Som al cant V de l’Odissea. Ulisses ha passat deu anys amb la nimfa Calipso, que li ha ofert la immortalitat al seu costat. Ell, però, tria el retorn a casa. Inicia la navegació cap a Ítaca amb un oratge propici. Homer ens ho conta:

Ple d’alegria pel vent, Ulisses va estendre la vela.

Seia al costat del timó, governant amb perícia i destresa,

i en cap moment la son li tancà les parpelles: mirava

molt fixament el Bover, que es pon tard, i mirava les Plèiades;

l’Óssa també la mirava, que alguns anomenen el Carro,

que va seguint Orió i que allà dalt mateix fa la roda

…

(versió de Joan F. Mira)

    El poeta cec esmenta constel·lacions que l’aficionat a les estrelles pot identificar sense gaire dificultat en el firmament de l’hemisferi Nord: el Bover, les Plèiades, l’Óssa, Orió. Si l’astròleg amateur també és un amant dels poemes èpics de l’Antiguitat, pot recordar passatges com l’anterior i fer-se la il·lusió que contempla les mateixes estrelles que guiaven Ulisses. Pot pensar que en els darrers trenta segles tot ha canviat molt, però que les estrelles segueixen allà mateix, immutables. Tanmateix, el nostre astròleg lletraferit s’equivoca: no veu el cel d’Homer. Si la cançó de Serrat diu que el riu ja no és el riu, la podem completar dient que el cel ja no és el cel, o que la nit ja no és la nit. Set o vuit segles abans de Crist no existia la contaminació lumínica. Ara sí, i és un desastre ambiental del qual hauríem de parlar més.

    No cal anar tan enrere: els termes de la vida d’home d’avui ja il·lustren la magnitud de la tragèdia. Quan jo era infant, en l’estiu veia la Via Làctia: veia un camí enfarinolat que travessava la part més alta del firmament, i que m’explicaven que es deia la Via Làctia.  O el camí de Santiago, em deien, perquè marcava una direcció que els pelegrins compostel·lans podien seguir. Ara, en l’estiu, des del mateix lloc, cerc la Via Làctia debades. No la trob, encara que miri el cel des del jardí d’una casa amb tots els llums apagats. Els llums de les cases del costat, o els fanals dels carrers propers, fan d’aquell cel fosc d’un temps un cel contaminat. La claror artificial contamina molt: l’halo de contaminació lumínica de Barcelona es veu des del nord de Mallorca i des del Tourmalet, al Pirineu central. Per això podem dir que a la major part del nostre territori hi ha contaminació lumínica.

    Tampoc no és un tema de quatre brusquers. L’entitat Cel fosc, nascuda a Catalunya, es defineix com a “associació contra la contaminació lumínica”, i a la seva pàgina web hi trobareu molta informació sobre què és la contaminació lumínica, quins són els seus efectes, quines mesures s’hi poden adoptar, quins instruments legals existeixen o quines iniciatives hi ha en marxa. A Catalunya hi ha, des de l’any 2001, una llei de contaminació lumínica. Als webs institucionals catalans, hi podeu consultar elements tan interessants com el mapa de protecció contra la contaminació lumínica o el mapa de la qualitat del cel nocturn, que està en procés d’elaboració però que ja mostra com el cel de qualitat excel·lent és un recurs certament escàs. A casa nostra, tampoc no partim de zero: la llei (“Llei de protecció del medi nocturn de les Illes Balears”) és de 2005. El Consell de Mallorca, catorze anys més tard, està fent feina en el seu desplegament. El Consell de Menorca va aprovar ara fa un any el seu Reglament de Protecció del Cel Nocturn, mentre que el Consell d’Eivissa ha anunciat actuacions després que aquest estiu l’Agrupació Astronòmica d’Eivissa presentàs un estudi segons el qual l’illa només té tres zones sense contaminació lumínica. No partim de zero però queda molt de camí per fer. 

    Naturalment, la protecció del cel fosc va més enllà del dret a mirar les estrelles i està lligada a les dues grans qüestions ambientals d’avui: la biodiversitat i el canvi climàtic. Protegir la fosca és protegir les condicions naturals de l’hàbitat de moltes espècies i és reduir el consum energètic. Sembla que val la pena que ens ho prenguem com un assumpte important. I sí, també perquè hem de poder mirar el cel de nit i fer-nos la il·lusió, una mica beneita si voleu però agradable, que estam mirant les mateixes estrelles que guiaven el camí d’Ulisses.