“Sonen ses velles tonades perquè vagi bo es sembrat,

ja són massa anys de sequera massa anys de combat.

Volem pols i anam a s’era que és hora de batre es blat,

ja no mos basten ses molles volem tot es pa.”

Temps de batre (2020), Escarràs.

Que no vagi de rojigualdas ni del nacionalisme espanyol de l’a por ellos, no significa que no cregui amb el poder simbòlic d’una bandera, ni amb el nacionalisme com a moviment polític d’una gran capacitat mobilitzadora. I, òbviament, ho crec des d’una perspectiva transformadora: la de les anomenades esquerres sobiranistes, aquelles que van més enllà de l’essencialisme identitari, situant al centre de les seves propostes les problemàtiques de la gent; un còctel que combina marxisme i nacionalisme, tot ben mesclat en forma de projecte polític autocentrat en un territori. Aquesta aposta ajuda a entendre els bons resultats del BNG i EH-Bildu –amb dones al capdavant de cada formació, per cert− a les eleccions gallegues i basques, convertint-se així en els principals actors de canvi als seus respectius territoris.

De fet, les esquerres sobiranistes de la perifèria de l’Estat, amb una vintena de diputats al Congrés, també han esdevingut un important actor de canvi a nivell estatal davant la desestabilització del Règim del 78, ja que el seu potencial rupturista s’explica per la impugnació total d’aquest. Així, contra els clixés que redueixen tots els nacionalismes a fenòmens burgesos de dretes, toca recordar que −malgrat aquella proclama universal i internacionalista que conclou el Manifest Comunista− Marx i Engels van acabar defensant que cada proletariat hauria de fer front a la seva corresponent burgesia per aconseguir el poder dins de la seva nació. I a La revolució socialista i el dret de les nacions a l’autodeterminació, Lenin va defensar coses bastant evidents, diferenciant les nacions opressores de les nacions oprimides; mentre que Bakunin o Kropotkin, des de l’anarquisme, aportaren una distinció clara entre nació i Estat per avançar cap al federalisme i la lliure associació entre pobles. 

Aquesta distinció entre nació i Estat és bàsica per entendre els diferents tipus de nacionalismes, diferenciant aquells que tenen una estructura estatal al darrera d’aquells que no compten amb ella. Com bé assenyala l’antropòleg Josep R. Llobera, “el que hem presenciat en els dos últims segles són estructures polítiques (estats) subvertides per un poder ideològic extremadament efectiu (el nacionalisme)”. Ras i curt: la construcció dels estats ha anat acompanyada de la seva construcció nacional, la majoria de les vegades no corresposta amb la seva realitat (pluri)nacional. En aquest sentit, els historiadors Javier Moreno Luzón i Xosé M. Nuñez Seixas no dubten en afirmar que la majoria dels espanyols ja estaven nacionalitzats en els anys trenta del segle passat, tot i que “hi estaven d’acord amb versions contràries i incompatibles entre sí de l’imaginari espanyolista i, en alguns territoris, amb identitats nacionals alternatives”. Així idò, enfront del nacionalisme espanyol de l’Estat existeix encara una sensibilitat republicana, però també tot un conjunt de nacionalismes sense estat als territoris perifèrics amb una identitat pròpia.

Entre aquests nacionalismes perifèrics hi trobam el mallorquinisme, sorgit a finals del segle XIX, un moviment cultural i sociopolític que ha intentat promoure una identitat nacional alternativa a l’espanyola: fonamentada en el reconeixement de la personalitat cultural de Mallorca i la defensa de la seva sobirania política. Un sentiment o actitud política que posa l’illa com a centre d’interès, defensant el reconeixement de la singularitat de la identitat insular, la seva història o la seva cultura; si bé tot això només pren forma mitjançant un fet subjectiu: la voluntat d’identificar-se nacionalment amb Mallorca. Per tant, el projecte nacional que proposa el mallorquinisme xoca frontalment amb el nacionalisme espanyol fomentat des de l’Estat, ja que presenta una nova sobirania centrada en l’illa; a partir de la qual s’han de teixir les relacions amb els altres pobles i territoris: la resta d’illes, els Països Catalans o els diferents pobles de l’Estat espanyol. 

