme aquesta mesura que el tribunal qualifica de “prohibitiva i extrema”. Una mesura que va néixer d’una iniciativa popular liderada per la Federació de Veïns de Palma davant la massificació turística de la Ciutat i que se situa, com hem assenyalat, en un context d’emergència residencial i creixement desmesurat del lloguer vacacional. Ara, el TSJIB ha donat la raó als interessos empresarials, considerant que “las finalidades públicas perseguidas pueden obtenerse a través de medios menos radicales”. Perquè clar, el lliure mercat que duu intrínsec el capitalisme de sol i platja “debe conjugarse con los intereses generales”; però tampoc ens hem de passar: “el mercat és el mercat”, diuen...

En aquests termes, el TSJIB no veu necessària la prohibició del lloguer turístic a una ciutat on el preu d’un habitatge de 80m2 era d’uns 150.000€ al 2016 i ara se situa entorn dels 250.000 €. De fet, considera que és una mesura desproporcionada per una ciutat d’una Comunitat Autònoma on el preu de l’habitatge ha augmentat un 51% els darrers cinc anys i un 3% si ens centram en el darrer any. És a dir, actualment el preu de l’habitatge a Palma es troba per sobre dels preus que hi havia en els moments anteriors de la crisi financera del 2008, quan la bombolla immobiliària va explotar. Tot això en el territori de l’Estat on, segons les previsions, més augmentarà la població en els pròxims deu anys.

La primera imatge que qualsevol es pot imaginar quan es parla de turisme i Palma és el centre de la ciutat, tot i que convé remarcar que aquesta problemàtica residencial s’escampa pels barris populars, amb rendes més modestes, que es veuen amenaçats per l’augment dels lloguers i la pressió immobiliària. Igualment, el problema el trobam a la resta de l’illa, sobretot en aquells municipis propers a la costa, tot i que també en els pobles de l’interior. A més, tot això va acompanyat d’un procés d’urbanització massiva al servei d’un sector turístic immobiliari dominat per fons d’inversió, constructores i grans empreses; amb un modus operandi concret i devastador pels veïns i veïnes: comprar, expulsar, reformar i vendre.

No hi ha dubte que el monocultiu turístic destrossa el paisatge, posa en risc la biodiversitat i augmenta el consum de recursos; contribuint així al canvi climàtic. Però tampoc hi ha dubte que el causant de l’augment continu dels preus abusius dels habitatges i lloguers és aquest mateix model econòmic. I quan es xerra d’habitatge o de lloguer s’està xerrant de casa i de vida, s’està xerrant d’un bé essencial i un dret bàsic. I aquí és on convé assenyalar i definir el capitalisme de sol i platja com a insostenible, ja només des d’un punt de vista ecològic, sinó també social, ja que dificulta l’estabilitat i la garantia d’unes condicions materials de vida dignes en aquesta terra.

D’aquesta manera, la sentència de TSJIB dibuixa un cop més la frontera infinita de Mallorca: el marc hegemònic del neoliberalisme turístic s’imposa a l’illa en contra de qui demana una ciutat habitable. En unes altres paraules, qui genera el valor únic que té Mallorca i Ciutat -tant a l’àmbit cultural, econòmic, social- són els seus habitants. Ara bé, la lògica sistèmica necessita apropiar-se d’aquest valor, desposeint als mateixos ciutadans del dret a viure a la ciutat que entre tots hem fet. La normativa tombada pel Tribunal ha estat el darrer intent seriós de frenar aquesta despossessió agosarada. Un cop més, la judicatura escenifica el biaix que té.

Un dels col·lectius que més pateix les conseqüències d’un turisme desmesurat i d’una crisi climàtica, social i residencial que li ve associada és el jovent. La joventut mallorquina viu en una precarietat creixent que li accentua aquestes dificultats d’accés a l’habitatge i que pateix de primera mà les conseqüències que té pels seus barris la massificació turística: tancament de comerços de proximitat, impossibilitat de feines qualificades, escassetat de recursos natural per sobreexplotació… És per aquest motiu que des de Mallorca Nova ens oposam frontalment a la sentència, perquè creiem que fan falta mesures radicals. Fan falta mesures radicals quan no podem viure a la nostra ciutat. Fan falta mesures radicals quan s’accentuen les desigualtats entre qui té propietat i qui no. Fan falta mesures radicals quan superam els sostres de sostenibilitat ambiental. Fan falta mesures radicals per seguir avançant i prosperant, sempre!

Mallorca Nova té clara la ciutat i l’illa que vol: una ciutat i una illa democràtica, que parteix de les necessitats dels seus ciutadans, que genera espais comuns de trobada, que es basi en la cohesió social i que garanteixi els sostres de resilencies socioeconòmiques i ambientals. Tot això, sols és possible amb l’aposta de normatives de radicalitat democràtica: on preval l'interès general dels ciutadans i el fruit d’una governança amb els moviments socials i la ciutadania, mai amb les elits. En aquest sentit, exigim una ordenació valenta del lloguer vacacional i una normativa de regulació del preu del lloguer. El dret a la ciutat, a l’illa i als espais naturals del jovent no poden ser un privilegi en mans de les elits, sinó una oportunitat en mans de tothom per tenir una vida digna.