Eleccions regionals a Alemanya, crisi de la socialdemocràcia a Europa?

Eleccions regionals a Alemanya, crisi de la socialdemocràcia a Europa?
candidats de Die Linke, que ha guanyat a Turíngia - foto: ElPaís
candidats de Die Linke, que ha guanyat a Turíngia - foto: ElPaís

Les eleccions regionals de diumenge a Turíngia han suposat uns dels pitjors resultats del partit socialdemòcrata alemany, un 8,2% dels vots en unes eleccions a on compartia govern amb els excomunistes de Die Linke i els Verds.El que va ser el model referencial del socialisme democràtic durant els anys setanta ara pateix un greu daltabaix en el país que va ser el bressol del moviment socialdemòcrata europeu.

El mateix li va passar a les eleccions generals l'any passat al partit socialdemocrata suec.En el poder des del 1932, han governat pràcticament durant 80 anys.La socialdemocràcia sueca va ser el referent moral del socialisme democràtic europeu de la postguerra.Feia possible aplicar postulats progressistes en un país amb un model socioeconòmic capitalista.

Els trenta anys gloriosos (1945-1975) , varen els anys daurats del moviment. L'Europa de postguerra va construir l'estat del benestar que va permetre satisfer els anhels de justícia social d'una classe obrera molt tocada per la guerra i que no volia repetir l’experiència dels terribles anys trenta.

Qui més se va beneficiar de comunisme varen les classes mitjanes europees occidentals que no el varen patir directament.El capitalisme tenia por de comunisme oriental i va fer tot el possible per evitar la possible influència que aquesta ideologia pogués tenir sobre amplis sectors populars.

La socialdemocràcia va contribuir a domesticar la classe obrera, la va assimilar al sistema i li va fer oblidar qualsevol veleïtat revolucionària.Les polítiques de tipus keynessià foren molt efectives per garantir cicles econòmics expansius. El PIB creixia entorn d'un 6% a l'any i això va permetre fer efectiu el Welfare State: sanitat i ensenyament universal, subsidis d'atur, pensions garantides així com amplies ajudes socials per els fills i per a l'habitatge.El lema «del bressol a la tomba» semblava pensat per a l'ideari socialdemocrata.

El pacte no escrit entre el socialisme democràtic i la dreta democristiana per bastir l'estat de benestar va possibilitar que la classe obrera europea assolís un nivell de vida mai vist abans.

La crisi de 1973 va suposar l'inici del fi d'aquest cicle hegemònic on la socialdemocràcia va ser incapaç de donar resposta a la crisi del petroli amb els postulats tradicional keynessians.Les idees de Milton Friedman, premi Nobel d'Economia el 1976, seran el referent d'una nova dreta cansada ja de les concessions fetes i que desitjava aplicar la nova ideologia, el neoliberalisme, sense contemplacions.

El Xile de Pinochet va ser el primer país del món en aplicar els postulats neoliberals: privatitzacions, polítiques econòmiques de caire monetarista on el control de la inflacció i del tipus d'interès eren fonamentals, tot acompanyat d'un profunda desregulació del mercat laboral i el desballestament del sector públic que ben aviat seria privatitzat. Si en principi es va fer servir una dictadura per aplicar aquest programa, amb resultats catastròfics per als sectors populars, a partir del 1979 serien els EEUU i la Gran Bretanya els que començarien a aplicar polítiques neoliberals en sistemes democràtics.

Aquests seran els primers anys de crisi i desconcert del moviment socialdemocrata europeu. Ni les victòries a França el 1981 i a l'Estat espanyol el 1982 varen poder fer res per aturar la crisi del moviment. Allà on governava aplicava postulats neoliberals i s'allunyava dels seus principis ideològics.

La caiguda del socialisme real va suposar per al capitalisme la seva victòria moral.L'enemic havia caigut, el seu sistema era un fracàs i el que s'imposava era el model occidental. Gorbachov somiava amb un model suec per al seu país: transformar el paradís comunista en un paradís socialdemòcrata . El que va passar de fet va ser més semblant al Xile de 1973. Privatitzacions salvatges en benefici dels oligarques amb àmplies capes de la població a l'atur, tot acompanyat del desballestament del serveis que l'estat donava de franc i que la població donava per suposats: sanitat, habitatge, ensenyament, feina,etc. Es calcula que un 60% de la població de l'antiga Unió Soviètica va baixar el seu nivell de vida a uns nivells propers a la pobresa.No hi hagué cap pla Marshall per a l'economia soviètica. Com va afirmar l'historiador marxista anglès Eric Hobsbawm “ el capitalisme a partir d'ara té barra lliure”.

El perill que tan havia preocupat el capitalisme s'havia esvaït i allò que el va substituir no va ser un capitalisme de rostre humà com la socialdemocràcia sinó el capitalisme salvatge neoliberal.