Per això, vist l’impuls que ha agafat l’espanyolisme durant els darrers anys, crec que el mallorquinisme és el projecte oportú i capaç de combatre des de l’illa el nacionalisme d’estat i tot el que representa. No de bades, la defensa de la sobirania política plena i el reconeixement de la personalitat cultural de Mallorca no té cabuda dins els projecte nacional espanyol, malgrat tot el paper banyat que representa la Constitució de 1978 i l’estat de les autonomies. Així idò, més enllà de la defensa de la cultura pròpia i de les reivindicacions politicoterritorials, aquest també s’ha de centrar en les problemàtiques socials, econòmiques i ecològiques de la ciutadania illenca. Cap novetat que no s’hagi dit abans però, l’intel·lectual i polític mallorquí Gabriel Alomar ja ens ho va ensenyar fa més d’un segle i molts altres ho han repetit: la qüestió nacional ha d’anar de la mà de la qüestió social. 

És a dir, el mallorquinisme només té raó de ser si es presenta com un projecte transformador i alliberador, no només en el sentit nacional, sinó també en el sentit social. Clar està que aquesta visió es troba intrínsec al sobiranisme illenc que representa MÉS per Mallorca, si bé és evident i actual que hi ha algunes qüestions –més estratègiques que idològiques− que fan necessari un replantejament seriós en aquest sentit. Prova d’això és el distanciament amb alguns moviments socials, un fet massa comú quan hi ha responsabilitats de govern per enmig; però també l’eclosió de noves formacions polítiques que –de forma legítima− poden suposar una divisió dins del sobiranisme illenc: alguns dels partits que engloba la Xarxa Municipalista de Mallorca o la jove Ara Mallorca. Tot i això, el sorgiment d’aquests projectes situats a l’esquerra d’un partit com MÉS per Mallorca no s’han d’interpretar com un problema pel mallorquinisme d’esquerres, ja que responen a noves perspectives transformadores, tant en el pla social com en el nacional. 

Més bé, són un símptoma de la decepció de certs sectors amb el sobiranisme institucional que representa MÉS per Mallorca, sobretot pel que respecte a les limitacions transformadores de prendre part d’un executiu dominat pel PSOE. Un Govern on MÉS hi té una posició dèbil, cosa que obliga a empassar-se mesures que van en contra dels seus valors i principis. “Un escenari de merda per tots aquells que treballen per la transformació social”, en paraules de Joan Pau Jordà i Àlex Moll; ja que aquesta situació “produeix un desgast constant, sense saber massa bé perquè i a canvi de què”. No hi ha dubte que amb MÉS per Mallorca dins l’executiu s’ha legislat de forma valenta i encertada des de les àrees de Govern que el partit ha controlat: de la Llei de Memòria i Reconeixement Democràtics a la Renda Social Garantida, per citar-ne només dues. Però aquesta gestió no s’ha vist traduïda a un major pes polític, sobretot si es tenen en compte els resultats obtinguts a les passades eleccions autonòmiques.

Així idò, era necessari tornar a entrar a l’executiu, conscients de la força limitada que té a dia d’avui MÉS dins aquest? Dues poltrones dins un Govern dominat pel PSOE −allunyat de qualsevol perspectiva transformadora− poden pagar tot el desgast i totes les contradiccions que suposa −per un partit amb voluntat de canvi real− haver de donar suport a polítiques que van en contra dels teus principis? Que no governi la dreta és primordial i necessari, derogar les seves polítiques també; però fer polítiques “desenvolupistes” que no suposin un vertader canvi de paradigma amb el que fa la dreta serveix de poc. Les dues primeres coses es poden fer fàcilment sense la necessitat d’un pacte de govern, basta amb un suport extern. Però si t’embrutes a entrar a un govern on tu hi tens poc a dir, al final, acabes fent la tercera cosa en contra de la teva voluntat.

