Fa pocs dies els ciutadans de les Illes Balears varen celebrar la festivitat del primer de març. Si se passàs una enquesta entre la ciutadania per saber perquè celebram aquesta festivitat probablement la gran majoria no en sabria la resposta. Aquest article pretén explicar-ne les raons i fer una reflexió sobre el procés autonòmic balear.

 

L'arquitectura autonòmica

Quan els legisladors de l'estructura autonòmica sorgida de la Constitució de 1978 pensaren el mapa autonòmic en principi l'autonomia només s'havia pensat per a aquelles regions que havien gaudit de règims autònoms en vigor o si més no aprovats durant la Segona República. Era el cas de Catalunya, Euskadi i Galícia. 

Aviat es veié que això no seria possible i que les altres regions demanarien règims d'autogoverns. La generalització del sistema autonòmic serví per aigualir les demandes autonòmiques de Catalunya i Euskadi que haurien de compartir autogovern amb regions sense cap interès autonòmic.Estaria bé fer-nos la pregunta de saber si disposaríem d'autonomia si el mapa autonòmic dissenyat el 1978 no s'hagués generalitzat i haguéssim hagut d'obtenir l'autonomia pel nostre propi esforç. No debades el teòric del nacionalisme illenc Josep Melià s'hi referí com a “ carta atorgada” a l'autonomia aconseguida per les Illes Balears i no li faltava raó.

Les nacionalitats històriques abans esmentades accediren a l'autonomia per l'article del 151 de la CE que garantia un major nivell d'autogovern mentre que la resta hi accedí pel 143, amb una major restricció pel que fa al nombre de competències encara que passats 5 anys a partir de l'aprovació de l'Estatut es podria iniciar el procés de reforma per accedir a les competències del 151.

 

L'Estatut de Cura

El 18 de febrer de 1976 es funda el PSI, Partit Socialista de les Illes, partit nacionalista sense cap lligam amb cap partit d'àmbit estatal. Aquest partit promourà el març de 1977 l'avantprojecte d'Estatut de Cura al cim del Puig de Randa.

Els principals punts eren:

• L'autonomia absoluta per cada illa

• Un òrgan suprainsular coordinador

• Dret a l'autodeterminació

• Oficialitat de la llengua catalana

• Possibilitat de federació entre els Països Catalans

• Aprovació de l'estatut prèvia a la Constitució

Tot i que el projecte acceptava modificacions fou rebutjat tant per la majoria de representants de Mallorca i Menorca. La majoria de formacions mallorquines consideraven maximalistes les propostes i criticaven la unilateralitat del document. Els representants de Menorca qüestionaren que fos fet sense comptar amb les altres illes.

 

El pacte autonòmic

Abans de les eleccions del 15 de juny de 1977 els partits polítics que hi concorrien es comprometeren a exigir el reconeixement dels drets i de la identitat de les Illes Balears i a defensar-ne un Estatut d'Autonomia. Aliança Popular s'abstingué de signar-lo.

 

A la cua del procés autonòmic

A les Illes Balears les forces guanyadores de les eleccions de juny de 1977, UCD i PSOE es comprometeren a iniciar els estudis a la fi d'obtenir un règim autonòmic per a les Illes. La manifestació per l'autonomia del 29 d'octubre de 1977 esperonà els sectors nacionalistes a obtenir-la.

Es creà una comissió, la comissió dels 11 que havia de dissenyar la futura carta autonòmica. Les Illes Balears no havien obtingut l'autogovern durant la Segona República però hi havia hagut intents per part de l'Associació per la Cultura de Mallorca de redactar-ne un text. Menorca se'n desmarcà ben aviat, es diu que a causa de l'interès que tenien d'obtenir un port franc per a Maó i d'una certa desconfiança cap al centralisme de Mallorca. L'avantprojecte d'autonomia doncs es va circumscriure a Eivissa i Mallorca amb la qual cosa el text ja neixia coix. Les circumstàncies polítiques de la Segona República no permeten la seva aprovació, fet que hauria permès a les Illes Balears haver pogut accedir a la via autonòmica per l'article del 151 durant la Transició.

