Des de principis del segle XX hi havia hagut intents de traduir els ideals de la Renaixença en una acció política, i aquestes accions havien cercat la confluència amb el republicanisme: el primer Centre Regionalista de Lluís Martí el 1898, o més tard, el 1909, L’Espurna, que comptà amb els republicans Lluís Martí, Benet Pons i Antoni Villalonga. A partir de 1917, el segon Centre Regionalista, de Guillem Forteza, es mogué amb paràmetres conservadors i va acabar dins el Partit Liberal. En la seva represa, el 1930, es va vincular a la Lliga de Francesc Cambó.

En temps de la Dictadura se simplificà el panorama amb la creació de l’Aliança Republicana, on hi era tothom. Després, amb la crisi de la monarquia, a Mallorca es creà el Partit Republicà Federal de Mallorca, el gener de 1930, en el qual hi convivien quasi totes les tendències republicanes. Aleshores, amb la incorporació d’Emili Darder, Bernat Jofre, Josep Serra, Pere Oliver, Francesc de Sales Aguiló, Joan Sanxo o Antoni Mateu, es va produir una fusió entre el republicanisme federal i el mallorquinisme polític. Els republicans nacionalistes mallorquins havien de bastir una consciència cívica i un moviment quasi des del no res i optaren per confluir, amb sentit pragmàtic, amb el republicanisme federal.

Però hi ha un altre element important: la pràctica política d’aquelles persones, als ajuntaments o en els moviments culturals, sindicals o cívics, representà un tall històric extraordinari en relació a experiències anteriors. L’intel·lectual crític i nacionalment conscient deixà l’intel·lectualisme per abraçar el poble, en el camí de formar un moviment nacional-popular en el sentit més gramscià del terme. La fusió que es produí en un primer nivell va ser entre republicanisme i nacionalisme mallorquinista, però en un segon nivell també es produí la trobada entre els intel·lectuals mallorquinistes i un poble que tenia pressa per esdevenir protagonista de la seva història, fent a un costat la retòrica populista, el xaronisme, el verbalisme anticlerical o el fals obrerisme, propi del lerrouxisme. Això també representà el trencament a la pràctica amb la ideologia elitista i idealista de «les seleccions espirituals» que havien desenvolupat Gabriel Alomar i Joan Estelrich, per davallar al terreny de la vida quotidiana i de la política pràctica, més enllà de les grans idealitats retòriques.

El decantament entre el lerrouxisme i el republicanisme d’esquerra

Amb tot això, en aquells moments sota el qualificatiu de republicanisme hi trobam coses diferents. En general, ho podríem simplificar dient que hi havia el vell republicanisme i el nou republicanisme: un republicanisme que ja era mort, que es movia darrera lideratges personals sense un projecte diferent de la dreta conservadora, com era el cas del radicalisme lerrouxista, embolicat amb dosis de verbalisme anticlerical i populista segons les circumstàncies, i un altre republicanisme que alhora que cercava la democratització de l’estat volia impulsar un conjunt de reformes profundes per transformar la societat. El seu republicanisme se separava dels partits obrers pel seu liberalisme democràtic i interclassista, però alhora cercava l’aliança amb els socialistes. La República no havia de ser sols un canvi de règim, sinó que havia de dur reformes estructurals. El seu programa era demòcrata, autonomista i progressista i la persona que l’encarnava millor era Manuel Azaña.

El drama va ser que la voluntat reformista dels republicans d’esquerra no era compartida pel republicanisme vell, el lerrouxista, que pretenia excloure els socialistes i ocupar l’espai central de la política republicana, amb la dreta al costat, per fer les polítiques que l’oligarquia permetés; es topava, d’altra banda, amb un partit socialista insegur, dividit, que oscil·lava entre el reformisme i la insurrecció; per un altre cantó tenia al davant l’oposició frontal de la CNT i havia de navegar en un oceà tempestuós agitat per la dreta catòlica, els agraristes, els monàrquics, els carlistes i les incipients minories feixistes. Tot això amb un rerefons de crisi econòmica mundial -el famós crac del 29- i d’ascens dels feixismes a Europa.   

En aquest context, es plantejaren els problemes que dugueren a la delimitació dels camps polítics i es concretaren en l’aprovació de la Constitució de la República el 9 de desembre de 1931. Aquests grans temes foren les disposicions laïcistes, encaminades a separar l’estat de l’Església; l’inici d’una organització territorial descentralitzada, amb la tramitació de l’Estatut de Catalunya i les disposicions adreçades a millorar la situació de les classes treballadores i emprendre la necessària reforma agrària. És entorn d’aquestes qüestions on es manifestà la trencadissa republicana i es produí la decantació entre els radicals o lerrouxistes i els republicans d’esquerra.

