Un Estat que carrega contra la víctima: el millor còmplice del violador

foto: EFE
foto: EFE

De ben segur que us sonarà la cançoneta convertida en himne reivindicatiu de les protestes feministes. De les marxes per la igualtat i contra la violència de gènere. De ben segur que aquests dies, tot i l'intent dels mitjans d'eclipsar amb el tema de la Cimera pel Clima celebrada a Madrid, la COP25; sabreu el que ha passat a Turquia durant una manifestació contra els feminicidis i la inacció del Govern.

Supòs que, tot i el rebombori de l'arribada de Greta a la capital espanyola i els merescuts insults de Javier Bardem a Almeida, el batle de Madrid, sou conscients que a Istanbul, la policia, el poder, s'ofenen per una simple cançó que s'ha convertit en tot un clam feminista transnacional.

I és que, no és d'ara que la lletra i coreografia d'"El violador eres tú" inunda les protestes contra la violència sexual o física cap a les dones. Tot va néixer fa poc més d'un any a una petita ciutat de Xile, on un col·lectiu feminista reduït, Las Tesis; van decidir fer una cosa innovadora: agafaren texts d'escriptores feministes i, adaptant-los, crearen coreografies per fer arribar el missatge lluny. Tan lluny possible. No hi ha dubte, a dia d'avui, que ho han aconseguit. Tot i que la victòria no sembla haver estat plat de bon gust per a alguns.

En efecte, la melodia d"El violador eres tú", que us deu ressonar al cap en llegir aquestes línies, s'ha convertit en un fenomen global. En un moviment transnacional. En un crit per la igualtat que, ‘quina llàstima’, ofèn. Però en un crit més que necessari. I és que, segons les Nacions Unides, una de cada tres dones en tot el món sofreix maltractaments pel simple fet de ser-ho.

Des del 25 de novembre de 2018, el Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona, quan es va representar per primera vegada a Santiago de Xile; el ball i la cançó no ha aturat de travessar fronteres. S'ha estès a Bogotà, Caracas, Mèxic, Lima, Nova York; Madrid, París, Berlín, Nova Delhi; a tot Catalunya i fins i tot a les Balears. El diumenge passat, va arribar a Istanbul, on la lletra ha intimidat al poder. Una intimidació que no fa més que validar-la: "El patriarcado es un juez, que nos juzga por nacer y nuestro castigo es la violencia que no ves".

En efecte, el patriarcat, en aquest cas la policia turca i els antidisturbis; va carregar contra unes tres-centes dones manifestants que cantaven i interpretaven la cançó. Els agents, a més, en van detenir unes quantes durant la dissolució de la protesta. A cops de porra i a pots de gas pebre; el poder es feia còmplice de la violència masclista. Es feia confident del violador, es convertia en l'agressor i reafirmava que el patriarcat segueix ben clavat a les arques de l'Estat.

I és que, a Turquia, on la violència contra les dones és el tema més d'actualitat que hi ha perquè cada setmana les portades dels diaris s'inunden d'imatges de joves assassinades per les seves exparelles; un missatge "bondadós" no pot servir per lluitar contra aquesta aberració. Un missatge agradable, que no sigui trencador, no acabarà mai amb què a la ciutat turca, només durant el 2018, 440 dones van ser assassinades en mans d'homes. A Espanya la xifra va ser de 47, només perquè us serveixi de comparativa.

Es veu que una lletra així: "Y la culpa no era mía, ni dónde estaba ni cómo vestía. El violador eres tú. Son los jueces, el Estado, el presidente. El Estado opresor es un macho violador" són ‘ofenses a l’Estat'. És l'Estat qui se sent atacat, malmès; arraconat. La víctima és l'Estat, no les dones, a qui ens maltracten, peguen, violen i maten. 

A Turquia, van ser les manifestants les que van 'violar' el Codi Penal turc i no els culpables dels 440 assassinats ocorreguts el 2018. És un insult a la dignitat que siguin elles, set manifestants, a qui se'ls hagin imposat penes d'entre sis i 24 mesos de presó per "l'ofensa pública a la nació turca, l'Estat, el Parlament, el govern i els cossos judicials". A més de per cometre el delicte d'"insults al president", clar.

I amb tot això, després hem d'aguantar que ens acusin de 'bé que callam' quan es dóna a la inversa. Quan és l'home la víctima. Sent tan conscients com nosaltres que, les vegades que succeeix en aquest sentit, no s’acosten ni prou fer-s'hi als de violència masclista. “Sí”. Hem d’aguantar-nos la ràbia i suportar que alguns diguin que no és violència masclista, que és "violència domèstica". Què ho diguin representants de partits polítics amb un pes tan gros com el del PP, quan Casado va ratificar el discurs de Vox; o Ciutadans. Què parlin de 'feminisme liberal' quan la seva voluntat mai ha estat la igualtat, i que es posin l'etiqueta de 'feministes' quan la seva intenció no és més que la de prolongar el patriarcat.

 

El patriarcado es un juez

que nos juzga por nacer,

y nuestro castigo

es la violencia que no ves.

 

Es feminicidio.

Impunidad para mi asesino.

Es la desaparición.

Es la violación.

 

Y la culpa no era mía, ni dónde estaba ni cómo vestía.

El violador eres tú.

 

Son los pacos,

los jueces,

el Estado,

el presidente.

 

El Estado opresor es un macho violador.

El violador eres tú.

 

Duerme tranquila, niña inocente,

sin preocuparte del bandolero,

que por tu sueño dulce y sonriente

vela tu amante carabinero.

El violador eres tú.

 

I és així com s’ha d’anomenar. Deixem d’encobrir-ho.

Comentaris