 

Problemes a l'hora de redactar el text

La representivitat de les Illes i la llengua eren motius de discòrdia. Mallorca amb el 90% de la població se'n duria la majoria d'escons del nou parlament deixant pràcticament sense representació les illes menors. Finalment s'optà per la proporcionalitat corregida on a Mallorca li corresponien 33 escons, 13 a Menorca, 12 a Eivissa i 1 a Formentera.

El tema de la llengua era força polèmic. La geografia va ajudar però a fixar el nom de català a l'Estatut. Encara que la dreta s'estimàs més balear o mallorquí a afectes pràctics era impossible. Balear és un terme administratiu, de fet les Illes Balears són Mallorca i Menorca i les Illes Pitiüses són Eivissa i Formentera. Illes Balears fou el terme acunyat pel centralisme borbònic per referir-se a les quatre illes. La llengua té un nom diferent a cada illa i per tant era impossible dir que a les illes hi havia quatre llengües diferents, aquest fet aplanà el camí per l'adopció del nom català a l'Estatut.

El sistema d'accés a l'autonomia, la via del 143, féu que les Illes Balears disposessin d'un sostre competencial magre que unit a un infrafinançament crònic posaria en entredit l'autogovern de les Illes Balears en el futur. El 28 de febrer de 1983 es publicaven al BOE els estatuts d'autonomia de les Illes Balears i d'Extremadura, els dos últims en ser aprovats.

 

El període autonòmic

El primer de març de 1983 entrava en vigor l'Estatut d'autonomia de les Illes Balears, d'aquí la festivitat del dia de les Illes Balears.Les primeres eleccions de maig de 1983 donaren la victòria a AP. La dreta que s'havia oposat a l'autonomia ara era l'encarregada de gestionar-la.Quan intel·lectuals com Gabriel Alomar s'havien oposat a l'autonomia per a les Illes Balears i havien demanat la unió amb Catalunya ho feien no per mensytenir la identitat illenca sinó perquè creia que la nostra autonomia seria governada per la dreta, com de fet va ocórrer.

 

El cañellisme

Les tres legislatures que governà Gabriel Cañellas (1983-1995) es carateritzaren per ser un govern molt sensible a les demandes dels sectors poderosos pel que fa a la ordenació del territori i a les relacions de poder. Fou un govern que mostrà una manca de voluntat per millorar l'autogovern i una política molt tímida pel que fa a la normalització de la llengua catalana.

El 1986 s'aprova la LNL, la Llei de Normalització Lingüística, una llei que ha servit més per despenalitzar els usos de la llengua catalana que per normalitzar-la.

 

L'esquerra al poder 

Els anys que l'esquerra ha estat al poder només ha servit per minimitzar alguns dels efectes més nocius del centralisme i de la manca de finançament. La posada en marxa de l'ecotaxa el 2001 havia de servir per mantenir unes illes verdes. La seva derogació i posterior recuperació el 2016 han servit per obtenir doblers per a altres necessitats en unes illes amb greus problemes de finançament.És aquest tema el que llasta qualsevol política progressista a les Illes Balears.No disposam de prou recursos per fer front a les moltes necessitats dels sectors populars de les Illes Balears ni de les competències per fer-hi front.

 

La TV i la ràdio

La posada en marxa el 2005 d'IB3, una ràdio i una TV pròpies i en català han suposat disposar d'un marc propi de referència. La manca de liquiditat i les baixes audiències però en limiten la seva efectivitat.

