El que no és el 8M

Ni balls, ni cants ni batucades. El 8-M no és cap celebració 
Foto: Margalida Munar Socias
Foto: Margalida Munar Socias

Són les 18.30h d'un 8 de març. A Barcelona, Passeig de Gràcia comença a tenyir-se de lila. Però no d'un lila tan intens com en anys anteriors. En un any normal, aquí on ara es pot passar sense problema i ningú es frega els colzes, no hi cabria ni una agulla. Aquest, però, no és ni un any ni un 8-M normal. Som a 2021 i el dia d'avui és un Dia Internacional de la Dona marcat per una epidèmia també internacional que ens ha capgirat la vida a cada un i una de nosaltres, i encara més la de les dones. I ens ha canviat, també, les formes de relacionar-nos i de manifestar-nos. La d'avui serà una manifestació estàtica. On no hi cabrem totes, però les que hi som cridarem també per les que no hi són. Perquè malgrat els esforços d'alguns d'impedir aquesta marxa pel temor que fa perdre el poder, aquí ens trobem les feministes intentant fer justícia en un dia més, d'un any més, anormal. Ens separa un metre i mig d'una de l'altra, i encara que pugui semblar que estem distanciades, estem més unides que mai. Això ja no és una marea lila, sinó un exèrcit lila que ha vengut a lluitar de manera ordenada. A les dones mai ens ha calgut la força, ens basta amb el seny. Això ja no té marxa enrere.

Estem repartides en trams. Al primer, el més proper a Plaça Catalunya, es dóna el tret de sortida a aquesta manifestació marcada per la nova normalitat. Comença a sonar una batucada i els cops de tambor s'estenen per tota l'avinguda fins a arribar a Diagonal. Les dones ballen. També hi ha homes. Pocs, però n'hi ha. També ballen. Les batucades i els balls comencen a fer-me dubtar. No fa ni dos dies les xarxes s'omplien d'indignació pels insults masclistes d'uns reporters de RTVE a les actrius Daniela Santiago i Marta Nieto en el directe de la nit dels Goya que se'ls va escapar silenciar. On han deixat les feministes tota aquella ràbia perquè ara estiguin ballant?

A algun racó de la primera fila, al ritme de les baquetes, alguna comença a cantar -"els carrers seran feministes", "no estamos todas, nos faltan las muertas"- i els càntics aviat s'estenen entre la resta. Seguint el compàs de la música, les feministes coregen algunes rimes -"visca visca visca, la vaga feminista"- i al meu costat una de les organitzadores explica a una reportera de La Sexta que "malgrat els intents d'aturar-nos, el 8-M s'està celebrant respectant les mesures de seguretat per la Covid". "El 8-M és una celebració", reitera davant la càmera. Segons després, record el primer titular del telenotícies d'aquest migdia: "Una mujer resulta herida grave tras ser apuñalada por su expareja en València". En el meu cap, interrogants. "Visca la vaga feminista"? És això el 8-M? És una celebració? Per què feim vaga?

Arribem a l'equador de la manifestació i és l'hora de dir unes paraules. La que coordina els cors agafa el megàfon i centra la denúncia en el fet que la crisi socioeconòmica generada per la pandèmia ha eixamplat més encara la bretxa de gènere. Les dones han tengut moltes més dificultats a l'hora de conciliar la vida laboral amb la familiar. Sectors com el sanitari i el de pal·liatius tenen mà d'obra majoritàriament femenina. Un nombre elevadíssim de dones que durant el confinament han hagut de combinar el treball amb una doble càrrega de feines domèstiques que segueixen sense repartir-se equitativament. En el discurs també s'ha denunciat l'augment desorbitat de desnonaments que en xifres ens han afectat més a les dones i que representen "una greu vulneració dels Drets Humans". La portaveu ha exigit polítiques públiques ambicioses que garanteixin l'accés de totes a l'habitatge.

De fons, sonen siulets, sorolls metàl·lics dels estris de cuina que fan picar les feministes. Gir la vista un moment. Hi ha moltes pancartes. Estàtiques i separades. Dos cartells atreuen especialment els meus ulls. En un hi ha escrit el vers "la talla treinta-y-ocho me aprieta el chocho" i en l'altre, unes paraules -"estoy hasta el..."- acompanyades d'un dibuix -una vulva en tamany gegant-. Torn a mirar a l'inici del meu tram, on hi ha la dona de lila del discurs. El manifest arriba al final. L'organitzadora i membre del col·lectiu Vaga Feminista, megàfon en mà, demana al Govern que aprovi definitivament la proposta de llei trans que permetria el canvi de nom en el registre civil sense l'aval mèdic ni un tractament hormonal ni quirúrgic. Reafirma que "no hi ha feminisme sense les trans, les lesbianes ni sense les nostres companyes racialitzades" i tot seguit demana un minut de silenci "per les que ja no hi són" i per totes les víctimes de violència masclista. La batucada s'atura. Les dones deixen de ballar per encendre una llanterna lila que tenen als mòbils. Ara sí, silenci. Ara sí, torn a saber què he vengut a fer aquí. No he vengut a celebrar res.

Poc després, acaba el minut de silenci i la batucada engega de nou la seva a marxa. Amb ella, tota la resta. Tornen els balls i tornen els cants. -"El patriarcado se va a caer, se va a caer"; "la calle es nuestra, ninguna agresión sin respuesta"-. "Segur que tombem el patriarcat ballant", me dic interiorment a mi mateixa. Torn a mirar cap a dalt. Al cartell on presumptament s'ha de llegir "estoy hasta el coño" i me venen a la ment les darreres frases del manifest. "No ens oblidem d'elles, les dones trans. Que no per no tenir vagina són menys dones i pateixen una doble discriminació", deia la coordinadora. I és ver. Llàstima que avui aquí ningú les hagi representades. I que s'hagin oblidat, també, de les lesbianes i les racialitzades. Ja les podrien haver incloses en alguna pancarta o en alguna cançó, si és així com consideren que es fa una reivindicació.

Això s'acaba i és hora de tornar a casa. Ja fa fosca i me toca tornar tota sola. Avui m'agradaria no tenir por. Però després de la notícia que he llegit el matí en portada, me resulta impossible evitar-ho. A la meva ment, tots aquests pensaments sonen més fort que qualsevol tambor, però encara puc sentir algunes lletres de fons: "l'únic terrorista és l'Estat capitalista / ens volem vives, vives i rebels", "si ens toquen a una, ens toquen a totes", "així així, ni un pas enrere / contra el patriarcat, acció directa”.

Passeig de Gràcia es va buidant respectant l'ordre i les marques blanques pintades a terra per garantir les distàncies s'obren pas entre el lila. Enfora, se segueixen sentint alguns versos que s'allunyen -"sense les dones no hi ha revolució"-. Una revolució que és més necessària que mai. Però això no són formes de fer-la. Perquè, a tots aquells que ho estiguin veient per la televisió: No. El 8-M no és una celebració. És una vaga. Una reivindicació. I mentre continuem demanant justícia així, queda molt perquè sigui una celebració.

Escrit per una privilegiada blanca, cis i hetero.

 

comentaris