Xile: la fi del somni neoliberal?

Xile: la fi del somni neoliberal?
foto: Página12
foto: Página12

Els darrers dies els aldarulls han continuat a la capital xilena, Santiago. La gravetat dels fets ha obligat el govern a mobilitzar els militars per assegurar la pau per primer cop en democràcia. Desenes de detinguts, mobiliari urbà destrossat i unes classes populars en peu de guerra com no s'havia vist mai abans.

L'espurna que féu saltar totes les protestes fou l'increment del preu del transport públic. Unes classes mitjanes depauperades per anys de polítiques neoliberals que han reduït el seu poder adquisitiu havent de viure en uns llocs de feina precaritzats on els serveis bàsics es troben privatitzats: la sanitat, l'ensenyament, les pensions etc... Unes classes populars que han crescut en un individualisme ferotge i que han desenvolupat una apatia cap a la classe política a la qual fan culpable dels seus mals però que un sistema polític heretat de la dictadura ha blindat en favor de les classes dirigents.

Quan el 1973 Pinochet deposà amb un cop d'estat el govern socialista de Salvador Allende les conseqüències foren molt més que un cicle d'acció-reacció on a un govern d'esquerres el substituïa una dictadura militar.

Poc després del cop, Milton Friedman es desplaçà a Santiago per donar a conèixer a les noves autoritats militars quina nova política econòmica havien d'aplicar. Friedman, premi Nobel d'Economia el 1976, feia anys que des de la soledat de la universitat de Xicago lluitava en contra de les polítiques keynessianes que s'havien aplicat a Europa Occidental des de la fi de la Segona Guerra Mundial. El consens keynessià que havia permès unes cotes de creixement econòmic i unes cotes de justícia social com mai vistes abans eren durament criticades per Friedman i el seu grup.

Friedman advocava per la privatització dels serveis públics, per la desregulació de l'economia, pel control de la inflacció , una societat on l'estat quedàs reduït a la seva mínima expressió i on cadascú se servís d'ell mateix per assolir el seu benestar.

Aquestes polítiques s'aplicaren al Regne Unit i als EEUU a partir de 1980, ara però dins sistemes democràtics.

La fi de la dictadura el 1988 no suposà cap canvi important en les estructures socioeconòmiques xilenes. La classe empresarial que s'havia enriquit arran de les privatitzacions durant l'època de Pinochet continuà dirigint les regnes de l'economia xilena.

Han estat uns anys molt durs per a les classes populars xilenes on tothom s'havia d'endeutar per quasi tot , amb un serveis públics deficitaris i on el sistema encoratjava la contractació d'assegurances privades de tot tipus. El mateix passava amb l'ensenyament i les pensions. Per cert va ser un germà de Sebastián Piñera qui va estructurar l'actual sistema privat de pensions.

La manifestació de més d'un milió de xilens pels carrers de la capital ha obligat el seu govern a moure fitxa. Quin serà el grau de les reformes que se prometen? S'instaurarà un sistema universal de salut, un sistema estatal de pensions i una educació pública i de qualitat sugrafats per l'Estat?

Aquesta onada com mai vista abans a Xile ha fet tremolar els fonaments del sistema socioeconòmic xilè. Serà possible en un futur no molt llunyà veure un Xile on realment s'apliquin polítiques socialdemòcrates?

Sebastián Piñera ha dit que ha entès el missatge.Serà capaç de convèncer les classes populars que ara va de debò?

comentaris