 

Els fluxos migratoris

El 1978 la població de les Illes Balers era de 627.000 habitants, en canvi el 2018, quaranta anys després arribava als 1.130.000 habitants, pràcticament el doble de població.Tots aquest fluxes migratoris tenen a veure amb l'estructura econòmica de les Illes on el sector turístic hi juga un paper fonamental. Aquest fet ha comportat la saturació de serveis bàsics com l'ensenyament i la sanitat i un important increment del preu de l'habitatge.

 

El procés de desnacionalització

En una entrevista al programa “ Illes en transició “ el periodista Miquel Payeras comentava que l'autonomia en principi havia de servir per ordenar el territori i per preservar la cultura pròpia. Trenta cinc anys després de disposar d'autonomia les coses no han fet més que empitjorar en tots aquests i d'altres aspectes.

Les Illes són sucades sense cap escrúpol per l'estat central, el dèficit fiscal de les Illes amb l'estat es calcula entorn d'un 14% del PIB illenc. No es retorna més que una ínfima part del que es recapta.Els intents d'ampliació de l'aeroport en serien una bona mostra . El fluxos migratoris units a una allau abassagadora de mitjans de comunicació en castellà han suposat un clar procés de minorització de la llengua i cultura pròpia. Si el 1983 el 75% dels illencs parlava català ara no més ho fa un 35% i això té molt a veure amb tots aquests fluxos migratoris dels quals hem parlat. Hom té prou indicis per pensar que la llengua catalana no té garantida la supervivència a les Illes Balears, a Eivissa per exemple ja és una llengua en clara recessió.

 

El mapa electoral

El nacionalisme illenc en 40 anys de democràcia no ha estat capaç d'enviar un diputat nacionalista a Madrid. Els vuits diputats que enviam a Madrid han estat ocupats per partits d'àmbit estatal.Totes les fórmules assajades no han reeixit i en pes del nacionalisme polític cada cop és més dèbil. Més per Mallorca, hereu del PSM amb la unió d'altres partits no ha estat capaç de fer forat electoralment i manté un cert pes a la part forana, per contra a la capital Palma que aglutina la meitat de la població li ha estat molt difícil eixamplar la base.

El procés català (2010-2017) ha desfermat una onada de nacionalisme espanyol des dels mitjans de comunicació de masses on s'emeten missatges manipulats sobre la realitat catalana. Això de retruc afecta el nacionalisme illenc que sempre s'ha emmirallat en el Principat.

Si bé és cert que disposar d'un autogovern ha estat de certa utilitat no podem dir que les aspiracions d'autogovern que sommiaven els sectors més dinàmics i més compromesos de les nostres Illes s'hagin dut a terme. La despesa en cultura és de les més baixes del nostre entorn, el fracàs escolar de les Illes és dels més alts de l'Estat i la desigualtat social afecta amplis sectors de la nostra societat. El turisme fa anys que no representa cap creació de riquesa, de fet les Illes Balears fa anys que han anat davallant en el rànquing estatal de renda per càpita. A tot això hi hem d'afegir la precarietat laboral condicionada per tipus de contractes temporals lligats al sector turístic i per l'elevat cost de l'habitatge que no ha fet més que encarir-se i que sembla no tenir aturador, especialment a Eivissa.

 

Un futur incert

Si bé és cert que mai hi havia hagut tanta gent conscienciada en tots els àmbits , mai els desafiaments als quals s'han hagut d'enfrontar les Illes havien estat tan complexos.

Àmplies capes de la societat viuen alienes a la identitat i a la llengua pròpia, les Illes estan amenaçades des des molts de punts de vista, mediambientalment, econòmicament, culturalment, socialment i nacionalment.

Mai havíem disposat de tant de català a les escoles i als mitjans de comunicació i mai s'havia parlat tan poc al pati i al carrer. Mai havíem disposat com ara d'una classe mitjana formada, nacionalment compromesa i activa i alhora amb uns reptes a enfrontar tan complicats.

El futur és incert i depèn de nosaltres que l'autonomia de la qual disposam sàpiga donar resposta a tots aquests reptes.