El pensador americà Francis Fukuyama el 1992 en el seu article “ La fi de la història” teoritzava un futur pròsper basat en els postulats del lliure mercat i de la democràcia occidental . A partir d'ara el consens de Washington i el mantra neoliberal seran hegemònics en el món econòmic. La socialdemocràcia no tendrà respostes per a un món on la globalització i la revolució tecnològica han deixat profundament tocats els fonaments ideològics del moviment.

Els sector socials que tradicionalment havien donat suport a la socialdemocràcia ara seran captius d'aquesta nova dreta. Aquesta ideologia ens ofereix un món de consumisme on ens podem permetre tots els nostres capricis. Això sí, ben endeutats i amb treballs precaris on les successives reformes laborals han anat malmenant el poder adquisitiu d'una classe obrera que ha oblidat els seus referents tradicionals seduïts pel que Pier Paolo Passolini anomenà “ el feixisme del consum”.

Els fluxes demogràfics provocats per guerres lluny d'Europa han suposat moviments de població importants a Europa, amb prop d’un milió de refugiats a Alemanya i 260.000 refugiats a Suècia. Davant d'aquest panorama la població ha escoltat els cants de sirena dels moviments populistes on veuen en l'estranger l'origen de tots els seus mals. Els fluxes migratoris incontrolats seran el blanc de la diana d'aquests nous moviments populistes.

El partit ultradretà Alternativa per Alemanya deu molt del seu èxit electoral a aquesta onada de població immigrada siriana que ha inundat el país els darrers anys. Diuen defensar els interessos d'una classe obrera indefensa que suposadament veu com aquests immigrants els deixen sense ajudes socials, els prenen els llocs de feina i marquen l'agenda del govern de torn. És aquí on també hem de situar l'èxit electoral de Demòcrates de Suècia, un partit que defensa uns postulats restrictius pel que fa als drets dels immigrants.

Suècia, que tradicionalment havia estat un país acollidor de refugiats ( va acollir molts xilens després del cop d'estat de 1973 ), ara gira full a aquesta tradició. Segurament l'èxit de Demòcrates de Suècia condicionarà les polítiques públiques del proper govern, encara que no en formi part.És el mateix missatge dels populistes holandesos, alemanys, francesos i italians. A Itàlia han format part del govern fins fa poc, recordem la negativa de Mateo Salvini a acollir els immigrants de l'Open Arms als ports italians aquest estiu. A Hongria posen en qüestió la política comunitària sobre immigració. Gran part d'aquest moviment ha trobat els seus electors en antics votants socialdemòcrates.

Si la crisi de 2008 va suposar el final del cicle neoliberal, no està tan clar que les respostes a aquesta crisi s'haguin de guiar per postulats neokeynessians. Les crides a reformar el capitalisme de Nicolàs Sarkozy han caigut en l'oblit. Allò que ha substituït la dreta neoliberal són els moviments populistes de caire autoritari.

Podríem dir del moviment que a cada bugada perd un llençol, és a dir, que a cada elecció perd pes electoral. L’SPD alemany ha perdut més de la meitat dels militants que tenia el 1976. A les darreres eleccions generals alemanyes va obtenir els pitjors resultats des de la Segona Guerra Mundial, un 22% de l’electorat. Obligat a pactar amb la CDU per barrar el pas a l’ultradreta, exemplifica com ningú la crisi del model de partit, de la ideologia i del perfil ideològic del votant que durant dècades li ha donat suport. El mateix podem dir de la resta de partits socialistes europeus. El PSOE en les darreres eleccions generals ha obtinguts els pitjors resultats en 40 anys. El mateix li passa al socialisme francès i italià.

Sembla com si la socialdemocràcia no trobés respostes als nous desafiaments de les societats postindustrials europees.La mateixa estructura social capitalista atomitzada ha fet desaparèixer la classe obrera industrial, els fluxes migratoris descontrolats han posat en estat d’alerta una població autòctona temerosa de perdre el lloc de feina en precari. Més que de proletariat hem de parlar de precariat, població que cobra 1000 euros a tot estirar, endeutada, desideologitzada i molt sensible a missatges senzills que han de resoldre problemes complexos. En això la dreta populista duu anys d’avantatge a l’esquerra a l’hora d’escampar demagògia i trobar solucions fàcils als nostres problemes.

L’esquerra socialdemòcrata ha acabat per no qüestionar molts dels postulats d’aquest capitalisme postindustrial i s’ha limitat a fer crides generals sobre la justícia social, la igualtat d’oportunitats, l’accés just a béns essencials : habitatge, transport, educació, pensions etc. Tot això no ha servit de res. Sovint l’electorat entre triar la còpia i l’original ha optat per l’original: la dreta. Són molts els interrogants que té plantejats la socialdemocràcia.Els problemes als quals va voler donar resposta durant una època són els mateixos, el que ha canviat és el context socioeconòmic i en aquest nou context no hi ha sabut trobar les respostes adequades.

comentaris