Com es concretà això a Mallorca? La implantació popular del republicanisme, i del conjunt de l’esquerra, va ser ràpida. A molts de pobles el republicanisme no hi tenia tradició, perquè el caciquisme s’hi havia mantengut intacte. El procés de decantació va ser lent, perquè s’havia constituït un partit unitari, el Partit Republicà Federal de Mallorca que havia arreplegat tothom o quasi tothom. S’estava construint el republicanisme com a moviment popular en el mateix moment que el republicanisme d’esquerra es decantava del lerrouxisme, enmig de la creixent radicalització de la dreta. És dins aquest marc on es desenvolupà la lluita per veure qui guanyava cada centre republicà o cada republicà individual. Aleshores es constatà que el radicalisme era una simple crossa de la dreta, enredat en les xarxes de Gil Robles i Joan March i implicat en un enfiloll de negocis corruptes.

Acció Republicana, creada el 2 de febrer de 1932, que va ser l’organització que ajuntà majoritàriament el nou republicanisme incipient, junt amb el radical-socialisme, tenia tot el camp per davant, però el camí no era fàcil perquè el lerrouxisme controlava la Diputació Provincial i el Govern Civil, a més de molts d’ajuntaments, i encara més en va controlar després de la revolució d’octubre de 1934 quan es varen cessar els regidors socialistes i a vegades també d’Esquerra Republicana Balear. En aquest procés d’implantació destacà gent com Francesc Carreras, Emili Darder, Bernat Jofre, Francesc de Sales Aguiló, Maria Mayol o Pere Oliver. Però al costat d’aquests personatges, a molts de pobles i barriades sortiren nous líders populars, molt actius, que creaven associacions, revistes locals i entitats culturals.

L’autonomia de les Balears

Assolir l’autonomia va ser un dels grans objectius del republicanisme d’esquerra i mallorquinista. En les dues assemblees d’ajuntaments, el juliol de 1931 i el desembre de 1932, ells varen ser els que dugueren la iniciativa. Tenien clar l’àmbit balear del projecte, des del reconeixement de l’autogovern de cada illa. A Menorca els ajuntaments, governats pel partit radical lerrouxista, optaren per no participar. El particularisme es va repetir al País Valencià, on Castelló i Alacant tampoc participaren, desconfiant de València, i a Andalusia, on Granada, Almeria i Jaén temien el predomini de Sevilla i proposaren una Mancomunitat d’Andalusia Oriental, mentre que Huelva dubtava entre una relació directa amb el poder central o integrar-se a Extremadura. Sols Catalunya, País Basc i Galícia aconseguiren aprovar i plebiscitar un Estatut. La causa dels fracassos, però, no va ser tant l’explosió dels particularismes com la manca d’interès, o franca oposició, de les principals formacions polítiques espanyoles. La República s’havia decidit que no fos federal i hi havia desconfiança cap als estatuts d’autonomia. La dreta n’era contrària; els radicals i els socialistes n’eren reticents i els mateixos republicans d’esquerra sovint miraven les autonomies de coa d’ull, amb desconfiança. Catalunya, recordem-ho, va veure aprovat l’Estatut sols després de la rebel·lió militar de Sanjurjo el 10 d’agost de 1932; el País Basc no va ser fins el 6 d’octubre de 1936, ja en plena guerra, i sols va estar vigent fins el 30 de març de 1937, i el de Galícia es va plebiscitar el 28 de juny de 1936 i ja no hi va haver temps que les Corts l’aprovassin.

La formació d’Esquerra Republicana Balear

Les eleccions generals de novembre de 1933 posaren punt final al bienni reformista. Els republicans d’esquerra havien estat esborrats electoralment del mapa i els lerrouxistes es varen fer càrrec del govern, amb el suport de la CEDA. En un ambient de liquidació de les reformes del primer bienni, el 8 d’abril de 1934 es va celebrar l’Assemblea Constituent d’Esquerra Republicana Balear en la qual es fusionaren Acció Republicana de Mallorca i el Partit Republicà Radical Socialista Independent, amb assistència de delegats de la Unió Republicana Federal d’Inca i de les Joventuts d’Esquerra de Felanitx.[1] La unió dels republicans -i del conjunt de l’esquerra- era indispensable per fer front a l’ofensiva reaccionària i s’havien d’abandonar els personalismes.

Joan Sanxo a l’article «Esquerra Republicana de Balears» definí el caràcter nacional d’ERB: «Per a la dignificació política del nostre poble voldríem que Esquerra Republicana Balear fos estrictament balear i amb un contingut espiritual propi que asseguri la seva independència.» (...) «Res tenim a dir contra les adhesions que assegurin una eficàcia, però la veritable direcció d’Esquerra Republicana de Balears no pot radicar fora de la nostra terra, no podem acceptar com a pròpia l’expressió d’un pensament que no es basi en la personalitat del nostre ésser col·lectiu.»[2] I això restà definit als Estatuts, de manera inequívoca, a l’article primer:

         «L’objectiu del Partit d’Esquerra Republicana Balear és la llibertat de les Illes Balears, organitzades políticament en règim autonòmic, liberal, democràtic, republicà i de justícia social.

