Pollença, 29 d’octubre de 1522. Fa pocs dies que el consell de la vila s’ha negat a sotmetre’s a les ordres del virrei Miquel de Gurrea, adduint que no ho farien fins que no ho fessin a ciutat. Les tropes imperials comandades per Juan de Velasco, formades per uns 4.000 soldats, han arribat a la vila, on els membres de la Germania mallorquina, pollencins i forans, es disposen a resistir. Unes dues-centes dones i infants, a més d’alguns homes ferits, prenen l’església com a asil. És un lloc sagrat, de pau i treva. Però són dones valentes, que han participat activament en la revolta, i no perden ocasió d’atacar els invasors amb les poques eines que tenen: aigua bullent, pedres, etc. Baix aquest pretext, Gurrea ofereix fins a 100 ducats al primer que entri a dins i faci sortir tota aquella gentussa. El capità Miquel Domingo i el notari Miquel Panadés ho veuen clar: Calen foc a les portes  principals de l’edifici i l’incendi s’estén ràpidament per tot el frontal, convertint la resta en un cul de sac. Si hi ha cap altra sortida, no és prou gran per tothom. El resultat és esfereïdor: més de dues-centes persones, la gran majoria dones i infants pollencins, resulten mortes, cremades o asfixiades. 

El proper 29 d’octubre farà cinc-cents anys exactes d’aquests fets tan terribles, una data que al poble de Pollença quedà gravada a foc baix el nom del Dia de la Destrossa. Però la transcendència d’aquesta efemèride hauria d’anar més enllà de la visió més local, ja que, si bé fou d’una rellevància  brutal per l’esdevenir del poble pollencí, cal no oblidar la importància d’aquell fet per al posterior desenvolupament de la Germania mallorquina.

Hem de recordar que la vila de Pollença havia estat una de les més participatives en la revolta agermanada, enviant al voltant de cinc-cents homes a ciutat a l’inici de l’alçament (el tercer contingent més nombrós després de Sóller i Llucmajor) i que en resultà la principal base d’operacions durant els setges a la veïna i fortificada Alcúdia, refugi de mascarats. Fins al punt que, Martí Miret, cabdill agermanat local i elet de la vila, fou designat capità dels agermanats fins a l’arribada dels líders de ciutat (un nom, per tant, el de Miret, juntament amb el de Joan Caçador, encara massa desconegut per als estudiosos de la Germania, però que degué tenir un paper certament rellevant). No és debades, idò, que el virrei Gurrea, una vegada arribada l’armada imperial comandada per Juan de Velasco al port alcudienc, decidís iniciar la repressió de la revolta precisament per Pollença. I fer-ho, a més a més, amb una lliçó brutal i terrorífica, com va ser la pitjor matança de població civil, principalment dones i infants, exercida al llarg del conflicte.

Encara més, de forma simultània a l’incendi de les portes de l’església, també va tenir lloc la batalla de Pollença, precursora de Son Fornaris i Rafal Garcés i en la qual uns tres centenars d’agermanats també hi perderen la vida. Com no havia d’influir, aquell jorn fatídic, en la psicologia dels revoltats, els quals, malgrat tot, resistiren fins al darrer alè?

És per això, idò, i en l’exercici més elemental del que és la memòria històrica, que el 29 d’octubre hauria de ser recordat i divulgat no tan sols pel poble pollencí, sinó també per totes les persones que al llarg d’aquest darrer any i mig han participat de la commemoració dels cinc-cents anys de la Germania. I la millor manera de fer-ho, sens dubte, serà assistint a la representació que ha preparat l’historiador i dramaturg Pere Salas, sota la direcció de Joan M. Albinyana. Mori el mal govern, aquest n’és el títol, tindrà lloc el mateix dia 29, així com el 30, d’octubre i de ben segur serà una experiència colpidora.

Imprescindible. I, efectivament, que mori el mal govern!