Lukashenko, l'últim dictador estalinista d'Europa?

Lukashenko, l'últim dictador estalinista d'Europa?
imatge: Republica.com
imatge: Republica.com

MARTÍ JANER TORRENS

 

El passat 9 d’agost Aleksander Lukashenko fou reelegit president de Bielorrússia per un 80% del vots escrutats. Les protestes al carrer no es feren esperar, després d’haver empresonat els principals líders de l’oposició i amb serioses sospites de frau electoral. Un mes i mig després d’aquests fets i amb el suport de Rússia novament ha pres possessió del càrrec de president.És possible que Bielorússia pugui desfer-se’n d’aquesta dictadura?

Bielorússia entre Orient i Occident

La desfeta de l’URSS el 1990 no fou igual per a tots els territoris que formaven part de l’àrea d’influència de l’imperi soviètic. N’hi hagué que ràpidament canviaren de model econòmic i adoptaren  les estructures polítiques pròpies de qualsevol democràcia occidental. Seria el cas per exemple de les repúbliques bàltiques. El canvi no fou només econòmic sinó que l’OTAN eixamplà la seva àrea d’influència als antics territoris del Pacte de Varsòvia. La nova Rússia quedà encerclada per països lleials als EEUU i al seu sistema de defensa. En concret en les àrees de frontera com són les repúbliques bàltiques i Polònia.

Aquest fet no agradà gens al nou amo del Kremlin, Vladimir Putin, que ben aviat volgué recuperar el paper de potència que havia tengut l’URSS.És aquí on entra en joc l’especificitat geogràfica de Bielorússia i Ucraïna i que permet entendre els moviments geopolítics esdevinguts en aquestes dues repúbliques els últims 30 anys.

Rússia necessita una àrea de seguretat entorn del seu territori i aquestes repúbliques són dos estats coixí que permeten establir-la. Més enllà  s’hi troben països de l’OTAN. Encara que el paper de l’aliança ha canviat els últims 30 anys i que en teoria no hi ha cap guerra freda, la realitat és diferent. La implicació de Rússia en la guerra siriana s’ha d’entendre com la necessitat que té Rússia de recuperar el paper de nova potència. L’annexió de Crimea el 2014, regal de   Nikita Krushchev el 1956 a Ucraïna, i el conflicte del Donbass s’han d’interpretar   com el desig de controlar zones amb població russa que no vol que acabin essent absorbides per Ucraïna.

Els conflictes amb Ucraïna a partir de la revolució taronja de  2004 responen  a la premisa  de no perdre àrees d’influència i de no permetre que aquest territori canviï d’aliances.

En el cas de Bielorússia Lukashenko s’hi ha  mantingut al poder des de 1994, un cop superat el desgavell inicial de la desfeta del sistema soviètic. El dictador ha estat un fidel aliat de Rússia i   ha accedit pràcticament a totes les demandes fetes per Putin. De fet el rus ha substituït el bielorús com a llengua de l’administració i hi ha en marxa un procés de russificació de la societat bielorussa en tots els àmbits.

 

El nou escenari polític

Lukashenko calculà malament les seves previsions pel que fa a la tupinada electoral del passat mes d’agost. Pensava que empresonant els líders de l’oposició i manipulant les eleccions amb una població atemorida  amb els seus mètodes repressius seria capaç de sortir-se’n.

El tret li va sortir per la culata i la candidatura de darrera hora d’una de les esposes d’un dels líders empresonats fou el detonant  no només de què  l’oposició  denunciàs frau electoral sinó que suposà l’inici de les manifestacions d’oposició al règim un cop coneguts els resultats electorals.

La violència desfermada contra els opositors no es féu esperar. Ben aviat la policia antidisturbis s’enfrontà als milers de pacífics ciutadans que es manifestaven cada diumenge a la plaça de la Independència  de la capital Minsk i d’altres capitals de província en demanda d’unes eleccions netes on fins i tot Lukashenko s’hi pogués presentar. No demanaven gaire.

La resposta del dictador fou molt dura, acusant els manifestant d’estar al servei de potències estrangeres i de voler vendre la sobirania del país.L’empresonament i tortura de molts dels manifestants posaren de manifest que l’aparell repressor de la dictadura restava intacte i que el dictador no estava disposat a cedir a cap de les demandes de l’oposició.

