'El que és individual és polític'. Crec que no hi ha cap frase que defineixi millor tot el que està succeint aquest segle XXI. El sindicalisme, el feminisme: tota mena d'associacionisme. Avui, però, vull centrar-me en l'ecologisme. Vull dedicar una estona a les notícies climàtiques, perquè a aquells a qui el planeta sí que ens importa només podem sentir angoixa davant titulars com: "Los efectos de la 'plastiesfera': en 2050 el plástico del mar pesará más que todos los peces" o "El 97% de la población de tigres de todo el mundo ha desaparecido y el ser humano es el responsable".
I és que, aquests dies hi ha hagut molt de rebombori sobre la desforestació de l'Amazones. Les xarxes socials s'han omplert del hashtag #PrayforAmazonia i d'una gran quantitat de publicacions que anaven dirigides a visibilitzar allò que els mitjans de comunicació, fent un treball nefast guiat per interessos, han ocultat durant tant de temps.
El fet és, però, que els humans que intentem respectar al màxim i tenir cura del medi ambient sempre anem més enllà i no només ens manifestem quan els casos es fan virals. Que millor això que la passivitat, tot s'ha de dir. Però hi ha moltes més notícies sobre el clima a tenir en compte abans de passar a parlar del que succeeix al Brasil, que no deixa de ser aterridor. I és que, així com no només s'està cremant Amèrica del Sud, així com l'Àfrica Subsahariana, Tailàndia o l'Àrtic també són víctimes de les flames per l'acció humana; molts més llocs estan en alerta vermella per culpa nostra.
"Los pescadores filipinos recogen más plástico que peces", “Groenlandia pierde 11.000 millones de toneladas de hielo en un solo día” o "España consume casi tres veces más recursos naturales que los que marca el límite de sostenibilidad" també són realitats de les quals hem de ser conscients. En efecte, de la primera ja n'estàvem prou assabentats. El problema del plàstic és esgarrifós: cada any acaben a l'oceà uns vuit milions de tunelades de plàstic, un material que pot tardar segles (o més) en descompondre's i desaparèixer. A més, cada minut es compren un milió de botelles de plàstic i a l'any s'utilitzen 500.000 milions de bosses.
Jo que voleu que us digui: que tots aquells que consideren que els ciutadans corrents no en som culpables de tot això, que els responsables són les empreses... Tenen part de raó, però potser haurien d'observar per a qui treballen aquestes societats. I és que, dir que nosaltres, reciclant i disminuint el consum, tanmateix no podem canviar res; és la postura més mediocre que hi podria haver. D'acord que el mal primordial el causen les grans plataformes, però sabent que elles no canviaran la seva forma de produir i fer negoci, la responsabilitat de canviar-ho i d'actuar ens recau a nosaltres.
Quant a què Groenlàndia es fon a un ritme rècord, la majoria (llevat dels d'extrema dreta) fa molt que sabem que l'escalfament global i el canvi climàtic existeixen i que no són un invent d'alguns anticapitalistes. No obstant això, per aquells que no consideren necessari reutilitzar ni disminuir el consum (d'aigua, de plàstics, de productes que vénen de l'altre cap de món...) encara hi ha molts més estudis que potser els anima a fer-ho.
El catedràtic de Salut Pública de la UAB i investigador, Miquel Porta, va advertir a una entrevista a Món Planeta que "mengem plàstic cada dia i orinem plàstic cada dia". És a dir, que la contaminació arriba a tal diàmetre d'extensió que a tots els humans hi trobem presència de components tòxics. A més, Porta assegurava que els contaminants, a dosis baixes constants al llarg de tota la vida, contribueixen a la infertilitat, l'endometriosi, malformacions congènites, trastorns hormonals, diabetis i també a malalties neurològiques, immunològiques o autoimmunes.
Almanco si no ho fem pel planeta, fem-ho per la nostra salut; no? De fet, la crisi climàtica i els problemes de salut que causa encara van més enllà. Des del 1950, els episodis de calor extrema a Europa s'han triplicat i els de fred s'han reduït a la meitat. Els dies de calor no només han augmentat en nombre, també en graus: 2,3° més. A sobre, l'Organització Mundial de la Salut estima que, entre el 2030 i el 2050, fins a 38 mil persones majors moriran per l'exposició a altes temperatures. Fem alguna cosa?
Únicament el cas d'Espanya ja és terrible. En efecte, el passat 28 de maig, Espanya va sobrepassar la capacitat anual d'explotació sostenible de recursos (15 dies abans que el 2018). La situació a Europa, però, és encara pitjor i el ritme és depredador. En el conjunt de països de la UE, el balanç de recursos naturals va entrar en números vermells el passat 10 de maig, amb un gran desequilibri respecte a altres zones del món. A principis dels 70, els recursos de la Terra eren més que suficients. Avui, farien falta 1,7 planetes per abastir de manera admissible totes aquestes necessitats.
Ara ja sí, anem a la desforestació d’Alaska, Sibèria i de l’Àfrica central, i a la primera sentència que 'el que és personal és polític'. I és que, el nombre de focus de foc que pateix el Brasil és enguany 83% superior al del mateix període de 2018. Com ja sabeu, la proliferació dels incendis té el seu origen en la desforestació, però la causa principal és l'arribada a la presidència de Jair Bolsonaro. De fet, d'ençà de l'arribada del d'ultradreta la desforestació s'ha incrementat un 273%. A més, amb Bolsonaro ha augmentat l'ocupació il·legal de terres de selva i el permís per especular i vendre-les. Avui, el poderós sector agropecuari brasiler té carta blanca per instal·lar grans àrees de pastura o cultiu, i acabar amb tot el que vengui per davant.
Les dades recopilades per l'agència espacial del Brasil són horrífiques: senyalen una desforestació de més de 4.500 quilòmetres quadrats, un fet que suposa un creixement en la desaparició de la superfície d'un 15% respecte de l'any passat. Cada minut desapareix una superfície de selva equivalent a un camp de futbol.
Com ja s'ha dit, però, Amèrica del Sud no és l'únic focus d'incendi i la divulgació a través de xarxes ho hauria d'englobar tot i alertar que, encara que l'origen de tot és la mala gestió política i les pràctiques agrícoles; davant la inacció dels governants, els únics que podem fer alguna cosa de per ara som nosaltres. És cert que no podem ser herois. Que no podem canviar-ho tot sense l'ajuda de les ciutats i de les empreses. De totes maneres, ens hauríem d'interessar i preocupar per tot (no només pel que és mediàtic), i fer allò que estigui en les nostres mans per millorar-ho.
L'acció individual és necessària i eficaç, i per raons ètiques tenim l'obligació de fer coses. Perquè, encara que en un principi ens pugui semblar que no, són moltes aquestes coses que podem fer per aconseguir un planeta una mica més net i més habitable. De fet, penseu amb una cosa: si tots fem el que està al nostre abast, si tots duem a terme accions individuals; deixaran de ser actes aïllats i es convertiran en estructurals. Estem en deute amb el planeta, així que actuem. Si els polítics i les empreses no prenen mesures, prenguem-les nosaltres.