         ERB proclama el deure d’afirmació i desenvolupament de la nostra personalitat singularment per l’ús i enaltiment de la nostra llengua i de la nostra cultura.

         ERB propugnarà perquè els seus homes actuïn d’acord amb els principis ètics més exigents.

         ERB es regirà democràticament i el seu programa serà l’ideari polític i social adoptat en l’Assemblea de Constitució i les modificacions que aprovin les seves Assemblees Regionals.»

Sols a la disposició Addicional es diu:

«ERB, partit autònom, declara que amb el fi d’aconseguir la màxima eficiència en l’actuació política del Partit, respecte de la política nacional, seguirà la política i la disciplina del partit «Izquierda Republicana».»[3]

Azaña va acceptar aquesta estructuració interna a contracor. A les seves memòries diu dels seus correligionaris a Catalunya «se empeñaron en ser partidos autónomos» Sota la perspectiva d’Azaña s’hi destria l’acceptació del problema nacional català sols en clau tàctica.[4]

El creixement d’ERB va ser important fins a l’estiu de 1934, amb la incorporació de les agrupacions de Sóller, Inca, Sineu, Port de Manacor, Sant Lluís, Alaior, Maó, Llucmajor, Maria de la Salut, port de Pollença, Alcúdia, Felanitx, Sant Llorenç, Santanyí, Son Servera, Puigpunyent, Capdepera, Estellencs i Campos.

Republicanisme i mallorquinisme popular

Esquerra Republicana Balear va ser un partit modern, amb una organització estructurada amb agrupacions locals que la configurà com un partit de masses, diferent dels partits de quadres del vell republicanisme, i amb uns organismes de direcció política que es reunien i decidien. Hi havia poc espai pels líders personalistes que estaven per damunt del bé i el mal.

Es tractava d’una formació vinculada a les associacions i sindicats locals. On no hi havia implantació socialista o aquesta era escassa, ells eren els que constituïren les associacions obreres. Destacà la seva incidència dins la Federació de Treballadors de l’Ensenyament i en les organitzacions agràries, incorporant la fracció progressista dels petits propietaris pagesos.

Les bases socials d’Esquerra Republicana Balear

A vegades es qualifica els partits de l’esquerra republicana com a burgesos o petit burgesos, però si miram la seva composició veim que la presència de les classes benestants és insignificant. El que hi trobam és una conjunt d’obrers, menestrals, pagesos, comerciants i professions liberals diversificat que es correspon bastant de prop a la realitat social del país.

La repressió sobre Esquerra Republicana Balear va ser espectacular. He pogut censar 225 militants assassinats, entre els quals hi a 14 batles. La base de dades que treball inclou, per ara, uns 2.200 afiliats a ERB. D’un grup de 1.000 afiliats dels quals que he identificat la professió resulta que el 42% eren obrers i menestrals, el 29% pagesos, el 7% mestres d’escola, el 8% titulats mitjans i superiors i el 14% eren comerciants i empresaris (en la majoria dels casos ben petits). Destacà l’elevadíssim nombre de mestres d’escola i titulats superiors. El component militant format pels obrers, menestrals, jornalers i pagesos representava el 71%. El nombre d’afiliats el podem avaluar entorn dels 4000, pel cap baix.

Un mallorquinisme popular

Esquerra Republicana Balear, amb dos anys, va aconseguir una implantació territorial important, amb una base social popular i una direcció política qualificada. Dins la direcció de la formació els mallorquinistes tenien una preponderància absoluta, constituint la totalitat del Consell Executiu. No hi havia dues sensibilitats constituïdes orgànicament, una més sensible a la realitat de les Illes Balears que l’altra, sinó que la unitat del partit estava sòlidament establerta i hi havia una confiança molt ferma dels militants amb els dirigents que havien elegit.

Les bases estratègiques del partit eren l’assoliment de la unitat del republicanisme, a partir d’un partit autònom i d’obediència autòctona; la defensa de l’aliança amb els partits obrers i l’impuls d’un programa reformista que, amb una perspectiva d’avui, podríem qualificar d’un programa socialdemòcrata. De qualque manera, aquella formació popular i interclassista, aportava a l’esquerra en el seu conjunt la fermesa de la convicció  democràtica, l’aspiració nacional i una visió social avançada, adreçada a integrar en un bloc històric de canvi els treballadors assalariats i jornalers, les classes mitjanes i els petits propietaris i arrendataris pagesos.