Lion King (2019)
Lion King (2019)

Si pesàssim tots els vertebrats terrestres del món, ens duríem aquesta sorpresa: el 30% del pes total correspon al primat de l’espècie homo sapiens, el 67% correspon als seus animals domèstics, i el ventall meravellós de la resta (els elefants, els còndors, els cangurs, els pandas, els ferrerets, els tucans, els caimans) s’han de conformar amb el 3% restant.  L’ecologista nord-americà Bill McKibben, de qui extrec aquesta dada, té un llibre titulat La natura ja no existeix. La natura ha migrat a les pantalles. Pensem en els lleons: en queden entre 20.000 i 30.000, mentre que fa un segle n’hi havia 200.000. Googlejau, però, la paraula “lleó” en diversos idiomes: si us entretenguéssiu en podríeu veure més de 20.000 fotografies, qui sap si més 200.000. Si això no fos prou, la darrera versió de la pel·lícula El rei lleó ha demostrat que la recreació per ordinador ens el podrà ressuscitar, en moviment i amb tota versemblança, quan ja no n’hi hagi. Als nins del futur se’ls podran seguir contant històries sobre la majestuositat o la crueltat del rei de la selva: un animal de les pel·lícules, que en temps del padrí corria per Àfrica.

    Fa mig any es va fer públic un exhaustiu i rigorós informe del panel científic de Nacions Unides sobre biodiversitat. Va tenir el seu moment de glòria, cap al final dels informatius i a la part inferior d’algunes portades (amb foto de guepard, per exemple), abans de ser devorat pels moviments electorals, els fitxatges futbolístics, les promeses del 5G, les famoses que incendien les xarxes amb fotografies de poca roba i molta pell i, en darrera instància, per l’oblit. Els mitjans en varen destacar dos titulars esfereïdors: que un milió d’espècies estan en perill d’extinció i que el 60% de les poblacions animals ha desaparegut des de 1970. Qualsevol dels dos titulars hauria de ser suficient per fer que el món s’aturàs a pensar, però sempre hi ha alguna cosa importantíssima que ho impedeix.  M’interessa la segona dada perquè no parla de previsions de futur sinó del que ja ha passat, com la xifra del 3% de la biomassa dels vertebrats per a la vida salvatge o com la dels 20.000 lleons. L’Harmagedó de la biodiversitat no és un escenari de futur: fa estona que és aquí.

    El gran col·lapse de l’arbre de la vida i la crisi climàtica són les dues grans amenaces ambientals del moment. N’hi ha d’altres i tot està interconnectat, ho sabem, però diguem que la devastació del planeta té aquests dos capítols principals. El canvi climàtic és el gran tema del moment, i segurament amb raó, perquè el seu potencial de generació de patiment humà és immens. Però encara és un tema que es conjuga bàsicament en futur. Tot i que la temperatutra global ja ha pujat un grau des dels temps pre-industrials i que els signes de desordre climàtic s’acumulen, en la percepció global segueix essent una qüestió d’escenaris terrorífics per a d’aquí a 20, 30 o 70 anys.  En canvi, els estralls irreparables a la biodiversitat ja han assolit nivells cataclísmics, i haurien d’ocupar un lloc més central del debat. Parlam d’un desastre plenament en curs, i que per tant ja no deixa espai per a les vies de fugida del negacionisme (sí, encara hi ha negacionisme climàtic), del tecno-optimisme (vendrà una solució tecnològica que ho arreglarà) o del qui dia passa any empeny. Parlam d’un desastre que ens insta a un profund canvi de civilització, i que ho faria encara que no existís la crisi climàtica. Dit d’una altra manera: si ara es descobrís que això del canvi climàtic no és cert (no passarà, crec), igualment ens hauríem de reconciliar amb el palneta mitjançant transformacions polítiques, econòmiques i culturals molt radicals. I parlam d’un desastre que ens  adreça una exigència de preservació i reparació ambiental que va més enllà del benestar humà. Cada extinció és una taca més en l’innoble historial dels sàpiens. Avui mateix se’n poden haver produïdes vint, o trenta, o cinquanta. No ho sabrem mai, entre d’altres coses perquè moltes són de criatures respecte de les quals no hem estat a temps ni de complir el manament diví (Gènesi 2, 19) de posar-los un nom.

Comentaris