MÉS per Menorca, des de fora del Govern, està demostrant que es pot fer una oposició dura i efectiva −amb suports puntuals a l’executiu− dirigida a les bases de votants situats a l’esquerra del PSOE. Una oposició que hauria pogut fer també MÉS per Mallorca i ara pareix que veu bé perquè, com va dir fa poc Miquel Payeras, “ja li va bé que el veí faci allò que a ell li agradaria però no ho fa per no posar en risc la seva presència als despatxos”. Escoltar l’emprenyament de Vicenç Vidal al Senat està molt bé i marca el camí discursiu que ha de tenir el mallorquinisme d’esquerres, però és una llàstima que aquest tipus d’intervencions no es puguin escoltar al Parlament balear. “MÉS per Mallorca es va concebre per articular políticament i electoralment l’espai autònom d’esquerres, ecologista i sobiranista”; per tant, de què serveix ser la crossa d’un PSOE que no és ni d’esquerres, ni ecologista, ni sobiranista?

Aquest és el replantejament que hauria de fer-se l’ecosobiranisme illenc: elegir entre ocupar un espai subaltern al PSOE i altres forces estatals o, pel contrari, tenir vocació de majoria social. En aquest sentit, poden ser útils dues reflexions recents de dos joves estudiants de ciències polítiques: la de Josep Fiol, on es demana quina és la voluntat de Mallorca de cara al futur, ser “la colònia dels europeus o el país dels mallorquins?”; i la de Miquel Rosselló Xamena, amb la vista posada al present, on es pregunta si “som un poble dominat per les elits o un país al servei del seu poble?”. Des el meu punt de vista, tot i que el primer defensi la sobirania plena –la independència− com a resposta als problemes actuals de l’illa i el segon aposti per la creació de sobiranies compartides per crear un projecte ampli –“un nou sentit comú d’identitat”− que sigui hegemònic i emancipador, crec que ambdues reflexions −si bé la segona és una esmena a la primera− es poden combinar per donar resposta als reptes del sobiranisme mallorquí. 

Som un poble dominat per unes elits acomodades als “lligams colonials” –ja sigui amb l’Estat o amb Alemanya i altres− que han possibilitat una economia extractiva a costa de l’explotació del territori i les persones, a més d’una pèrdua d’identitat en forma d’autoodi cap als trets culturals propis. "Si hem sobreviscut com a poble, és a còpia de lluitar contra la ideologia de la classe dirigent, combatent les seves renúncies, la seva viscosa capacitat per acomodar-se a la manera d'ésser dels seus superiors"; recordava Josep Melià a finals dels 70. I al 1990, ja advertia de les limitacions d’una autonomia que “acabà per esser més una autonomia per a la classe política que per al poble, una mamella de càrrecs i una superestructura burocràtica més contra la qual lluitar”. Per això, si Mallorca vol ser el país dels mallorquins, un país al servei del seu poble, convé que el sobiranisme illenc aposti per l’horitzó de la República Mallorquina sense complexes, l’instrument (procés constituent) que permeti impugnar-ho i canviar-ho tot. Ara bé, per arribar a aquesta és necessari un projecte polític de país, un projecte alliberador i republicà ampli, amb voluntat de ser hegemònic, que aglutini les diverses perspectives transformadores de l’illa. 