Infructuosament i sota amenaça de coacció organitzà manifestacions  en suport seu amb   empleats d’empreses públiques  que no arribaren ni prou fer-s’hi al nivel de les manifestacions espontànies de l’oposició.

L’oposició organitzà un Comitè de Coordinació on s’hi troba la Nobel de literatura Svetlana Alekiévitx.Dels set membres d’aquesta junta, cinc han sigut detinguts. Un dels problemes de l’oposició és la manca d’organització i que els líders de l’oposició han hagut d’emprendre el camí de l’exili com seria el cas de Verónika Tsepkalo i Svetlana Tikhanóvskaia.

 

El futur

Un cop reunits Putin  i Lukashenko a Sotxi i on el dignatari rus li confirmà el seu suport el dictador respira una mica més tranquil. Rússia s’ha compromès a nous crèdits i a l’enviament de tropes de suport.

La Unió Europea ha emès comunicats de denúncia de la repressió i de suport a les demandes de l’oposició. Desitjaria una repetició de les eleccions , un alliberament dels presos i l’inici de les reformes democràtiques demandades per l’oposició.

La realitat però és molt diferent. Ara que Lukashenko ha pres de nou possessió del càrrec i té el suport de Rússia res fa pensar que hi hagi d’haver canvis. Com podem esperar que Rússia doni suport a canvis democràtics  quan a casa seva  els líders de l’oposició resten a la presó o pateixen intoxicacions? Basta veure el cas d’Alekséi Navalny, el líder opositor rus que fou enverinat no se sap per qui quan tornava d’un viatge de propaganda electoral i  que l’ha duit a Berlin per poder ser correctament tractat ja que la seva família no se’n refiava de les autoritats russes.

Les darrerres eleccions regionals russes i locals han donat certes àrees de poder a l’oposició encara que s’està ben lluny de qüestionar el poder del partit de Putin Rússia Unida. Ha estat en  les zones més allunyades del centre i on les protestes de l’oposició contra els candidats oficials eren més fortes el que ha duit  el partit de Navalny a aconseguir un cert èxit electoral. Això però no fa trontollar el poder de Putin que amb la reforma electoral d’enguany té el poder assegurat fins el 2036!

Un altre problema és la desorganització de l’oposició bielorussa, sense un líder carismàtic al davant. Les manifestacions al carrer han estat importants i no es pot acusar l’oposició de voler canviar d’àrea d’influència, allò que demanden són unes noves eleccions netes i transparents  on i fins i tot Lukashenko s’hi pugui presentar, sabent com saben els seus  alts índexs d’impopularitat.

La nefasta gestió de la pandèmia de la Covid-19, l’abús de poder, la corrupció, un ministeri de l’interior que té carta blanca contra qualsevol cosa que suposi un perill  han dut a amplis sectors de la població a un rebuig del règim. L’apatia que havia caracteritzat els darrers  vint anys de govern donà pas a la revolta amb les protestes davant  la manipulació de les eleccions.

Ara bé, serà això prou per poder acabar amb el règim? Qui escriu aquestes ratlles és força pessimista. Les condemnes de la Unió Europea són només paraules. Hem de tenir en compte la dependència que té Europa i especialment Alemanya del gas procedent de Rússia. Un nou gaseoducte està en contrucció, el Nord Stream 2,  i  hi ha  molts d’interessos econòmics en joc. El cas de Navalny  no ha fet més que posar de manifest aquesta impotència d’Europa davant els abusos de poder a Rússia, condemnes i res més.

Putin tenia dues opcions davant el cas Lukashenko.Primer de tot però el que ha fet ha estat esperar un poc a veure com es desenvolupaven els esdeveniments.Un cop ha comprovat la debilitat de l’oposició, moltes manifestacions i res més ha optat per l’opció més conservadora, això és tornar a  donar suport a Lukashenko sempre a canvi de fidelitat.

Putin sap que la Unió Europea no donarà suport a l’oposició. Un canvi dins del sistema no és descartable segons evolucioni la situació. Aquesta seria la segona opció de Putin. Algú proper a Lukashenko que escenificàs un canvi de poder mitjançant unes eleccions “lliures” i on l’oposició tal volta pogués assolir més cotes de poder. El que és descartable és que l’oposició arribi al poder i pugui fer canvis realment democràtics. Podrien adoptar un model socioeconòmic occidental i això Rússia mai ho permetria, mai permetrà un acostament a Europa.

comentaris