Per a aquesta tasca, convé tenir clara la situació crítica i actual en que es troba Mallorca, una situació que bé defineix el que som les mallorquines i els mallorquins. Permeteu-me la ironia de definir-ho apel·lant al Volkgeist alemany, aquell projecte nacional caduc que reivindicava les essències del poble i del paisatge. L’essència del paisatge? Un paradís perdut: asfaltat, encimentat, urbanitzat i massificat a MÉS no poder; venut a preu de patató al capitalisme de sol i platja, amb tota l’especulació urbanística i la corrupció política que hi va darrera. L’essència del poble? Una llengua pròpia que, a poc a poc, va reculant socialment; a més d’una pagesia ofegada i una indústria tradicional deslocalitzada, tot a canvi d’un creixement econòmic basat en el monocultiu turístic i en una precarietat estacional. Això és el que som ara: el resultat d’un procés pervers que va començar fa 60 anys, difós internacionalment amb el terme balearització que bé explica les nostres vergonyes. 

És des d’aquest context on el mallorquinisme ha de començar a (re)construir el país que volem ser, a partir de la reflexió crítica i profunda sobre el monocultiu turístic −amb tots els seus problemes mediambientals, laborals i habitacionals que expliquen la societat que som− com a tasca pendent i urgent. “Però el turisme crea riquesa”. Una altra cosa és que en els darrers vint anys l’hagi repartida: el PIB de les Illes Balears s’ha duplicat, però hem passat de ser la segona comunitat en renda per capita a la sèptima, al límit de la mitjana estatal. És a dir, el monocultiu turístic ha generat una acumulació de capital que ha anat a parar a unes poques mans, alhora que la desigualtat, la pobresa i l’exclusió social han anat augmentant. “Vivim del turisme però”. I just aquí està el problema: si fas all in a un únic sector i tota l’economia gira al seu voltant, quan les coses s’embruten –com ara− acabes condemnant a la majoria de la classe treballadora a la incertesa. 

Per això el sobiranisme illenc ha de treballar per fer possible el pas del monocultiu de sol i platja a una economia diversificada i sostenible que pugui absorbir part de la massa treballadora que ara es dedica al sector turístic. Avançar així cap a Un nou model econòmic, sostenible, competitiu, cooperatiu i inclusiu com ho planteja el Col·lectiu Alternatives; fer, en definitiva, una veritable transició ecosocial que posi La vida al centre, a partir d’una voluntat política valenta i transformadora respecte a l’emergència climàtica i el model socioeconòmic que aposti pel decreixement, la sostenibilitat, la diversificació econòmica i el desenvolupament local. Així idò, el model de país del mallorquinisme ha de crear un nou paradigma econòmic, social, ecològic i polític; on el territori i les persones siguin el centre de les polítiques públiques, per així deixar enrere la lògica neoliberal que només beneficia a una minoria que fa negoci a costa de les persones i el territori. Ja que estem, anem a ser agosarats, com resa una camiseta de MalaFolla: “SOL, PLATJA I SOCIALISME”.

Tot això no són curolles meves, ho diuen des de fa anys els moviments i entitats socials: l’ecologisme del GOB, Terraferida o Reviure Tofla que defensa el territori i fiscalitza els diferents governs autonòmics; el Moviment Feminista, amb els seus valors com a resposta a tot allò que està passant; o Ciutat per a qui l’habita, destapant el modus operandi del “comprar, expulsar, reformar i vendre” de l’especulació immobiliària i el lloguer turístic. Sense oblidar la dignitat de les Kellys Mallorca, lluitant contra els abusos i les condicions laborals a les que estan sotmeses; o els joves de Mallorca Lliure!, el futur d’un país ecologista, feminista, socialista i plenament sobirà. D’elles i molts altres devem el millor del país, així com la seva construcció des de baix; ja que l’arrelament de l’associacionisme i les petites iniciatives locals són les que fan possible fer poble, fer barri i, en definitiva, fer país. Perquè, com va dir no fa molt el filòsof binissalemer Sion Moyà, “mil likes a Facebook no són mil persones manifestant-se al carrer, per molta quarta revolució industrial que hi hagi”. 

Per això preocupa el distanciament del mallorquinisme institucional de MÉS per Mallorca amb aquests, ja que els moviments socials són els millors arquitectes per dissenyar el model de país que ha de representar el sobiranisme illenc. Un projecte que ha d’aglutinar el millor de cada casa, la diversitat de sensibilitats amb una perspectiva de futur clarament transformadora, per fer del mallorquinisme una aposta amb vocació de majoria social al servei del país i la seva gent. Així idò, serà necessària la imaginació de n’Antoni Trobat per construir Un país anomenat nosaltres que abraci els Somnis compartits per la majoria de la població illenca, aquells que en Joan Pau Jordà, en Joan Colom i en Gabriel Mayol consideren que són els pilars bàsics dels grans consensos pel país. Però també el pensament crític i social d’en David Abril, les veritats incòmodes –i necessàries!− de n’Antoni Riera i les glosses d’en Mateu Xurí. Sense oblidar el compromís incansable i les militàncies combatives d’en Marcel Pich, en Manel V. Domenech i tants altres. 

Mallorquinisme sòlid, líquid i grafènic; com l’entén en Tomeu Martí a Visca Mallorca lliure!: “organitzat en forma de gran xarxa civicopolítica o d'unitat popular”, “autocentrat, internacionalista i solidari”; amb l’objectiu d’esdevenir “actor principal en la propera revolució, la que ens ha de dur a la Independència”. O el que és el mateix: a la República Mallorquina i a la sobirania plena. Un mallorquinisme que aposti per la diversitat com un element a valorar i que treballi per una Mallorca profundament democràtica i social, amb la insularitat com a denominador comú i el català –tant nostre que li diem mallorquí− com a principal eina de cohesió social. En aquest sentit, s’ha de fomentar i facilitar el seu ús a totes aquelles persones que no la tenen com a llengua materna, a més de combatre la catalanofòbia i tota discriminació per raons de raça o d’origen. Fer de la mallorquinitat una identitat oberta i elàstica, capaç d’abraçar a totes aquelles persones –xerrin la llengua que xerrin− procedents dels cinc continents que a dia d’avui poblen l’illa. 

Perquè mallorquines i mallorquins no ho són només els descendents de la Mallorca pre-turística, actualment només entorn a un 30% del total de la societat illenca; ho són també les filles, els fills, les nétes i els néts de tota aquella gent de la península que a partir dels anys cinquanta arribà a l’illa atreta pel boom turístic, així com totes aquelles persones de terres llunyanes (i no tant llunyanes) que −durant els darrers vint anys− han vist a l’illa les oportunitats per un futur millor. Recordant de nou a Josep Melià, ara que s’han complert vint anys de la seva mort: “(...) En el país, hi hem de cabre tots. No l’hem de fer partidista ni sectari. L’hem de voler obert, plural, ric, contents que el mateix procés de disputa entre forces i idees ajudarà a veure més exactament quines són les solucions més adequades, a fornir elements de judici i participació”. 

En aquest sentit i ja per concloure, perspectiva de futur amb la mirada posada al retrovisor de la història: l’existència actual d’una esquerra sobiranista illenca autocentrada s’inicia amb el rebuig del PSM a incorporar-se al PSOE (1977), per després fusionar-se amb el Col·lectiu Socialista i Nacionalista, el comunisme mallorquí allunyat del carrillisme. És d’aquí des d’on s’explica la raó de ser de l’actual MÉS per Mallorca, sense oblidar el procés de gestació d’aquesta: incorporar al projecte sobiranista a Iniciativa Verds, a més de tornar a cosir els llaços amb Entesa per Mallorca i, posteriorment, amb Esquerra Republicana de Mallorca. Una estratègia encertada per crear un projecte ampli i divers que ha d’anar a més, incorporant les noves perspectives transformadores del municipalisme anticapitalista i d’Ara Mallorca, però també recuperant els vincles amb els moviments socials: practicar, a nivell insular, la unitat popular que ja es practica a alguns municipis. Idò venga, que és tard i vol ploure!